N’esteu al cas, perquè tothom en parla. El CIS, el Centre d’Investigacions Sociològiques, ha publicat una enquesta que determina que a la majoria dels espanyols els agrada més la truita de patates amb ceba i poc feta. El resultat de l’enquesta no ha de sorprendre a ningú perquè senzillament és la més bona. I no admeto discussions. 

Als qui els agrada la truita només amb patata i molt cuita haurien de passar un examen psicològic emocional que els descobriria que la única raó per preferir una massilla seca a un devessall lubricat de textures amb reminiscències eròtiques és el desig impossible de retornar a una infància perduda. És, en definitiva, l’enyor. 

La truita de la nostra infància era sense ceba i ben cuita. I aquesta infància inclou una amplíssima franja d’edat perquè fa relativament poc que la truita de Betanzos (aquella que es fa amb patates i ceba confitades en oli, lleugerament aixafades, macerades amb l’ou i acabada amb una cocció controlada que qualla l’exterior i deixa l’interior cremós) s’ha erigit dalt el pedestal de les coses ben fetes i ja mai (espero) tornarem a les truites eixutes que quedaven clavades a la gola. Eren aquells temps que hauries preferit ser una oca de les d’embocar i que algú et fes un massatge al coll  per ajudar-te a fer baixar el bocí encallat de truita, només de patata, i excessivament cuita. 

Als qui els agrada la truita només amb patata i molt cuita haurien de passar un examen psicològic emocional

De menuda jo no comprenia com podia ser que la meva mare, la dona amb més criteri gastronòmic que mai he conegut, ens permetés empassar truites de patata pètries i, al mateix temps, s’indignés quan la truita a la francesa no estava al seu gust. La mare ens alliçonava que la francesa havia de ser baveuse (ho deia tal com s’escriu) i immediatament ens ho traduïa amb una llarga explicació de com s’aconseguia aquesta textura: a cocció a foc baix perquè l’exterior no s’enrossís, havia de tenir un color groc pàl·lid, creant un tel, una mena de crep, un embolcall que contenia un interior cremós, mai cru que, quan s’obrís deixés caure una bava que no era altra cosa que l’ou poc batut mig quallat. Tota aquesta ciència, tota aquesta cura, tota aquesta devoció a la truita francesa es perdia quan entrava una truita de patata. No sorgia teoria ni pràctica ni cap interès. Pensant-ho bé, crec que la mare mai no en va menjar. 

Les truites de patates han estat sempre una tapa recurrent als bars i es feien enormes i altes perquè lluïssin als aparadors de la barra. Si havien d’estar exposades tot el dia era obligat coure totalment l’ou per raons òbvies de seguretat alimentària. És ara, quan escric aquest article d’un tema tan intranscendent però que genera tant d’interès, que entenc que el gran valor de la de Betanzos és que no es pot fer a l’avançada, que s’ha de fer al moment i per això ha entrat als grans restaurants, de la mateixa manera que la truita a la francesa, a les fines herbes o a la paisana tenien espai a les cartes dels més prestigiosos establiments de restauració, perquè totes aquestes receptes requereixen ofici, mestria i coure-les à la minute. 

És simpàtic que es generi un debat a nivell nacional a totes les cases, taules i barres de bar sobre la ceba i la cocció de les truites

És simpàtic que es generi un debat a nivell nacional (cadascú que posi les fronteres on vulgui) a totes les cases, taules i barres de bar sobre la ceba i la cocció de les truites. La gastronomia sempre fa vibrar, genera sentiment de pertinença i els debats esmolen l’enginy i la dialèctica. De manera que, endavant. 

Entenc que va ser tornant del bar, aquella tarda calorosa de juny, després d’unes canyes i un pinxo de truita (i amb un ceballot impressionant), quan aquesta gent del CIS, allà al Ministerio de Presidencia de Madrid, es van animar a fer l’enquesta a nivell nacional sobre la ceba de la truita i tot això. Té gràcia, la veritat. Ben mirat, com a campanya de comunicació del CIS és encertada. Tothom en parla. O potser és una enquesta estratègica i també han publicat conclusions sobre l’exèrcit, bombes nuclears o refugiats polítics, que han passat totalment inadvertides, de tan preocupats com estem discutint si s’hi ha de posar ceba. 

Potser és un acudit per despertar-nos de la letargia del setembre. Potser és una manera d’enaltir l’esperit nacional, tenint en compte que també l’anomenen tortilla española. Potser hi ha per aquí amagada una càmera oculta transformant totes les nostres discussions o debats en mems per a les xarxes socials. 

Potser és una enquesta estratègica i també han publicat conclusions sobre l’exèrcit, bombes nuclears o refugiats polítics, que han passat totalment inadvertides, de tan preocupats com estem discutint si s’hi ha de posar ceba

En fi, no sabrem pas mai com va sorgir la idea de fer aquesta gran enquesta sobre la ceba i la cocció de la truita de patates. El què sí sabem és qui paga als funcionaris del CIS. Fins als ous. Independència ja.