Menjar amb pa amb tomàquet no té cap sentit. Què dimonis hi pinta, a la salsa d’un fricandó, el gust àcid, umami i un punt dolç de la polpa de tomàquet refregada a la molla de pa perfumada amb un bon oli? Ja us ho dic jo: el pa amb tomàquet no hi pinta res, enmig d’un dinar.
El pa amb tomàquet és un menjar delicat per si sol que podria esmorzar, dinar i sopar sense res a sobre, diàriament, fins a convertir-me en una llesca sucada jo mateixa. És més: crec que qualsevol cosa que hi posis a sobre ho empitjora tot, tant allò que hi afegeixis, com el mateix pa amb tomàquet. Potser l’única excepció que hi trobo és, d’una banda, l’all i, de l’altra, l’anxova, fet que saben a tot arreu on serveixen bones anxoves (tot i que la bona anxova és tan bona que no li és necessari cap acompanyant, com saben a la Bodega J. Cala). Però ni els guisats, ni la carn i molt menys els formatges. Remullar pa amb tomàquet en uns callos, en una llebre à la royale o barrejar-lo amb una mitjana de vedella? M’horroritzo! Salvo també els embotits, però no per menjar-los sobre el pa amb tomàquet, sinó per fer servir el pa amb tomàquet com a refresc, per anar netejant de sal i greix animal la boca per, efectivament, procedir a seguir posant sal i greix a la boca sense saturar i entaponar les glàndules salivals i les papil·les gustatives.
🍽️ El pa amb tomàquet ja no és el plat més emblemàtic per als catalans: el CEO revela un nou successor
Deia Leopoldo Pomés a Teoria i pràctica del pa amb tomàquet (Tusquets, 2016) que el pa amb tomàquet és barat, ràpid, polivalent i que té una propietat redemptora. Pel que fa a la polivalència, diu Pomés que es pot prendre per esmorzar, com a aperitiu i per acompanyar tapes, amb una taula d’embotits o de formatges, en un bufet estiuenc i en un festí a la brasa, per aprofitar restes, per a càtering d’esdeveniments i com a sopar improvisat. I jo podria donar-li la raó, però no ho faré completament. Perquè si Pomés parla de versatilitat és perquè creu que el pa amb tomàquet és ‘neutral’, i no podria estar més equivocat. “Hi ha ben pocs aliments que no combinin bé amb el pa amb tomàquet. Ja sigui un tros de lluç fregit fred, una mica d’escalivada o fins i tot les restes d’un plat de faves a la catalana”, diu. Gran error!
El gust excels del pa amb tomàquet, barrejat amb gairebé qualsevol altra cosa, ho enterboleix tot, dóna unes notes a engonal suada que no m’agrada trobar precisament aquí –que hi ha elaboradors i bevedors de vi natural que les aplaudeixen, i jo no ho acabo d’entendre. O sigui, que sí a tot però no a menjar-lo al mateix temps que altres elaboracions. Segons la meva teoria i pràctica del pa amb tomàquet, es menja sol o amb anxoves. I punt. Però no ens n'avergonyim: aquí cadascú menja el que vol i jo també, però jo després n’escric sense pretendre ser la poli del menjar. A més, no som els únics que afegim tomàquet a un hidrat de carboni sense solta ni volta. A Mèxic passa una cosa similar amb l’arròs vermell que es fa servir d’acompanyament de tot un seguit de plats. Un cop bullit, es barreja amb un sofregit de tomàquet, all, ceba, pastanaga, pèsols, xiles serranos frescos i patata, i se serveix amb qualsevol guisat, tant a casa com al restaurant.
El gust del pa amb tomàquet, barrejat amb qualsevol altra cosa, dóna unes notes a engonal suada que no m’agrada trobar aquí
Ara bé, hi ha gent que em dóna la raó. Una d’aquestes persones és Niki Segnit, que signa La enciclopedia de los sabores. Combinaciones, recetas e ideas para el cocinero creativo (Debate, 2011), on hi diu que “és l’única manera de començar el dia a Catalunya. I tampoc és mala manera d’acabar-lo. (...) Se sol menjar sol, tot i que de vegades s’acompanya amb anxoves o amb pernil de jabugo”. També matisa que “es serveix amb la majoria dels menjars”, però entenc que la Segnit és del meu equip: sap que el pa amb tomàquet és allà per anar netejant la boca, per anar fent coixí si cal, perquè la proteïna es trobi en comunió amb els hidrats a la panxa, i tot faci de bon pair.
També estan d’acord amb això de que no té massa sentit menjar pa amb tomàquet a tort i a dret dos cuiners. “No tenim pa amb tomàquet”. Així de clar ho diu el cuiner David Ruistarazo, del restaurant Nairod. Fa unes setmanes ho penjava a l’Instagram, i l’enunciat sobtava. Per descomptat, algun client ha insistit en que volia, tant sí com no, el seu pa amb tomàquet per acompanyar l’àpat. “No li veig la lògica: no tinc cap plat que complementi bé un pa amb tomàquet, ni embotits ni anxoves. La meva proposta, sí que necessita de força pa per sucar a les salses abundants dels guisats, i la darrera cosa que vull és afegir encara més pa al menú”. Amb ell hi concorda Oriol Ivern, del restaurant Hisop: “mai ens hem plantejat de servir-lo perquè entenem que el pa amb tomàquet no és un plat com a tal, sinó que acompanya quelcom que nosaltres no oferim, com ara entrepans, embotits, truites, peix fregit, entre d’altres”. Ivern fa memòria i recorda un aperitiu del cuiner Jordi Vilà (Alkimia, Alkostat, Vivanda) “que era fantàstic: consistia en aigua de tomàquet servida en un got, amb molles de pa molt cruixents, tot amanit amb un raig d’oli, una mica de sal gris i, al cap damunt, una rodanxa de fuet que tapava el got”. Si la història de la invenció de la tapa, on un tall de pernil tapava una gerra de vi que se li serví al rei Alfons XIII, la idea de Vilà materialitzaria per fi la tapa catalana. O no?
D’altra banda, Ruistarazo reflexiona i diu que si en tingués, de pa amb tomàquet, n’hauria de fer un de molt bo, perquè ell intenta fer-ho bé al Nairod (i, al meu parer, ho aconsegueix magníficament), on es tracta la caça com a pocs llocs de la ciutat, i no només la caça. “Podria fer pa amb tomàquet, però estaria obligat a fer una cosa decent i, és clar, a cobrar-la, i no vull haver de posar un preu de 5 euros a una ració de pa amb tomàquet al Nairod, que és el que tocaria”, s’explica. El cuiner, que li ha donat moltes voltes a la qüestió del pa amb tomàquet com, segurament, a tot el que fa, perquè res pot sortir així d’espatarrantment bé sense que hi hagi hores de rumiar-s’ho molt darrere, també té la seva teoria i pràctica sobre el tema, i diu que no creu que sigui necessari fer servir un tomàquet de penjar pel pa amb tomàquet. “Però sí que és essencial fer servir un bon tomàquet. El pa en sí no és tan rellevant, sinó allò que facis amb ell, sigui torrar-lo o passar-lo per la planxa, triar-ne un de més sec o més cruixent, etc.”. Ruistarazo diu que quan ell va a dinar, no demana d’allò que no n’hi ha, i així entén que hauria d’anar la cosa arreu. També afegeix: “no sóc un hipòcrita i si se m’encomana la tasca d’obrir un restaurant cèntric, sé que aconsellaré posar el pa amb tomàquet a la carta perquè és un símbol estètic del territori”.
Una altra visió ens l’ofereix el cuiner i propietari del restaurant Gresca, Rafa Peña. “El pa amb tomàquet m’agrada, és una cosa que funciona, molt nostra, i considero que el meu pa del dia anterior, regenerat amb tomàquet i oli és molt bo”. Ara bé: també considera que no tot casa amb el pa amb tomàquet amb un sentit organolèptic. “Hi va amb les anxoves, amb els seitons, amb la cecina... A l’inici del menú funciona bé, però no té massa sentit amb els guisats o amb l’escórpora”, considera. En aquest punt de l’àpat, s’oferirà al client del Gresca pa blanc per sucar. Un bistró català requereix coses com ara un pa amb tomàquet o una bona anxova.
Remullar pa amb tomàquet en uns callos, en una llebre à la royale o barrejar-lo amb una mitjana de vedella? M’horroritzo!
Bonus track: un còctel de pa amb tomàquet. El preparen a Dead End Paradise, la sucursal barcelonesa d’una afamada cocteleria de Beirut. I no és vermellós, però pren el nom de Rojo. El fan amb una infusió de pa torrat, tomàquet, un fat-wash de whisky en oli de coco i unes gotes d’oli de tomàquet sec. El preu: 10 €. Potser és el pa amb tomàquet més car que has pres mai, però quan abans havies pogut beure’t pa amb tomàquet?