Sí, tothom està d’acord en el fet que el mesos d’agost i de setembre representen el corn de l’abundància —la cornucòpia, la banya d’Amaltea que Zeus, en un rampell de fúria, va destruir. Que tot allò que has plantat o sembrat acaba —si no ha passat res d’anòmal, que sempre pot passar (és a dir, una calamarsada)— per donar fruit. Que tens tomates i tavelles, carabasses de totes les classes, remolatxes, que culls les trumfes que amb tant d’amor vas sembrar per Sant Josep. Enciams, bledes, porros i cebes, blat de moro, síndries i melons. És igual: la simfònica de l’hort ha preparat el tutti, l’allegro fortissimo amb tots els instruments de l’orquestra botànica, abans d’iniciar una lenta cadència que culminarà amb el silenci hivernal, un silenci que trencaran els calçots, les cols de trinxat, els espinacs i els alls, però amb un pianissimo, lento grave.
Mentrestant, arriba, com qui no vol la cosa, la tardor. D’entrada, sembla que no, que res no es mou. Però un dia veus que les fulles de les mates de sanguinyol que hi ha a la vora han començat a canviar de color, que les del salze que hi ha a l’entrada de la borda del Joanet, d’un dia per l’altre, s’han tornat grogues. Seguiran els clops, els verns, els arbres de ribera, cirerers i pomeres i acabaran —són els més tardaners— els roures, amb aquella dignitat dels veterans. Encara no cauen —haurem d’esperar al novembre—, però el procés és irreversible i es veu com progressa adequadament cada dia.
Hi ha gent a la qual la tardor el posa melancòlic. Són legió els qui es lamenten amb vehemència del canvi d’hora, que els treu una ridícula estona de llum a la tarda, però que, en contrapartida, fa que el matí sigui una mica més amable. Si ens deixessin decidir, aplicaríem manu militari l’hora solar i la flexibilitat horària, perquè tots ens adaptéssim als ritmes de la biologia i de l’astronomia i ens deixéssim estar de romanços. Sabem que és impossible, que les fàbriques i les oficines tenen les seves regulacions i que els trens de rodalies s’han d’ajustar a un horari per poder-lo incomplir amb aquella alegria. Però a la natura li és igual. Ella va fent, a la seva.
I sort en tenim. Una passejada fins al molí i tornar —dos quilòmetres i mig, segons per on passis— et permet confirmar que fins al desembre no et moriries de fam. Als barsigals que creixen al peu dels marges encara hi ha alguna mora madura —o moriques, com diuen aquí, per distingir-les de les mores d’arbre, que són tan bones i dolces com antipàtic i immortal és l’esbarzer que les produeix. Després ja trobem les nogueres. Si per Sant Joan vam collir nous verdes per fer la ratafia, ara les que van quedar-se a l’arbre (la immensa majoria) van caient. Sí, els porcs fers se les mengen —i, si vas pel camí a partir de l’hora foscant, pots sentir com les trenquen amb els queixals, però sempre en queden per al consum humà. No són com les de Califòrnia, ni falta que fa: més petites, més tendres, amb un gust delicadíssim, n’omplim les butxaques de la jaqueta com si fossin les galtes d’un esquirol. També hi ha pomes i peres de varietats antigues, petites i més aviat lletges —sobretot les peres, que són boterudes i de pell de vell—, però que amaguen tots els gustos del terroir.
De pujada, fem una breu visita a la figuera de la borda de cal Toni. Tenim permís del Joan per collir-ne tantes com vulguem, un privilegi que administrem amb prudència i moderació. Obviem els complicats protocols que segueixen per ser pol·linitzades i perquè en puguem menjar les flors (que, en l’estat diguem-ne salvatge necessiten el concurs d’una espècie de vespes particular per a cada varietat de figuera). Les figues són un dels grans regals de la tardor. Com ho és el veritable tresor d’aquestes dates: els codonys. No hi ha fruita més bonica ni més olorosa, més discreta i resistent. Amb ella farem l’allioli de codony. Escalivarem ben escalivats un parell de codonys pelats, amb una poma o una pera (o amb una pera i una poma). Alls, que val més que en sobrin que no que en faltin. Hi podem posar un grapadet de nous, també, que li donaran un aire com de pesto neocarlí. Oli a go-go i un cop de túrmix. No hi ha res millor sota la capa d’aquest món de mones: és el compendi perfecte de la tardor, la destil·lació de tots els aromes, de totes les qualitats d’un octubre gloriós.