Facin el favor de rememorar això. A l'obertura de l'episodi «Fem les paus?», títol que estrenà la segona temporada de la sèrie ALF, l'extraterrestre més vuitantero llança una llauna d'anxoves amb tanta força que travessa un valuós quadre penjat al menjador dels Tanner, la seva família d'adopció. L'accident té lloc mentre l'ALF ensenya al petit Brian Tanner a jugar al «bouillabaisse-ball», l'esport nacional de Melmac, el seu planeta d'origen. El joc és idèntic al beisbol, però en lloc de la bola s'utilitza l'ingredient principal de la bullabessa —la tradicional sopa marsellesa semblant a la calderada o al suquet—, és a dir: es reemplaça la pilota per peix. A conseqüència de l'incident, la família castiga l'alienígena a dormir al garatge, per la qual cosa ell es proposarà reconquerir el seu afecte a través de l'estómac, obsequiant-los amb plats refinats com ara uns ous a la florentina envernissats amb suc de mandarina glacé, quiche Lorraine o ànec à l'orange. Serà durant la preparació d'aquesta última recepta què l'ALF, després de deixar-se obert el gas durant hores, farà saltar pels aires la cuina de la infortunada família Tanner en la hilarant seqüència que obre l'article. Però, entre aromes de cuina francesa socarrada, gairebé passa desapercebuda l'explícita al·lusió al desarmament nuclear que té lloc durant l'escena que succeeix a l'explosió, quan un veí mira el noticiari a la televisió. La referència no era un fet aïllat, tot el contrari. Van ser nombrosos els episodis en els quals es feia esment a l'amenaça nuclear, fins al punt en què, al capítol «Pennsylvania 6A5000», el quart de la primera temporada, l'ALF contactava per ràdio amb l'avió de Ronald Reagan, en aquell temps president dels Estats Units, per a assessorar-lo:
«—Tinc una solució per al problema de les bombes atòmiques: desfacin-se d'elles. Són perilloses. […] Veurà, només tenim un planeta, així que perquè vostè i els russos no acaben amb els seus problemes?»
En posar-se l’alienígena com Miguel Gila a parlar de bombes per telèfon, els serveis d'intel·ligència interpreten que «A.L.F.» de ben segur que són de les sigles d'un «grup terrorista subversiu del Tercer món», i l'FBI procedeix a la detenció de Willy Tanner, el bondadós pare de família. El context històric era d’allò més oportú, d’igual manera que ho és ara, amb la retòrica bèl·lica i nuclear instaurada de nou a l’Assemblea de l’ONU a causa de la invasió russa a Ucraïna. El capítol va emetre’s el 13 d'octubre de l’any 1986, just l'endemà de celebrar-se la Cimera de Reykjavík entre el susdit president americà i el secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mijaíl Gorbatxov. El desitjat pacte pel desarmament nuclear entre les dues superpotències havia fracassat a l'últim minut perquè Reagan pretenia continuar amb el programa SDI, la Iniciativa de Defensa Estratègica, conegut popularment com a «Star Wars»: un ambiciós pla, criticat per poc realista —acientífic, fins i tot—, per al disseny del qual el president s'havia inspirat en les pel·lícules de sèrie B del seu passat com a actor. La irrealitat del programa i la seva aparença de ciència-ficció, amb escuts i raigs làser col·locats a l'espai, va valer-li l'al·lusió a la popular saga galàctica de George Lucas.
«Bouillabaisse-ball», l'esport nacional de Melmac. Foto: ALF Wiki - Fandom
Ronald Reagan va enviar-los aquest dolç, com a obsequi, als astronautes del transbordador espacial Challenger, convertint aquests caramels en els primers a viatjar a l'espai exterior (els segons varen ser els catalans Chupa Chups, que els russos van emportar-se a la MIR per substituir les cigarretes, igual que Johan Cruyff).
Però no fou la d’ALF la primera trucada que Ronald Reagan rebia de les estrelles. És un fet documentat que recorria a astròlegs per a planificar els esdeveniments importants de la seva agenda. El que no sabem és si consultava l'horòscop abans o havent menjat jelly beans, les gominoles de colors amb forma de mongeta, llaminadura que agradava al president fins a l'extrem d'escriure-li una carta a la companyia, l’any 1973, sent governador de Califòrnia, en la qual confessava: «No podem començar cap reunió ni prendre cap decisió sense passar-nos el pot de gominoles». L'empresa, lluny d'horroritzar-se davant la imatge de Reagan menjant les seves llaminadures mentre decideix la invasió militar de la universitat de Berkeley, la restitució de la pena capital o el desmantellament del sistema públic d'hospitals psiquiàtrics, va decidir festejar en gran tan ensucrat idil·li amb el polític neoconservador, i va crear el sabor de «Nabiu» per a la seva investidura presidencial l’any 1981, fastos en els quals van consumir-se més de, atenció, tres tones de dragees Jelly Belly. Per la seva banda, el president va pensar poc després conjuminar les seves dues passions, a saber, Star Wars i les gominoles: l’any 1983 va enviar-los aquest dolç, com a obsequi, als astronautes del transbordador espacial Challenger, convertint aquests caramels en els primers a viatjar a l'espai exterior (els segons varen ser els catalans Chupa Chups, que els russos van emportar-se a la MIR per substituir les cigarretes, igual que Johan Cruyff). Durant la seva presidència, Ronald Reagan consumia la barbaritat de 720 paquets de jelly beans al mes. Se servien dragees al Despatx Oval i l'Air Force One, on fins i tot va manar dissenyar un porta-gots especial perquè els seus Jelly Belly no es vessessin en cas de turbulències. D'aquesta manera, quan l’ALF va trucar a l'avió oficial per demanar el desarmament nuclear, poden imaginar-se què rellepava el president a l'altre costat del fil.
Explica l'autor italià satíric contemporani Daniele Luttazzi que «la sàtira exhibeix el cos grotesc, dominat de les necessitats primàries (menjar, beure, defecar, orinar, follar), a fi de celebrar la victòria de la vida: el social i el corpori s’uneixen joiosament en quelcom d’indivisible, universal i benèfic».
Retrat de Ronald Reagan amb el lema «Peace through strength», tot fet amb jelly beans. La pau armada de gominoles i armes atòmiques. Foto: Flickr
Amorfisme Llunyà Fantàstic
Si alguna persona centennial despistada ha arribat fins aquí, enganyada potser per la referència a la nova cançó de Rosalía al títol de l’article, ALF va ser una sèrie de televisió tremendament popular als anys vuitanta, especialment entre el públic infantil, el protagonista del qual roman gravat a foc a l'espongiforme memòria sentimental dels que vam fer l’EGB. Ok, boomer. Es tractava d'una sort de paròdia d’E.T., l'extraterrestre (Steven Spielberg, 1982), creada per Paul Fusco, qui a més movia la marioneta i prestava la veu al personatge en la versió original. Va emetre’s entre 1986 i 1990, coincidint amb el segon mandat de Ronald Reagan. La trama era més o menys la que segueix: una nau espacial s'estavella sobre el garatge d'una família de classe mitjana a un suburbi de Los Angeles, els Tanner, formada per Willy, un treballador social aficionat a la ufologia i les radiocomunicacions, la seva esposa Kate, la filla adolescent Lynn, el plançó Brian i Lucky, el gat. El clan rescata a l’ovninauta, inconscient pel cop, i el porten al saló. Li sobrenomenen «A.L.F.» com a acrònim d'Alien Life Form (forma de vida extraterrestre) o «Amorfismo Lejano Fantástico» al psicotrònic doblatge a l'espanyol. Quan l'hirsut visitant desperti, i després de sol·licitar menjar-se al gat, sabrem que procedeix d'un planeta amb forma d'ou anomenat Melmac, del qual va aconseguir escapar quan aquest estava a punt d'esclatar, no per una guerra nuclear, sinó a causa que «tots els habitants endollessin l'assecador de pèl al mateix temps.» Malgrat les reticències de Kate, la família l'oculta de les autoritats antiextraterrestres i acabarà per fer-lo cap de taula; decisió de la qual no arribaran a penedir-se malgrat el seu comportament irritant, constants destrosses al mobiliari, els «pèls al pot de mostassa» i les incessants temptatives d’enviar-se coll avall al gat Lucky.
L’ALF, com tot melmaquià, compta amb només quatre dents per a sadollar el pantagruèlic apetit que li exigeixen els seus vuit estómacs. I la referència al conjunt de novel·les protagonitzades pels gegants bondadosos i golafres Gargantua i Pantagruel, escrites per François Rabelais en el segle XVI, no és de pa sucat amb oli. ALF era una marioneta, a l'estil Jim Henson, però cada vegada que es requeria d’un pla general era el nan circense Michu Meszaros qui s'enfundava la pell de l'extraterrestre. Gegants llegendaris o nans de circ, representen el mateix: cossos grotescos. Explica l'autor italià satíric contemporani Daniele Luttazzi que «la sàtira exhibeix el cos grotesc, dominat de les necessitats primàries (menjar, beure, defecar, orinar, follar), a fi de celebrar la victòria de la vida: el social i el corpori s’uneixen joiosament en quelcom d’indivisible, universal i benèfic». I el grotesc contrast entre la diminuta alçada de l’ALF i la seva gola colossal —només comparable a la de Reagan amb les Jelly Belly— va ser el leitmotiv còmic de la sèrie.
Aquest article continuarà la pròxima setmana. I parlarem del gat de Shrödinger, de menjar gats, de gats que mengen makis i chicken teriyaki, de H.P. Lovecraft, d’Aleister Crowley, de patafísics i d’alquimistes. Tot això si una bomba H no ens extermina a tots abans. Mengin i beguin bé i gaudeixin d’aquest cap de setmana com si fos l’últim.
Refugi antiatòmic amb el rebost ben assortit, anys 50. Foto: Food and American Studies