Els hotels són llocs estranys. Res no acaba d’encaixar del tot, fins i tot als hotels més luxosos. Una petita ratllada a la dutxa, una cortina que no tanca bé, una tele una mica massa gran (o torta!). De fet, ni un mateix encaixa; al capdavall, malgrat tota hospitalitat, som fora de lloc, fora de casa, fora de la ciutat o del país. I a la vegada, els hotels són casa i, fins i tot, són refugis gastronòmics.
Molts viatgem arreu per menjar. O perquè treballem menjant. O perquè estem com un llum d’oli. Ens és impensable prendre de l’hotel més que aigua o, fins i tot, cafè i l’esmorzar. Posar els peus lluny de casa significa anar a cercar noves oportunitats per tastar tot tipus de menges desconegudes, o de conegudes excepcionals. De manera que obrim la porta de l’habitació, deixem l’equipatge i sortim a veure si aquells llocs que ens hem guardat al mapa són tan bons com semblaven. Però els bars dels hotels ofereixen un intangible molt important: allà hi podem trobar el confort de plats universals que són sempre una aposta segura i potser la més bona en segons quines circumstàncies, però difícilment la millor.
Quan penso en tot això, penso en una recepta en concret: el famós Club Sandwich, un entrepà de pa de motlle untat amb maionesa, rodanxes de tomàquet, enciam, pollastre, formatge, llenques de cansalada, i s’acompanya de patates xips. Hi ha algunes variants: hi ha qui hi posa uns ous a la planxa molt fets o, directament, ous bullits; uns torren bé el pa, els altres, ni massa ni poc (no feu això, només asseca el pa), i d’altres gens, o el posen integral, com mana el cànon. Però, en definitiva, a Viseu, a Madrid, a Cangas de Onís, a San Francisco i a Shanghai, un Club Sandwich és el mateix.
El Club Sandwich no és el paradigma de l’exquisidesa, no és aventura ni descobriment, sinó pura comoditat. És un entrepà que no té gaire gràcia, però que és força convenient
És a dir: és un entrepà que no té gaire gràcia, però que és força convenient. Malgrat que sempre queda sec perquè ningú el planxa (de vegades hi ha algunes ments diabòliques que el fan de dos pisos i encara queda més sec), és un mos que és fàcil i ràpid de preparar. De vegades, perquè estàs baldat o perquè has de treballar o perquè no tens temps per sortir de l’hotel o per tot plegat, un Club Sandwich et soluciona l’àpat en un moment. Tarda uns 20 minuts a arribar, no és massa teca ni massa poca, té proteïna que atipa la gana, una mica de tot i manté una constància allà on vagis.
Ara bé, no ens oblidem que el Club Sandwich és l’opció mediocre. Que si s’ha estès arreu del món, tan mediocre no deu ser? Ara parlem d’una qüestió d’organolèptica, de gust, de gaudir d’allò que tens davant. I el Club Sandwich no és el paradigma de l’exquisidesa. No és aventura ni descobriment, sinó pura comoditat, i encara més si el demanes al servei d’habitacions. Per poc que es pugui i, fins i tot, per dolenta que sigui l’experiència, sortir a conèixer la gastronomia local sempre serà més enriquidor que un entrepà globalitzat en un hotel.