Sempre havia pensat que no hi havia res més absurd que el color blau dels caramels Sugus de pinya, sobretot perquè mai no he vist una pinya blava, però fa un parell d'anys vaig adonar-me d'una anomalia que increïblement mai no m'havia grinyolat: porto tota la vida anomenant vi negre a una cosa que no és negre. Vaig necessitar una mica d'humor ximple per adonar-me'n. L'any 2019 resulta que l'Ajuntament de Palma va publicar una campanya institucional a les xarxes socials en la qual recomanava esborrar el racisme del llenguatge, però va patinar de valent. "Hauré de deixar de pagar amb diners B" en comptes de "diners en negre", deia un dels cartells que proposaven esborrar el racisme mentre al mateix temps fomentaven la corrupció. La riota a les xarxes no va fer-se esperar, i van començar a córrer mems que imitaven la campanya, però amb frases encara més sonades. Com que el disseny i l'estil tipogràfic eren idèntics, la gent va deixar de saber quins cartells eren els oficials de l'Ajuntament de Palma i quins eren falsos, per això la polèmica va acabar d'esclatar del tot quan un cartell suggeria dir "vi de tonalitat intensa" al "vi negre". Era dels falsos, sí. Era una broma, en efecte. L'Ajuntament va retirar la campanya oficial, també. Ara bé, aquella brometa va servir perquè molts ens preguntéssim una cosa que no té res de ximple: per què carai en català anomenem vi negre al vi que és de color vermell.
Quan dir vi negre té una causa poètica
Quantes vegades a la vida has vist escrit 'vi vermell' en una etiqueta de vi? Per no parlar de les cartes de restaurants, és clar. De fet, recordo que el primer cop que vaig veure 'vi vermell' a la carta de Cal Xim, a Sant Pau d'Ordal, vaig pensar que es tractava d'algun tipus de vi especial, elaborat de manera estranya o amb una qualitat diferent del vi negre; si existeixen els vins taronges, que són els vins brisats de varietats blanques, macerats amb pells i sense sulfits, no seria pas sorprenent que existissin els vins vermells. La paradoxa, precisament, és que aquests vins vermells existeixen des de fa segles, ja que són els vins negres que tots coneixem. El dubte, doncs, és comprendre en quin moment de la història vam deixar d'anomenar 'vi vermell' al vi de color vermell, que és com s'havia anomenat durant una pila de segles, per passar-lo a anomenar 'vi negre'.
La resposta és senzilla: com diu l'eslògan, Spain is different, per això Espanya és l'únic país d'Europa on els vins de tonalitat vermella no s'anomenen com a tal. Els francesos tenen el vin rouge, no pas vin noire. Els italians el vino rosso, no pas vino nero. Els anglesos el red wine o els alemanys el rotwein, però els espanyols, ves per on, van decidir anomenar vino tinto al vi vermell perquè durant el Siglo de Oro, al s.XVII, el vi que més es bevia era més aviat succedani de vi: no estava elaborat com els vins negres que avui coneixem, sinó que era vi blanc barrejat amb una mica de vi negre, més car de fer. Se'n deia vino clarete, que sona a vi de garrafot servit en un got de plàstic en algun concert de La Polla Records. Qui el bevia no era l'Evaristo, però, sinó els Quevedos, Calderons i Góngoras de torn, i com que adulterar-lo d'aquesta manera era com tenyir-lo, se'n va començar a dir vino tinto, que efectivament deriva del llatí tinctus.
Quan dir vi negre, en realitat, té una causa política
Què té a veure tot això amb el fet que els catalans diguem 'vi negre' al que es deia 'vi vermell'? Doncs el mateix motiu pel qual a Argentina, Portugal, Xile, Mèxic i la resta de països que vivien aleshores sota el jou de l'imperi hispànic també avui es parla de vino tinto. En efecte, fins el Decret de Nova Planta la forma més recurrent en català per referir-se al vi negre era vi vermell, ja fos escrit en llatí en escrits del segle XI que parlen d'expressions com «Et alias duos modios vino vermiculo» o escrit en català als llibres de fra Miquel Agustí, agrònom, Prior del Temple de Perpinyà i autor del Llibre dels Secrets d’Agricultura, Casa, Rústica i Pastoril, editat l'any 1617 i on ja se'ns detalla que «Lo vi vermell el coneixereu quan serà fet, quan veureu que la tina no bull i lo vi està desota la brisa, i aleshores colareu lo vostro vi vermell». La tria de l'adjectiu 'vermell', però, no era pas cap llicència literària; a les Actes municipals del Consell Municipal de Tarragona, per exemple, les datades entre 1358 i 1360 durant la prohibició de l'entrada de vins forans a la ciutat ja esmenten que «L’arquebisbe es compromet a no entrar vi blanc ni vermell de cap classe per a vendre o per a contractar...».
L'ocupació del Principat al segle XVIII i la consegüent derogació dels drets nacionals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó va provocar que, si més no en l'àmbit oficial, administratiu, mercantil i comercial, el vino tinto castellà cada vegada anés guanyant més terreny al vi vermell, reduït estrictament a l'àmbit col·loquial i privat. Amb el pas del temps, però, l'adjectiu 'vermell' acabaria sent substituït popularment per 'negre', segurament perquè en moltes llengües l'oposició entre blanc i negre per coses que no són ni blanques ni negres (ocells, plantes, etc) és força comuna; passa també amb les varietats viníferes del raïm, que històricament s'han distingit entre blanques i negres, com ara la pinot noir o la nero d'Avola. Posats a assimilar de manera estrangera la manera d'anomenar un bé de Déu com és el vi, ja és mala sort que els catalans no volguéssim posar-hi una mica de poesia i apostar per una adjectivació més lírica. 'Vi tintat' hauria estat una opció pròpia d'un estudiant de Traducció i Interpretació, per exemple. 'Vi fosc', l'opció d'un estudiant de Belles Arts. Però com que un servidor va estudiar Filologia Catalana i Teoria de la Literatura, no puc evitar sentir certa recança veient que vam deixar escapar la gran oportunitat d'anar pel món parlant de com n'és de bo el 'vi tenyit' català. Finalment ens vam decidir per 'negre', que és l'adjectiu que hauria triat un estudiant de Criminologia que té folrades fotos de Carles Porta a la carpeta de la universitat.
Tots els colors del roig
Malgrat que al segle XIX ja gairebé enlloc del país es parlava de 'vi vermell', la revitalització de la llengua impulsada per la Mancomunitat i la normativització de Pompeu Fabra van posar el focus en els aspectes lèxics més concrets del català, també els referents al món del vi. Si Francesc Eiximenis a Golafre eclesiàstic deia que «dels vermells de la terra no en bec» referint-se als vins de Sagunt i Joanot Martorell al Tirant lo Blanc descrivia «una donzella d’una pell tan blanca que en traguejar vi roig la gola se li transparentava i en quedava tenyida», els nostres estimats herois de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 1913, ben segur que devien tenir fortes discussions per decidir com calia anomenar el vi que no era blanc. L'opció de 'roig' mai va acabar d'agafar força -potser perquè al primer terç del segle vint el terme 'roig' ja tenia una fortíssima connotació política- però l'adjectiu 'vermell' va continuar generant simpaties, fins i tot després de la desfeta de 1939: el mateix Josep Pla afirmava, per exemple, que la manera més correcta d'anomenar el vi negre a Catalunya hauria de ser 'vi vermell'.
Vermell? Roig? Vermellós...? Segons el model de color RGB, que és el que s'utilitza per definir la composició dels colors a partir de la intensitat dels colors primaris de la llum, existeixen fins a trenta-cinc coloracions diferents de vermell, algunes amb noms tan pomposos com carmesí, hermatita, gules, almagre, roig teula o cardenal que ben segur farien les delícies de Josep Carner. El que no se sap tant, però, és que no només també hi ha el vermell Ferrari o el vermell neó, que farien les delícies de Marinetti, sinó que existeixen el vermell Borgonya, el vermell Bordeus i fins i tot el vermell Sangria, però en cap cas el 'vermell Priorat', el 'vermell Sumoll' o que sé jo, el 'vermell novell del Montsant'. És una autèntica llàstima, però ben mirat és la mar de lògic, sobretot tenint en compte que en el total dels Països Catalans són escassos els cellers que s'aventuren a denominar com a 'vi vermell' els vins vermells que fan. Sens dubte, canviar algun dia aquest paradigma i recuperar la denominació genuïna, autòctona i històrica pels vins negres depèn dels productors, els celleristes, els sommeliers, els publicistes o els enòlegs del nostre país. És a dir, dels mateixos que ja fa dècades que demostren dia rere dia que el vi negre d'aquest racó de món, si alguna cosa no té, per sort, és un futur tenyit de negre.