A Barcelona, com a totes les ciutats amb una pressió turística important, hi ha un debat obert. Durant les darreres dècades, les administracions competents han treballat amb afany per atraure turistes i ens enorgulleix que ens triïn com una de les millors destinacions del món. Però aquest orgull no és obstacle perquè el turisme provoca aglomeracions, augmenta els preus dels habitatges expulsant els barcelonins dels barris més cèntrics i la quantitat de pisos turístics molesten els veïns. No ens agrada el turisme de masses, el turisme sense consciència ni respecte, el turisme que ha passat per la nostra ciutat sense assabentar-se'n on és, sense interessar-se per la nostra cultura.
Sovint sento que el turisme que desitgem és el d’alt nivell que, per fer-nos entendre, és sinònim a gent de calés. A veure si un dia sento a dir que el que volem és turisme de valors, aquell que vol gaudir de la ciutat sense impactar-hi negativament o, com deia la meva iaia, quan només la sentíem la família: deixant-hi el cagarro perquè el rentem nosaltres. Maldiem els turistes i quan volem menystenir parlem de “la gent”. “La gent” és aquella massa informe que brilla per la seva poca cultura, poca sensibilitat i s’aprofita de tot el que pilla. I sempre parlem de “la gent” arrufant el nas i aixecant la barbeta, perquè nosaltres, per descomptat, els donem mil voltes.
Viatjar a l'estranger, però conèixer la cultura de casa
La veritat és que jo soc poc de viatjar. Clar que m’agrada voltar pel món, veure altres paisatges i conèixer persones i costums ben allunyats del meu pa amb tomàquet, però amb els pocs dies que passem a les destinacions poca cultura pots copsar. Em neguitegen els tràmits als aeroports, m’indigna la sensació de ser tractada com un delinqüent en els controls d’accés a les portes d’embarcament i les esperes se’m fan eternes.
Tot i això, amb les germanes (som moltes!) i els seus afegitons familiars (fills, nebots i nets) mirem de fer un viatge a l’any. Forçosament, ha de ser un viatge curt perquè totes tenim feina o, les més petites, escola. Sempre torno del viatge amb la sensació de no haver-nos assabentat de gairebé res de la cultura del país on hem passat de puntetes i d’haver anat a raure als establiments amb més cartó pedra per centímetre quadrat de tota la ciutat, a banda d'estar-ne convençuda d’haver caigut a totes les petites picaresques dels captadors de turistes badocs.
Sempre torno del viatge amb la sensació de no haver-nos assabentat de gairebé res de la cultura del país on hem passat de puntetes
Però l’objectiu real del viatge amb la família és estar uns dies junts i enfortir lligams perquè la frenètica quotidianitat inevitablement ens allunya. Enguany hem anat a Cracòvia, quatre dies. Vam triar el destí perquè hi tenim un nebot estudiant una carrera universitària. No us parlaré de les vicissituds, les anècdotes, les bromes. Només us puc dir que no vam planificar gaire. Polònia és un país que, com tots, té una gastronomia molt més rica del que pots percebre amb una visita apressada, passejant pels indrets més turístics. Ja he dit que l’objectiu del viatge era més emocional que gastronòmic.
Només us parlaré de l’anècdota que dona sentit a aquest article que estic escrivint, la que em va fer adonar que jo també soc “la gent” que tant critiquem els que ens dediquem a la restauració, “la gent” que s’abraona com lleons davant una taula on tot és de franc, com ens va passar a nosaltres en un trajecte de tren que vam haver de fer en primera per la nostra clàssica manca de planificació. L’hostessa del tren ens va oferir begudes i refrigeris que vam rebutjar perquè no teníem gana ni set. Quan ens vam assabentar que tot era gratuït per als qui anàvem en primera ens va venir una ànsia de “gana i set” que mai no superarà els turistes més afamats i arrossegats.
Aquell moment va ser còmic, però molt revelador. Nosaltres també som “gent” i som “turistes” normals, com la gran majoria. Potser, com les meves germanes i tota la colla, els turistes busquen una estona de fraternitat (de sororitat, en el meu cas), uns instants de desconnexió, minuts de qualitat en un entorn diferent de l'habitual o, simplement, ser allà i gaudir del moment.
Una de les missions dels barcelonins, també dels qui tenim negocis de restauració, és que el perfum de Barcelona no sigui el de les paelles reescalfades, sinó el de guisats que reforçaran el record
D'aquí a un temps, sense saber com, recordarem retalls dels carrers que vam trepitjar, el perfum de la ciutat tornarà a nosaltres sobtadament i ens tornarem a emocionar. Potser passa això, també, amb Barcelona. Potser tota aquesta “gent”, tots aquests “turistes” que ara “ens molesten” evocaran la ciutat que, per uns dies, els va permetre de ser moderadament feliços. En tot cas, una de les missions dels barcelonins, també dels qui tenim negocis de restauració, és que el perfum de Barcelona no sigui el de les paelles reescalfades, sinó el de guisats que reforçaran el record. No és fàcil, però és possible i farem un gran bé als turistes i a nosaltres.