El 5 d'octubre de 1979, en el marc de la Festa de la Lletra, el poeta Joan Brossa va organitzar la primera Ruta antiturística per la ciutat de Barcelona. Aquesta comitiva, que el periodista Lluís Permanyer va titllar de "pelegrinatge laic", va començar al Liceu, va seguir per una botiga de màscares i capgrossos, va prosseguir per un passeig en golondrina, i així fins a visitar espais tan extraordinaris com una gossera o assistir a un espectacle de striptease a l'Estació de França. El que resulta una ironia del destí, però, és el seu pas pel Mercat de la Boqueria; avui, un dels epicentres turístics de la ciutat, el qual ni un avançat en el seu temps com Brossa va imaginar-se convertit en un autèntic putiferi gastronòmic. Per aquells i aquelles que no creueu la Diagonal, o que viviu al marge del boirum fotoquímic (sí, aquesta bombolla cancerígena que embolcalla quasi permanentment la ciutat), sapigueu que la Boqueria torna a ser un dels racons més fascinants de la ciutat comtal. Com a mínim, per intuir les tendències apocalíptiques que ens amenacen, la majoria de les quals tenen amb la cultura d'alimentar-se una vinculació molt especial. Tanmateix, aquest mercat no és l'únic racó de la ciutat on anticipar els desastres metabòlics que ens esperen. De fet, en qualsevol supermercat, supermercat fantasma, aplicació de menjar per emportar, fleca de barri, bar o restaurant (sempre amb alguna excepció, és clar), es pot arribar a la mateixa nefasta conclusió, encara que d'una manera més avorrida que no pas entre les paperines de fregits, les patates en espiral, les muntanyes de llaminadures o les fruites impossibles (la petja de carboni de les quals sobrepassa qualsevol límit conegut) de la Boqueria. Ara bé, si aquest mercat és el lloc on sonen els violins mentre s'enfonsa el vaixell, us asseguro que la sala de màquines es troba en qualsevol de les platges de la ciutat. I qui ho dubti, que agafi la línia groga i que es passegi com qui no vol la cosa per Icària, el Bogatell o per alguna d’aquestes.
“Davant d'aquest panorama, em pregunto si els socorristes també controlaran la sorra; no sigui que a algú li agafi una síncope digestiva o directament un atac de cor”
Una postal dantesca
Per a recórrer les platges de Barcelona i adonar-se de la tragèdia que pronostiquen, cal una mirada brossiana; és a dir, una mirada atenta i crítica, que no es deixa endur per les aparences i que qüestiona instintivament tot allò que observa. Normalment, la millor hora per realitzar aquest exercici d'antropologia urbana és entre setmana, a mitja tarda, o els caps de setmana a partir del migdia. Això no obstant, quan la llum crepuscular fa acte de presència i els xiringuitos apugen la música per sincronitzar-se amb les cerveses, aquesta passejada assoleix un sabor interessantíssim, el propi de qualsevol dels relats de W.G. Sebald o del mateix Josep Pla. Així doncs, quan hi arribis, prova de passar pàgina de la primera escena; dels banyistes, dels jugadors i jugadores de vòlei, dels mossos d'esquadra que vigilen els carteristes que ja no caben a la Boqueria. I, tan aviat com puguis, fixa la teva atenció en allò que ens ocupa: els aliments que picoteja la munió de personatges agrupats o espatarrats a la sorra, les restes i rastres que s'acumulen als cubells de les escombraries i, sobretot, el McDonalds que presideix l'estampa —sí, més enllà de les quatre guinguetes d'arrossos, les platges entre les Torres Mapfre i el Fòrum estan acaronades per un temple del menjar ràpid on la gent fa cua per anar al lavabo i comprar hamburgueses per igual—. Com comprovareu, la postal és dantesca. No hi ha melons, ni amanides de tomàquet, ni tuppers amb truita de patata. Malauradament, només menjar brossa: snacks ultraprocessats, succedanis de bossa, xocolatines, brioixeria industrial, gasoses, begudes edulcorades i Big Macs, és clar. Davant d'aquest panorama, em pregunto si els socorristes també controlaran la sorra; no sigui que a algú li agafi una síncope digestiva o directament un atac de cor.
“No us oblideu del vi, de la nevera isotèrmica, de les copes i del tirabuixó; que l'acte de llevar-li el tap a una ampolla a la platja és de les coses excitants que existeix”
Èxtasi a la sorra
No és cap novetat que la platja presenta algunes complicacions logístiques. A mi, ho reconec, la sorra em fastigueja moltíssim, i només la idea de mossegar accidentalment algun dels seus granets em treu francament de polleguera. Això no obstant, res no justifica la susdita decadència. És més, davant les adversitats, amb més motiu cal extremar les nostres respostes; la qual cosa significa, en el marc d'un pícnic a la platja, la possibilitat d'apostar per alguna de les teves millors receptes. Des de principi d'any, un servidor ja ha desplegat sobre la sorra un empedrat, unes faves a la catalana, i fins i tot un pop estofat amb patates. I creieu-me: al marge de la satisfacció de comparar-se amb el veí o veïna (la qual cosa dona una certa angoixa a la platja de Barcelona), el murmuri de les onades sumat als veritables plaers del ventre provoca un èxtasi únic, incomparable al d'uns sabors semblants fora d'aquest ecosistema. Ah, i ja que hi soc, sobretot no us oblideu del vi, de la nevera isotèrmica, de les copes i del tirabuixó; que l'acte de llevar el tap a una ampolla a la platja és de les coses excitants que existeix. Dit tot això, la meva aportació d'avui tenia només aquesta motivació: la d'esperonar-te a preparar uns pícnics el més naturals, saludables i memorables aquest estiu i a sabotejar, una vegada més, qualsevol intent de la indústria de matar-te lentament, mos a mos, aquest cop a la sorra, com si fossis un soldat nord-americà el dia D.
