Aquesta és una història real que pot contenir traces de ficció, però, tanmateix, tota la ficció possible que pugui contenir té fonaments basats en la realitat. O això diuen. Som a Pinós a principis del segle XVI, concretament l'any 1505. Les cròniques de l'època diuen que la pesta negra fa dècades que assola Catalunya, reduint notablement la demografia del país i afectant especialment zones concretes de l'interior. Una d'elles, Solsona i la seva rodalia. La llegenda diu que un matí, un veí de Matamargó anomenat Bernat Casas i que anava cap a Biosca s'atura per resar al Santuari de Pinós, construït pels templers l'any 1312 i gestionat des d'aleshores per monjos hospitalers. Segons diuen, enmig de la seva oració, al jove pagès se li apareix la Verge per preguntar-li com va la pesta a tota la comarca. Ell, sorprès, li diu que la malaltia sembla no tenir aturador i que la gent de la zona està perdent la fe, per això ella li proposa la construcció d'una església per lloar Déu i la seva mare. Segons diu el Tribunal eclesiàstic, l'aparició és cent per cent verídica i, efectivament, es construeix l'actual església de Santa Maria de Pinós i l'Hostal del Santuari de Pinós, inaugurat l'any 1524. És a dir, l'any vinent farà cinc segles.
Malgrat el Llibre Guiness digui que Can Culleretes (Barcelona) és el restaurant català més antic, l'Hostal de Pinós és el restaurant més antic de Catalunya que no ha tancat mai les portes, segons diuen els actuals responsables de l'establiment. Porta obert ininterrompudament des de 1524, cosa que el fa especial automàticament, ja que a Catalunya hi ha milers de restaurants, però convindrem que trobar-ne un que ja servís plats en els temps del rei Carles V o de la Guerra dels Segadors és curiós. Que aquest mateix restaurant, a més, es fundés gràcies a una aparició mariana li dona un puntet encara més únic. Però per si tot això no fos poc, resulta que l'Hostal de Pinós es troba exactament a escassos metres del centre geogràfic de Catalunya, segons diu l'Institut Cartogràfic de Catalunya. És a dir, que la fonda més antiga del país va ser inaugurada gràcies a la Verge i està al quilòmetre zero del Principat. Si els millors gurús del màrqueting s'agrupen per treballar el branding de qualsevol local, diria que ni en el millor dels seus somnis serien capaços de generar un storytelling tan potent com el de l'Hostal de Pinós, a qui per sort no li fa massa falta res de tot això per tenir ple gairebé cada dia, segons diuen.
Cansat de sentir dir tantes coses i, tanmateix, terriblement encuriosit per Pinós, un dia vaig decidir anar-hi. El Santuari està perdut on Judes va perdre l'espardenya, a gairebé mil metres d'altura i més o menys entre Calaf i Solsona. En arribar-hi, el vent era huracanat i la fressa de l'aire era com sentir xiular de forma insistent algú invisible, per això vaig pensar en el bo d'en Bernat Casas amb els ulls com a taronges davant la Verge, però jo l'única aparició que vaig veure va ser la d'un ramat travessant la carretera. Tot molt Yorgos Lanthimos, realment, tot i que jo pensava més en Raül Garrigasait o Marian Vayreda. O en el grup Les Absentes i aquell icònic videoclip gravat aquí mateix. Pinós és aquella Catalunya profunda on els Land Rover curts són gairebé un element més del paisatge, vaig pensar en arribar davant l'Hostal i veure'n tres aparcats a la porta. A dins, els seus conductors, que van semblar-me parroquians habituals del restaurant, feien uns quintos mentre discutien de no sé què amb el diari obert i jo em començava a fer un article a sobre que hauria volgut titular "Records de la darreríssima carlinada".
Com que tot el que sé de les fondes m'ho ha ensenyat Josep Pla, vaig decidir entrar fent la pregunta que sempre faig quan entro a un hostal on serveixen menjar: "Bon dia, que ens donaríeu una mica de dinar?", vaig dir sobreposant-me a la veu d'Helena García Melero, que ressonava de fons en una tele que ningú mirava. "I tant que sí, sempre que porteu diners!", va respondre'm una cambrera jove mentre jo em quedava de pasta de moniato. Em va dir que el motiu de la seva sorprenent resposta estava literalment esculpit a la façana del restaurant: "Alabat sia lo santíssim sagrament per a sempre/ Veritat és que ostal sense diners no donen res. M [signe marià] i la Immaculada Concepció de Maria Santíssima concebuda sense màcula de pecat original. L'any 1677", es pot llegir a la llinda de la porta, just al damunt d'un foli plastificat i enganxat amb adhesiu al vidre de l'Hostal on hi ha l'horari de l'establiment escrit amb tipografia Comic Sans i, al costat, un altre foli plastificat que ve a ser la història documentada del lloc.
És una mena d'eix cronològic molt ben dibuixat a mà i firmat pels "Nens i nenes de l'escola d'Ardèvol". En ell, segons diuen els escolars, fins a l'any 1677 l'Hostal només oferia menjars a malalts, peregrins i rodamons, però a partir de finals del segle XVII obre el negoci a la resta de ciutadans. Diuen, també, que l'any 1836 passa a arrendataris particulars, que l'any 1957 el compra Joan Torra i que des del 2019 el seu fill Miquel n'és el propietari. Com a curiositat, mentre en faig una fotografia amb el mòbil veig que el gràfic també diu que l'any 1958 el telèfon arriba per primer cop a Pinós. Al costat d'aquesta mena d'entrada de la Viquipèdia feta per excel·lents alumnes de Primària hi ha escrit, també, el menú. Amanida de formatge, patates amb bacallà, espinacs amb cigrons, xató, escudella amb mandonguilles o fideus a la cassola de primers; rodó de vedella, peus de porc, xai a la brasa, xurrasco amb patates i botifarra amb mongetes de segons, a part d'una llarga de plats a la carta. Gastronomia tradicional, sense pretensions i honesta. Cuina de fonda. Plats que no disten massa, si fa o no fa, de les receptes que ja escrivia Fra Francesc Roger al seu llibre Art de la cuina per allà el segle XVIII.
Diuen que dinar a un lloc marià on la Verge recull l'advocació de Verge trobada converteix qualsevol àpat en un festí sagrat, però humilment he de dir que amb Verge o sense Verge, l'escudella amb mandonguilles que vaig triar de primer plat em va traslladar automàticament a un estat radicalment celestial, i no ho dic només perquè la finestra de l'Hostal tingui una vista privilegiada sobre hectàrees i hectàrees de camps, prats i un horitzó en definitiva inabastable, com el firmament. Com que tot plegat m'havia tocat la fibra mística, vaig demanar una mica de xai a la brasa de segon, potser perquè vaig estudiar als jesuïtes i des de petit tinc clavat a la memòria el sacrifici d'Isaac que va tocar-me empollar per un examen de Religió sobre l'Antic Testament. Diuen que finalment el fill d'Abraham no va morir perquè un àngel de Déu va aturar-lo, i en comptes del seu fill va sacrificar un xai.
N'he vist morir molts, de xais, ja que tinc la sort de ser d'un poble que té una de les millors carnisseries ovines del país i em considero un perepunyetes en la matèria, però he de reconèixer que aquell xai a la brasa de l'Hostal era divinament bo, per això en acabar l'àpat, mentre escurava les postres de músic amb moscatell, vaig recordar que amb més o menys traces de realitat, tot el que havia sentit dir de l'Hostal de Pinós era veritat: diuen que és un restaurant amb història, diví i cèntric, però és que a més s'hi menja de meravella. En aquests temps de Tripadvisors i ressenyes assassines a Google, segurament no hi ha millor miracle que aquest: portar cinc segles servint plats a la gent que un dia passa pel Santuari, sigui a la recerca de la Verge o a la recerca del centre radial del país, i fer que quan tornin a casa no tinguin cap dubte en dir que Pinós és especial. Molt especial. I això, per fi, és una cosa que ara ja puc dir també jo.