Hi ha restaurants a Catalunya que encara tenen una carta de postres sense cap lemon pie, cap torrijas o cap cheesecake. Són difícils de trobar, gairebé tant com les tòfones o els bars de Barcelona amb més vins catalans que de La Rioja o Ribera del Duero, però existeixen. Juntament amb l'os bru del Pirineu o els arrendadors que no apugen un 30% el preu als inquilins, els restaurants amb una carta de postres genuïna i lligada a la tradició culinària del nostre país estan clarament en perill d'extinció. De portes enfora són aparentment locals normals i corrents, però en realitat són com un radiocasset, una enciclopèdia de sis toms o un termòmetre de mercuri: existeixen, però ja tothom s'ha acostumat a viure com si no hi fossin. Més per desgràcia que per sort, la realitat és que trobar un restaurant amb postres autòctons i preus sense un marge de benefici del 500% ha esdevingut, l'any 2024, una relíquia d'un altre temps.
Vaig pensar tot això fa pocs dies durant un àpat a Cal Pau Xic, un local tradicional de Sant Pau d'Ordal que compleix tots els típics atributs d'un restaurant casolà, però no només pel fet que l'adjectiu defineixi la tipologia de menjar que s'hi dona, sinó també perquè dinar o sopar allà et fa sentir com a casa. Sé que és poc versemblant emocionar-se i salivar tot guaitant una carta de postres, però és el que vaig fer quan vaig asseure'm a taula i vaig començar a llegir 'Nata nous i mel', 'Flam de la casa', 'Fruita del temps', 'Formatge manxego', 'Terrina crocant', 'Músic', 'Copa Brasil' o el millor de tots, 'Crema', sense l'afegitó 'catalana' al darrere. Com ha de ser, ja que de crema, quan s'està a Catalunya, només n'hi ha una. Més enllà d'aquesta fascinant tirallonga de postres que recitada en veu alta provoca el mateix plaer que sentir un sonet de J.V. Foix inclòs a Sol i de dol, el més impactant va ser comprovar el preu de les coses: el postre més car valia 4'10€, però la immensa majoria oscil·laven els 2€ o els 3€. Els ulls se'm van posar com a taronges i per un moment, de fet, vaig haver de comprovar que no havia viatjat en el temps, em trobava a l'any 2016 i què sé jo, la samarreta de la Via Catalana encara servia per a alguna cosa més que per treure la pols dels vidres.
En quin moment vam acceptar que les postres, inclús les més bàsiques com un flam, una macedònia o unes lioneses, costessin 6€ com a mínim? De la mateixa forma que llegir aquella adorable carta abans de dinar em va fer venir ganes de passar directament a les postres i dir-li a la mestressa "porti-ho tot!", sovint l'abusiva tipologia de preus de les postres el que em fan és el contrari: m'esguerren un àpat que fins aleshores havia estat més que correcte i a les acaballes, en el moment del dolç, s'ha truncat per culpa d'algun insult a la cara com per exemple un 'carpaccio de pinya' a 8€. Res m'agrada menys que acabar malament un dinar, especialment quan el preu de les postres m'obliguen a obrir l'aplicació del banc i haver de demanar un microcrèdit per poder pagar unes 'textures de mango a la llima'. Suposo que en aquesta Catalunya pretesament cosmopolita en la qual vivim avui, molts creuen que convertir la pinya en almívar de tota la vida en una pinya tallada més fina que el pernil dolç és la mar de cool, però per més mochis o pastissos red velvet que tinguem a les cartes de casa nostra, continuo mantenint-me ferm en el parer que una coca de forner acompanyada d'un didal de mistela, una mel i mató o unes torradetes de Santa Teresa són dolços tremendament més innovadors que qualsevol altra cosa, perquè no hi ha res més modern que el que és genuí.
A dia d'avui tenir carquinyolis amb moscatell en una carta de postres s'entén igual que anar a la gala dels Gaudí amb barretina, però, per això fins i tot els restaurants familiars de tota la vida, a part de canviar les cadires de fusta i les estovalles de roba pels mobles de disseny i l'interiorisme made in Pinterest, també s'han pujat al carro de les cartes de postres on el més normal és cobrar 8€ per un tiramisú fet a mà o 7€ per dues tristes boles de gelat industrial que potser fa quatre dies que són al congelador. Així es fa difícil acabar els àpats amb una alegria al cos, malgrat tenir la panxa plena, i és una autèntica llàstima perquè les postres, històricament, servien pel que el seu nom genuí en català definia: per ser unes darreries o un fi de taula. Així, d'aquestes dues maneres, les vam anomenar des del segle XIV, que és quan més o menys la classe benestant de l'època va començar a agafar el costum de menjar fruita, fruits secs, massapans o algun preparat làctic a les acaballes d'un banquet, fins que després del Decret de Nova Planta se'ns en van anar a la merda moltes coses, incloses el nom de les darreries.
A les darreries del segle XVIII, mai millor dit, el 'postre' castellà -derivat del llatí postremus cibus, que vol dir menjar posterior a l'àpat- va anar prenent força just en el moment en què socioeconòmicament també el fet de menjar alguna cosa dolça havent menjat va començar a ser més transversal. Podríem haver-nos afrancesat i dir desert, com fan els anglesos o els italians gràcies al dessert francès, que ve del verb desservir i descriu l'acte de desparar taula, però no va ser així. Malgrat que Pompeu Fabra i Joan Coromines mai van veure amb bons ulls l'ús del terme postres perquè derivava del castellà, la cosa va anar com va anar i avui dia anar a un restaurant i trobar-se una carta on digui darreries és pràcticament impensable. Per desgràcia, gairebé tan difícil com pretendre menjar unes postres sense acabar l'àpat amb les mans enlaire davant el terrible atracament que suposa pagar més de mil pessetes per un pa de pessic amb xocolata i ametlles que, per postres, a sobre cal dir brownie.