Haurem d’actualitzar el diccionari de dites, refranys i frases fetes perquè van canviant el seu significat. La mare em deia que fos prudent i que no digués improperis de ningú si no volia que “em llancessin als gossos”. I amb el tema que avui abordaré queda palès que no he fet gaire cas del seu consell perquè aquest és un tema d’aquells que, gratuïtament, fa butllofes.
A Instagram, on perdo les hores badant, tafanejo el perfil de la Nuna Prat Garcia. Porta uns vestits preciosos, té un estilista propi que li talla els pèls, s’enriola amb les joguines, va d’excursió a la muntanya, també té fotografies nedant al mar, s’endormisca sota el desmai del jardí de la segona residència i li encanta sortir a passejar amb cotxet. Fa uns dies va ser el seu aniversari, van engalanar la casa i va convidar als seus millors amics: en Manel i la Puça. Sé que té tres anys per les espelmes que hi ha al pastís, malgrat que no les sap pas bufar. La Nuna és una gosseta de raça Cocker que viu a casa els Prat Garcia, que li han posat els seus cognoms a la pàgina d’Instagram.
Més gossos que infants; més pinso, que pa
Soc de la generació que ens desmamaven amb un tros de llonganissa i, en aquell temps llunyà, dèiem que en tal, en tal altre o fulanito “portaven una vida de gos”, “semblava un gos bastonejat”, “havia mort com un gos”, “anava al darrere com un gos”, “no valia els budells d’un gos” o “feia falta com un gos a missa”. Els gossos ens eren útils per explicar que refotuda era la vida.
Avui, a ciutat, les mascotes de les famílies que lliguen els gossos amb llonganisses tenen una vida del tot regalada. El gos ha passat de ser el millor amic de l’home a ser, en alguns casos, el millor fill de l’home. Diuen que a l’àrea metropolitana hi ha més mascotes que infants. I és clar, els hàbils empresaris han vist un magnífic nínxol de mercat al qui oferir tota mena de productes i serveis. M’expliquen que és un negoci tan pròsper que el principal creixement d’algunes cadenes de supermercats és la secció de preparats alimentaris per a gossos i gats.
El súmmum de la bogeria canino-alimentària
Em sorprèn, però el dia que em vaig quedar de pasta de moniato va ser quan vaig descobrir aquella botiga-obrador, a peu de carrer, que cuinava diàriament plats casolans per a gossos i gats. Cada dia: verdures, cereals, proteïna. Malgrat que cada dia hi ha més establiments de restauració amb el segell 'pet friendly', legalment no està permesa la seva entrada. Però mai no m’hauria imaginat que no es permetés l’entrada als amos dels gossos. I així és a Dogue, de San Francisco, obert fa un any, el primer restaurant d’alta cuina per a gossos. El gos té tracte de client selecte: sofà, taula, plats, carta i factura de 75 € per menú. Coberts encara no, però només cal esperar.