Quin prodigi les noies de natació sincronitzada. No hi entenc ni un borrall ni soc capaç d’aixecar un peu fora de l’aigua durant més de mig minut, però em meravellen les seves harmòniques coreografies i la pulcra execució que, com tots els artistes, tenen la capacitat de transmetre com si fos natural, innat i fàcil. Però tots sabem que és el resultat d’entrenaments duríssims, de perseverança i esforç titànic. Als recents Jocs Olímpics de París, l’equip xinès de sincronitzada, entrenat per l’Anna Tarrés, ha estat el guanyador de la medalla d’or. Veient-les penses que són d’un altre planeta, que són fetes d’una altra pasta. Hi té a veure la cultura, els valors, sí, però estic segura que són realment fetes d’una altra pasta. Són el que han menjat i, per tant, de segur que una de les raons de la seva potència, de la seva força, rau en el que mengen.
Són el que han menjat i, per tant, de ben segur que una de les raons de la seva potència, de la seva força, rau en el que mengen
A la tornada d’un dels viatges a la Xina, la Tarrés, amb qui som amigues de fa anys, em va portar un cistell a vessar de productes autòctons, del que en diríem la cuina “real” xinesa. Li vaig agrair profundament que el “souvenir” fos alimentari, fungible i que em deixi a la memòria un record etern. Aprofito per fer un prec. No és desagraïment, ans al contrari, és un servei públic i algú ho havia de dir. Si us plau, a totes aquelles persones de bon cor que sempre teniu present als amics i familiars i els voleu fer un regal recordatori del meravellós viatge que esteu fent: les figuretes d’elefants amb lluentons, de pretesos aborígens amb llances, de dubtosos déus africans amb fal·lus erectes… tenen molta gràcia a la cabana-botiga-encoberta del poblat que esteu visitant, però no sabem a quin calaix entaforar-ho al pis de l’Eixample ni volem treure’n la pols durant els pròxims trenta anys. El prec és que si voleu sorprendre algú (si més no, a mi) ens porteu ingredients exòtics i, de pas, la manera com es cuinen. Així, tindrem el deure de convidar-vos a dinar i ens podreu explicar el viatge amb detall. Estratègia rodona! Jo, de veres, us ho agrairé profundament.
El prec és que si voleu sorprendre algú (si més no, a mí) ens porteu ingredients exòtics i, de pas, la manera com es cuinen
Tornant al cistell que em va portar l’Anna Tarrés de la Xina, dir-vos que vaig quedar ben astorada perquè no coneixia cap dels productes, ni un! Mai no els havia vist ni en sabia el nom i no sabia ni com posar-los a la cassola. Malgrat soc molt poc viatjada (l’ofici m’ho complica, la veritat), he tastat aliments ben curiosos com els insectes fregits, carn fermentada, cangur, Vegemite i espècies que és millor no saber què són. Però renoi, allò que em va portar l’Anna Tarrés de la Xina, em va deixar fora de joc. Com que no soc de rendir-me, però tampoc de tirar-me a la piscina sense saber nedar, vaig anar a demanar traducció - en qüestió d’ingredients, significa que t’expliquin sobretot com es cuinen i com es mengen - al xicot del basar xinès del barri. I així he descobert unes minúscules gambes seques que s'hidraten o es mengen tal com venen com a assaboridor. Són com si hi posessis una pastilla d’Avecrem però amb sabor amplificat a decibels d’altaveu d’un 'hiphopero' de carrer. També he descobert unes algues deshidratades que t’envien al més profund abisme marí al primer mos, amb les quals he fet uns fideus que ens han transportat al Shanghai de principis de segle. També he descobert els cogombres amargants i aquests, amics, són per a tastadors intrèpids i avançats. Poca broma, la intensitat de l’amargor és nivell superior. Has de ser fort per empassar-ho. Menjant el cogombre, amb ganyotes mal dissimulades, he pensat que potser és el secret de la fortalesa de les xineses davant els reptes i les adversitats. Continuaré insistint.