El municipi de Prats i Sansor és el reducte més oriental de l’anomenada Cerdanya lleidatana —aquesta curiosa i incomprensible aberració historicogeogràfica. Prats és conegut sobretot pel restaurant de cal Pau: una referència ineludible per l’hospitalitat, l’ambient, la qualitat i l’honestedat de la proposta gastronòmica que ofereix la família Bertran, pur ADN cerdà. Segur que n’han sentit a parlar o hi han anat alguna vegada: és una experiència inesborrable i qui hi va, repeteix.

Però, saben una cosa? La Cerdanya no és com Brigadoon, una comarca adormida de dilluns a divendres, que desperta de la letargia així que el primer Cayenne amb una família barcelonauta a bord apareix per la boca nord del Túnel del Cadí. Entre setmana i fora de temporada alta hi ha vida i, a més, vida intel·ligent. Dijous 23, l’Ajuntament de Prats va organitzar la primera edició dels Tastos de Primavera: dues sessions sensacionals, iniciativa del regidor Carles Pujol, que és també tècnic de l’Oficina per l’Alimentació Sostenible de la Generalitat i sap perfectament de què va la cosa.

Tastos de primavera a la Cerdanya / Foto: Albert Villaró i Montse Ferrer
Pur ADN cerdà / Foto: Albert Villaró i Montse Ferrer

Ai, la sostenibilitat, un concepte que fa servir molta gent sense escrúpols que vol fer-nos passar bou per bèstia grossa. Però dijous va ser la festa de la sostenibilitat real, la veritable, la que toca de peus a terra i creu en l’autenticitat i el producte de casa: cinc cuiners cerdans —dels vuit que es posen sota el paraigües de l’associació Cuina Pirinenca de Cerdanya, me’ls busquin a l’internet, si us plau— van anar desfilant amb una gastroproposta memorable. I no: no hi havia ni rastre del trinxat, que, a més, no és exclusiu de la Cerdanya, com algú vol fer-nos creure, sinó que és l’exemple perfecte de la realitat de la cultura pirinenca que intenten esborrar amb el pèssim estat de l'N-260 i les comunicacions transversals. Hem quedat que res de trinxat.

No voldríem fer-los dentetes amb l’enumeració dels plats que ens van presentar, però què coi: n’hi haurà prou amb dir que hi havia un pesto de xicoies amb truita fumada, un farcellet de vedella amb formatge Urgèlia, una hamburguesa amb quètxup de ceps, un fals risotto amb carreroles i Neu de Cadí, i per rematar la jugada, una crep de mel i mató amb crema cremada que hi cantaven els exèrcits celestials.

Tastos de primavera a la Cerdanya / Foto: Albert Villaró i Montse Ferrer
Els Tastos de Primavera / Foto: Albert Villaró i Montse Ferrer

Vam poder tastar cinc vins cerdants, esplèndids, elaborats amb audàcia i passió, contra l’opinió dels experts locals, amb l’oposició ferma de cabirols, porcs fers, vespes, estornells i meteors diversos, entestats a fer malbé les collites i minar la moral indestructible dels vinaters. Des de fa uns anys que hi ha una veritable explosió de vins d’alçada, amb vinyes que s’enfilen entre els 1.100 i 1.675 metres, amb varietats de cicle curt, veremes tardanes i graduació continguda. Ens van servir la Llum del Cadí, de la Torre del Veguer —en versió blanca i en versió negra, riesling i pinot noir, amb vinyes a Bolvir i a Guils. El Campgran de Cal Mandrat, amb vinyes a Montellà; un Costes dels Espadats, de cal Gramona, amb vinyes al tossal de Torelles, al municipi de Riu; el Floc de Gel, de Llivins, els elaboradors de Llívia que diuen que practiquen la «viticultura heroica», i el sorprenent 1675 msnm, que fan els de Baldufa a les vinyes de Girul, més amunt de Meranges, el rècord d’alçada: un vi amb agulla, producció mínima, embotellat en una ampolla petita, un «vi refrescant de vinyes d’altura», com proclamen.

Tastos de primavera a la Cerdanya / Foto: Albert Villaró i Montse Ferrer
Cinc vins cerdants esplèndids / Foto: Albert Villaró i Montse Ferrer

El dissabte van convidar Jordi Llobet, una patum bagenca, amb un currículum impressionant, dues estrelles Miqueló sumades, que ara fa de freelance, assessorament a restaurants, cursos de cuina, banquets privats…: «Soc enlloc i soc a tot arreu». El menú —que vam començar a les onze del matí— va consistir en una sonata de primavera. Per començar, una terrina de conill amb escabetx de verdures. Després, una albergínia amb miso i katsoubutxi, seguit per un fabulós arròs amb costella de porc de Palou i moixerons acabats de collir, i, de postres —a tres quarts d’una, més europeus impossible— una flor cruixent de xocolata, llimona i festucs. Condimentat tot amb sal de Cardona —però això potser donarà per a una altra crònica. I fins a l’any vinent, si Déu ho vol, l’autoritat ho permet i el temps no ho impedeix.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!