I finalment dijous 20 de març el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de Prevenció de les Pèrdues i el malbaratament alimentari. Anem tard, tenint en compte que el Parlament de Catalunya ja va aprovar la nostra el 2020 i ara està en procés d’elaboració del Reglament, la normativa que farà aterrar la llei en forma de normes i sancions en el cas d’incompliment.
Quantes vegades ho he dit i ho he clamat? De fet, no em caldria escriure aquest article, podria recuperar-ne qualsevol dels que he escrit abans i, de ben segur, que ningú se n’adonaria. Perquè els activistes en la lluita contra el malbaratament alimentari repetim com una lletania els impactes socials, econòmics i mediambientals que suposa llençar injustificadament un de cada tres aliments que es produeixen al món. Ho escric en números perquè es llegeixi més clar: llencem 1 de cada 3 aliments que es podrien aprofitar al llarg de tota la cadena alimentària des de l’origen a les llars.
És com si arribant a casa del mercat amb tres cistells curulls d’aliments bons, en llencéssim un per la finestra perquè no ens agrada el color de la fruita o perquè no ens hi cap a la nevera. Les causes del malbaratament són molt diverses al llarg de la cadena i són difícils d’enumerar. Però és una bona pràctica fer, a casa i en família, un inventari del que llencem i intentar analitzar les causes de per què ho hem rebutjat. Perquè segons el que diuen els experts és a casa on més llencem. De ben segur que si m’estàs llegint et sorprendrà aquesta afirmació perquè et sembla que el volum del que descartes a casa és ínfim comparant-lo amb el que una cadena de distribució, un càtering o una fàbrica qualsevol de la indústria alimentària. Sí, no és comparable, però els nostres micromalbarataments sumats donen un resultat de dimensions importants.
Una bona pràctica és fer, a casa i en família, un inventari del que llencem i analitzar les causes de per què ho hem rebutjat
El malbaratament ens interpel·la a tots, per tant, d’entrada tots hem de mirar la brossa de la cuina i procurar reduir-ne el volum. Quan llencem paguem l’aliment dues vegades: quan el comprem i quan el llencem. La gestió dels residus també la paguem nosaltres. Però no és només una qüestió econòmica, sinó que el malbaratament és una de les principals causes del canvi climàtic, tant pel desgast energètic i de recursos naturals que suposa la producció dels aliments com per l’emissió de gasos contaminants que genera el transport i la seva destrucció. En el context actual d’emergència climàtica és insostenible el volum de residus que generem.
La llei de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentaris consensua un marc guia que dona eines per reduir el de la cadena alimentària. El reglament obligarà les empreses a seguir bones pràctiques en aquesta línia i sancionarà les que no les compleixin, però fa especial incidència en la promoció de les campanyes de conscienciació perquè considera que el consumidor és peça clau del canvi. Tenim la clau i el poder, un poder immens. De fet, només nosaltres podem modificar i pressionar el sistema alimentari perquè els agents de la cadena de valor (les empreses que traiem rèdit econòmic venent o transformant aliments) només escoltem als clients. Per això les campanyes de sensibilització i conscienciació són del tot necessàries.
Imagina un bikini. El sistema alimentari (distribució i restauració) és el pernil i el formatge. El pa de la base és el consumidor. El pa superior és la llei. Fins que el pernil i el formatge no se sentin pressionats com en una bikinera no reaccionaran. La llei pressiona amb normativa i sancions. El consumidor pressiona perquè es treballi amb bones pràctiques. Ara bé, el que hem de procurar és no cremar el pernil i no fondre el formatge. La majoria de les botigues i establiments de restauració són petites empreses, amb recursos humans limitats i espais reduïts. Carregar de noves tasques com pesar els residus, portar-ne un registre o destinar persones i espais per al control pot suposar un increment de recursos econòmics que faci inviable el negoci.
Ser tots conscients que, encara que no es pugui veure, encara que no es pugui olorar, encara que no es pugui menjar, encara que no ens nodreixi, cada aliment conté l’esforç del productor i de la terra que l’ha fet créixer
L’èxit de tants anys de lluita de l’activisme contra el malbaratament és aconseguir la complicitat de l’administració, les empreses i els clients amb un mateix objectiu: el de transmetre als nostres equips el valor dels aliments. Ser tots conscients que, encara que no es pugui veure, encara que no es pugui olorar, encara que no es pugui menjar, encara que no ens nodreixi, cada aliment conté l’esforç del productor, l’esforç de la terra que l’ha fet créixer i els quilòmetres que ha fet per arribar a casa. Els aliments tenen una única funció: ser menjats. El dret a una alimentació suficient i saludable (Declaració Universal dels Drets Humans, 1948) és un dret fonamental que ha costat segles aconseguir. Amb una tercera part del que llencem podríem combatre la fam crònica mundial. Ho escriuré amb números perquè quedi més clar: llencem 1 de cada 3 aliments produïts i amb 1 de cada 3 aliments llençats combatríem la fam. Pensem-hi.