Fa un any escrivia sobre tres delícies nostrades per intentar revertir la tendència desmesurada per la moda del moment —què era, l'smash burger? El bubble tea? Qui se'n recorda? Fugiu com de l'empestat dels anglicismes que apuntalen la bombolla gastronòmica!— amb una mica més de coneixement del qual fa segles que mengem pel país. Ara hi torno amb dos clàssics de la cuina catalana i una feliç troballa.
El Vilosell és l'últim poble de la província de Lleida, a la comarca de les Garrigues. A la plaça de Sant Sebastià hi ha el Bar Centre, espaiós, amb finestrals a banda i banda, perfecte per trobar-s'hi amb la colla i fer unes tapes, un menú o una bona timba. La Tere i el Francesc fa set anys que el porten i tothom n'està encantat. Un dia qualsevol s'hi pot fer un menú esplèndid per 12 € i hi pots tastar cassola de tros, un plat típic de la contrada. És un plat senzill, d'aquells de treure el ventre de pena quan t'agafa la gana al tros després d'hores d'esllomar-te i que es cuina amb el que tens a mà —en aquest cas, patates i espinacs, una mica de tall (cansalada, costella, botifarra) i un grapat de caragols. Amb un xic de traça, tot casa i s'amoroseix i atipa, però no deixa estacat. Al Bar Centre del Vilosell la fan boníssima.
Si els italians tenen la pizza, els mexicans els tacos i l'Índia el naan, aquí tenim la coca de recapte
A menys d'una hora a peu, per un camí preciós entre vinyes, bosc i oliveres s'arriba a Vallclara —que ja és província de Tarragona, comarca de la Conca de Barberà—, un poblet menut de menys de cent habitants arrecerat al peu de les muntanyes de Prades. Al carrer Major, passada l'església, hi ha el forn, que fa anys que té gran anomenada pels pans i les coques. Hi pasta en Manel, fill de la fornera poeta Filomena i a primera hora del matí despatxa la seva dona Lluïsa. La coca de recapte que fan és motiu de pelegrinatge: si els italians tenen la pizza, els mexicans els tacos i l'Índia el naan, aquí tenim la coca de recapte. Com la majoria dels menjars tradicionals i populars, es fa amb ingredients barats i el que tens a cabassos —de temporada—, el que ha sobrat —aprofitament— o al rebost —la mil·lenària supervivència. La del forn de Vallclara n'és la mínima expressió —la massa finíssima de farina i oli, ceba i algun bocinet de tomàquet— i la veritat és que no li afegiries res més —alguns li posen botifarra o sardina o pebrots— perquè no li fa cap falta: cada mos és una festa, com si et mengessis una mostra concentrada del país i la nostra història.
De Vallclara a Montblanc hi ha una horeta en bicicleta o vint minuts en cotxe. Allà, en una cantonada assolellada de la plaça Major, on hi havia una antiga farmàcia, fa tres anys que hi ha el restaurant Cúmul, fruit de l'empenta d'una colla de joves dels topants, en Pol, la Ivette i en Gerard. Amb ganes de dir la seva, tenen una carta de vins amb més de cent referències (una trentena de la mateixa Conca de Barberà i alguns de francesos, austríacs i xilens triats amb encert) i una carta plena de sorpreses com els "callos" amb vieira i germinats, la carxofa confitada (amb puré de nyàmeres i katsuobushi, bonítol sec) o les fabuloses mandonguilles de cérvol, que culminen el triumvirat d'avui. Amb patates rosses a daus, bolets i crema de coliflor, aquestes mandonguilles de caça de proximitat són una meravella de gust i textura: la potència de la carn agafa una melositat extraordinària i aquesta combinació les torna memorables.
Ja ho veieu: en poc més de vint quilòmetres tenim, a cavall de províncies, en terra de secà i a tocar del Reial Monestir de Poblet, tres mostres de la gran varietat i riquesa de la nostra gastronomia. Feu-hi cap, tasteu-les i escampeu la bona nova!