Ara fa quatre anys estàvem confinats. No sé si se’n recorden, però va ser molt gros, tan que probablement encara no n’hem calibrat prou les conseqüències. Hi havia uns militars d’uniforme que cada tarda passaven revista a la població i controlaven els lladres de taronges, un tal Salvador Illa feia de ministre de Sanitat, hi havia una incertesa general, mascaretes casolanes, xarxes de solidaritat, un munt de normes, protocols i certificats d’autoresponsabilitat, de rigor variable en funció de com evolucionava la pandèmia. Tothom té la seva història particular d’aquells mesos incerts. Algunes van ser molt tràgiques, d’altres han passat al record de la gent en forma d’anècdotes, d’aquelles que s’expliquen a les sobretaules com les històries de la mili.
El dia abans del confinament estàvem fent planter. És a dir, que vam començar el cicle de l’hort des de l’inici, sembrant llavors en contenidors petits per fer-les germinar en un hivernacle, tot esperant el moment, ja més avançada la primavera, de trasplantar el planter al sòl de l’hort. Cebes, tomàquets, pebrots, remolatxes, mongetes, albergínies… Se’n pot comprar de fet, és clar, però fa més gràcia preparar-lo a casa, perquè controles millor les varietats, les quantitats, pots escollir millor el moment precís per plantar-lo.
Però, ai, el departament d’Interior i el conseller Buch no ens deixaven anar als horts. Estava prohibit, i els Mossos et podien donar una garrotada en forma de sanció si mai hi anaves. Les autoritats potser es pensaven que els horts domèstics eren reservoris del virus, que els hortolans aprofitaven que sortien a la natura per devorar pangolins contaminats i que aquelles estones a l’aire lliure eren contràries als criteris que regien el sentit comú i a la salut pública. Anaven passant els dies i les setmanes i aquelles petites llavors del planter van anar creixent. Si es deixava passar el temps, tota la temporada es perdria.
Repassant —és un exercici extenuant— els whatsapps del temps de la pandèmia del grup del poble on hi tenim l’hort, veiem com ja als primers dies d’abril circulava un document on s’exigia que s’aixequés la prohibició d’accés als horts d’autoconsum, amb un formulari per recollir adhesions. El 5 d’abril, que era Diumenge de Rams, el govern català va modificar els criteris: en un perfecte idioma burocràtic, se’ns deia que es podia accedir als horts sempre que s’hi collissin «productes necessaris per a l’autoabastament», si hi havia «animals que s’han de cuidar» i si era «una activitat econòmica».
Arreu del país es van sentir grans sospirs d’alleujament, perquè tots els qui anàvem als horts d’amagatotis, ja no havíem de fer-ho com si fóssim uns lladres. Segur que des dels despatxos barcelonins no s’havia calibrat la transcendència que tenen els horts a les zones no asfaltades del país, que és moltíssima. El que està clar és que si no s’hagués aixecat la prohibició s’hauria produït un moviment de revolta popular que riu-te’n tu de l’aixecament remença del segle XV.
Des dels despatxos barcelonins no s’havia calibrat la transcendència que tenen els horts a les zones no asfaltades del país. Si no s’hagués aixecat la prohibició s’hauria produït un moviment de revolta popular que riu-te’n tu de l’aixecament remença del segle XV
Aquesta història, de només fa quatre dies, és un recordatori de com d'importants són els horts domèstics i quin poc espai ocupen en l’imaginari col·lectiu. Tenir un tros d’hort és un tresor. És un laboratori, un taller, un temple. Mantenir-los és una afirmació de sobirania. Són espais de resistència, on la tradició i la saviesa ancestral conviuen amb la innovació, amb l’aplicació de noves tècniques de conreu. En els darrers anys, s’ha fet un esforç titànic per recuperar el patrimoni agrari autòcton amb la reivindicació de variants perdudes (i totes tenen noms singulars, com ara tomàquets llargs, nas de bruixa popa de cabra, carabassa serp de Sicília o enciam nano d’alforja).
Col·lectius com Eixarcolant han fet una feina enorme en aquest sentit, i han proporcionat a les noves generacions d’hortolans eines i coneixements adaptats als temps convulsos que vivim. Un hort és una reserva, una promesa, un vot de confiança en el futur. Una escola de paciència i botànica, d’enginyeria hidràulica i de geologia aplicada. Una universitat feta de terra, blets i cavallons on hi convergeix tot el que l’home ha après sobre la natura, i no és pas poca cosa.
I, last but not least, probablement els horts seran els darrers reductes on hi penetrarà la intel·ligència artificial: ja només per això, haurien de ser considerats, tots i cadascun d’ells, béns culturals d’interès nacional, reserves espirituals de la nació. I no ho diem de broma.