Surto de la redacció tocades les dues del migdia i m’acosto xino-xano al barri d’Hostafrancs per tastar, segons em diuen, un dels menús més competitius de la ciutat al Rebost d’Hostafrancs, una joia amagada al districte de Sants-Montjuïc, a tan sols un parell de carrers de la Fira de Barcelona.
Carlos Enzinas obre el primer restaurant juntament amb el seu germà José Luis i el seu cosí Miguel l’any 1998. Anys més tard —i a causa de l’èxit del local, que se’ls queda petit—, decideixen l'any 2015 obrir l’actual Rebost d’Hostafrancs. Per tant, estem davant d’un restaurant relativament nou, però amb un bagatge de gairebé trenta anys oferint el bo i millor de la cuina tradicional catalana.
Obren cada dia de l’any i els seus esmorzars de forquilla i menú de migdia són ben coneguts al barri, cosa que de vegades provoca cues a l’entrada de local en hora punta. Val a dir, però, que són extremadament eficients i, a diferència d’altres locals, la cua sempre avança a bon ritme, no patiu. Al vespre no obren, però si algun client necessita organitzar un sopar un dia puntual i són una colla de més de vint persones, li obren el local sense problemes.
El Carlos em comenta que majoritàriament treballen amb veïns del barri de tota la vida, molts dels quals són d’edat avançada i personal de les oficines del voltant. Fidelitzen la parròquia amb la seva cuina impecablement elaborada, però també amb el bon tracte que dispensen a tothom, que fa que s'hi sentin com a casa.
M’arriba un plat de llenties fumejant que reanimarien un mort, igual que el vi de la casa, que no està gens malament, tot i que la segona copa la barrejo amb gasosa per si de cas. Les llenties les porten de Salamanca i les trobo especialment gustoses i tendres a parts iguals, ja que s'hi aprecien moltes hores de xup-xup. Deixo el plat ben net perquè s’ho mereixen.
Els dies més animats al Rebost són els dimecres, que fan la paella, i els dijous, que fan els canelons. Abans, els divendres d'hivern preparaven escudella i carn d’olla, però presentar bé la carn d’olla al client els donava molta feina i van deixar de fer-la. Cal tenir en compte que, segons el dia, serveixen gairebé dos-cents menús diaris. Els diumenges, la clientela tira de carta i els plats més demanats són els arrossos i les paelles.
Els calamarsets de platja saltats són una delícia, i em prenc el meu temps per assaborir-los lentament mentre contemplo les taules del costat, que són plenes de peus de porc, tripa de vedella i capipota amb samfaina. El diable és a tot arreu, diuen.
Per concloure, val la pena dir que la continuïtat del Rebost d’Hostafrancs està garantida i és una bona notícia; així, un fill del José Luis i un altre del Miguel ja treballen de cambrers i estan molt contents amb el negoci.
M’aixeco de la taula deixant un tros de flam al plat perquè faig tard, i el cambrer m'engalta —Jefe, ¿no le ha gustado el flan? I sí, sí que m’havia agradat. Torno a agafar la cullera —aquesta vegada a peu dret— i m’acabo el flam tot llepant la cullera, sota l’atenta mirada del cambrer, que somriu sense dir res.