Estem de sort, a tocar del mercat del Ninot els tres ex Gresca Carles MoroteGemma López i Sergi Puig, després de passar uns anys a les cuines del xef Rafa Peña, ja sabeu, el xef preferit dels gurmets locals, han obert el Suru Bar, el local més clandestí de Barcelona, sense rètol, sense agencies i quasi sense xarxes.

Al Suru potser volen oferir la seva cuina únicament als amics però això serà impossible


Aparco la moto al costat del mercat del Ninot, passo per davant del local varies vegades, no trobo l’entrada, sense nom, sense número, m’encanta. Recordo quan funcionava el Pipa Club de la plaça Reial, no estava anunciat enlloc, no hi havia rètol, el local era exclusiu pels pocs coneixedors del tuguri, tenia un timbre blanc amagat al costat del marc de la porta, t’obrien tot guaitant-te des del balcó per veure si eres o no un habitual, pujaves les escales senyorials i al primer pis al creuar la porta et trobaves en un altre món, la sala plena de fum i la barra plena de gent, de fons jazz en directe a unes hores i a un volum que ara seria inimaginable. Al Suru potser volen oferir la seva cuina únicament als amics però això serà impossible, la trajectòria de l’equip, la cuina, el servei i el vi ho faran del tot impossible.
Tot just fa un mes que han obert i el local està ple un dijous al migdia, indici que l’èxit està assegurat i el millor per arribar, bon senyal.

Sala Suru / Foto: Víctor Antich


Doncs això, entro al local i pregunto si estic al lloc correcte, la Gemma amb un somriure m’ho confirma i m’acompanya a la barra. El local és allargat i ample al final, la barra queda a la dreta. Davant de la barra la cuina amb una activitat frenètica però silenciosa. La paret és de rajola vermella, el primer que veig són les brases, utilitzen una robata, m’explica la Gemma, amb peces de ceràmica per mantenir l’escalfor del carbó. Al costat els focs plens d’olles fent xup-xup amb els seus fondos, molts cassons amunt i avall mentre el Carles i el Charly  van emplatant sense deixar de brasejar tot tipus de productes. 

Sala Suru / Foto: Víctor Antich


La barra està pensada per menjar, m’agrada i és molt còmoda, la cullera i la forquilla són tradicionals, el ganivet, japonès. Les prestatgeries són plenes de llibres i vins, ni un quadre penjant de les parets, ni falta que fa. En Sergi m’ofereix un blanc del Penedès, Amós Bañeres, 100% macabeu, un vi molt sensual. La Gemma em mostra la carta i em comenta que no tenen un menú com a tal però que em prepararà un a mida per provar coses diferents, doncs som-hi.

Comencem amb un porro amb tosazu, crema de tomàquets deshidratats i ravenets, molt saborós, bon començament. El tosazu, pels qui no estigueu avesats és una salsa japonesa feta amb vinagre fermentat.

Porro amb tosazu, crema de tomàquets deshidratats i ravenets / Foto: Víctor Antich


Continuem amb els cabdells a la brasa  amb humus de cigrons, pinyons  i greixons de pollastre, la combinació és molt refrescant i el toc àcid que persisteix després de cruspir-te el plat el proporciona la vinagreta de llima i la salsa d'ostres. És el torn de la brotxeta d’orella de porc, calamar i pedrer de pollastre, he de reconèixer que el gust del pedrer em tira una mica enrere, però menjat en conjunt ho trobo molt original, un sabor que no coneixia.

Cabdells a la brasa amb humus de cigrons, pinyons i greixons de pollastre / Foto Víctor Antich

En vici, els extrems es toquen deia Santiago Rusiñol


És l’hora del vi negre, obre l’ampolla d'Arbusto, un vi jove elaborat per Bodegues Frontio, D.O. Castella Lleó. El Sergi em serveix un dit perquè el tasti, fàcil de beure, una sorpresa, m’omple la copa, bon moment per recordar les paraules de Santiago Rusiñol: “El que critica els homes, als qui el beure els fa mal, és senyal que a ells els fa mal el menjar. En vici, els extrems es toquen. Per cada un que es mor de delirium tremens, se’n moren deu mil de gastràlgies. La llei seca del beure hauria d’ésser per als pobres, i la llei seca del menjar, per als rics”.

Carxofa amb bleda, salsa de bolets i botifarra de Perol / Foto: Víctor Antich


Oblido comentar que tot el que tasto són mitges racions tret de la brotxeta. Seguim amb la Carxofa amb bleda, salsa de bolets i botifarra de Perol, es desfà a la boca, molt bona la salsa, gust de ceps i algun altre bolet.
És l’hora de la contracuixa de pollastre amb picada de peu de porc i caldo de marisc, la gelatina dels peus li dona l’alegria necessària al pollastre mentre que el sabor del caldo quasi imperceptible fa de vincle entre la cuixa i el porc, és un obra d’art, mentre encara em rellepo es paralitza el món i sona a la sala En el amor todo es empezar de la Raffaella Carrà, recordeu?:
Explota, explótame, expló
Explota, explota mi corazón
Perplex estic a punt d’enfilar-me a la barra per ballar la cançó però ja no tinc edat, les llistes musicals poden resultar diabòliques.

Al Suru ofereixen una cuina de sabors magistralment elaborada


I acabo amb el Cap i tripa en escabetx, sensacional, el plat em fa reviure records, amb un truc de prestidigitació gens fàcil li treuen els complexes als menuts transformant-los en productes fins i elegants.
Al Suru ofereixen una cuina de sabors magistralment elaborada, una cuina d’autor amb tocs asiàtics, on el pollastre i els menuts juguen un paper rellevant en format yakitori (o no), però també el producte de temporada.

Cremos de xocolata / Foto víctor Antich


Acabo amb un cremós de xocolata molt delicat, deixo la Tarta Alaska per a la propera visita. Ara bé parlant de postres no em trec del cap el tast de pastissos de formatge que ens va oferir l’altre dia el Jon Cake per celebrar la inauguració del seu nou local a Les Corts, vaig somiar amb ells, potser avui somiaré que estic ballant sobre la barra del Suru menjant una brotxeta de pell de pollastre amb gambes i cantant:
Explota, explótame, expló
Explota, explota mi corazón