Una bona manera de començar l’any gastronòmicament parlant és retornant als restaurants que més ens han fet vibrar al llarg del 2024. Aquells que, per la qualitat de la cuina i el tracte rebut, recordes d’una manera especial.
Així doncs, avui, després de rumiar-ho bé, m’apropo al restaurant Coure del xef Albert Ventura, de qui guardo un molt bon record i que sé que és una aposta segura demani el que hi demani. Crec que els primers que em van recomanar aquest temple gastronòmic, ja fa bastants anys, és clar, van ser els germans Torres, quan els vaig preguntar en una entrevista pels restaurants que freqüentaven amb la família, i des de llavors no l’he deixat de visitar.
Així, m’acosto al reformat passatge Marimon de Barcelona, un dels carrers que connecta la travessera de Gràcia amb l’avinguda Diagonal. Curiosament, es dona el cas que davant de Coure hi trobem el restaurant Hisop (i a l'inrevés), del xef Oriol Ivern, que com sabeu és una altra casa de menjars de referència a la Ciutat Comtal.
Assegut a la barra contemplo com van desfilant els clients cap al menjador, molts dels quals són habituals, perquè saluden efusivament el personal. Després d’estudiar detalladament la carta i escoltar les especialitats del dia, començo amb una albergínia amb tomàquet confitat, alfàbrega i parmesà, un plat molt gustós que és absolutament mediterrani. Sabeu que l’albergínia a ca nostra la podem anomenar de quasi quaranta maneres diferents? Les més utilitzades crec que són esbergínia o aubergínia, però depenent de la zona l'anomenen d’una manera o una altra.
Continuo amb una de les especialitats del dia, els ous ferrats amb tòfona d’hivern i puré de patata. Un plat senzill que justament per la seva senzillesa té una harmonia perfecta, en què els tres ingredients troben l’equilibri i la perfecció. Pel que fa a la temporada de la tòfona, que s’allargarà fins al 15 de març, és bastant bona a causa de les darreres pluges de la tardor. El preu actual del diamant negre, negre pel color, però també perquè adquirir-les sempre està envoltat d’un cert secretisme, ronda els mil euros per quilo. Gens car, d'altra banda, si tenim en compte que amb cinc grams tenim prou tòfona per acompanyar un plat.
No us negaré que ja venia amb la idea de demanar la llebre a la Royal, que l’Albert cuina com ningú i hi té la mà trencada.
La llebre a la Royal la trobo espectacular: tendra, gustosa i potent, en una demostració més del domini del xef als fogons que fa que la llebre per si sola mereixi una visita al Coure
La llebre a la Royal mai ha estat un plat bonic per sortir a les fotos, sinó més aviat lletjot; de fet, són uns trossos de carn embolicada col·locats al mig del plat i banyats amb una salsa de color xocolata. Però això no impedeix que sigui un dels plats icònics del receptari francès de tots els temps i dels més apreciats pels gurmets. Confesso que he pecat i, en aquesta ocasió, sense que serveixi de precedent, en comptes d’acompanyar-la amb un bon vi de Borgonya o del Priorat, ho faig amb aigua per així intentar depurar els excessos de les últimes setmanes.
Ja que hi som, tasto el milfulls de maduixes amb nata i crema, que és deliciós, però no me l'acabo, no sigui cas que hagi de sortir del restaurant amb els peus per davant.
Certament, avui m’ha resultat difícil triar un restaurant després dels copiosos tiberis de les festes de Nadal, però l’he encertat de ple. Considero que la cuina del Coure està en un moment molt dolç i sempre és un bon moment per visitar-lo. Així l'hi faig saber a l’Albert abans de marxar, i em comenta que està feliç i content de com van les coses, cuinant el que li ve de gust segons la setmana, però de pressions, les justes, que ja tenim una edat.