El restaurant que és història viva del Barça celebra 50 anys captivant club i afició

Corrien els anys setanta quan en Miguel Plaza va obrir el restaurant Can Fusté a escassos metres del Camp Nou; curiosament, el mateix any que Johan Cruyff fitxava pel Futbol Club Barcelona. Des de llavors l’idil·li del club i la seva afició amb el restaurant ha estat apassionant. Recordeu que va ser l’any 1981 quan uns encaputxats a punta de pistola van segrestar el futbolista del Futbol Club Barcelona Enrique Castro, Quini, camí de l’aeroport. El famós futbolista era en aquell moment el pitxitxi de la Lliga i el Barça anava segon a la classificació, a dos punts de l’Atlètic de Madrid, contra el qual s’havia d’enfrontar la setmana següent. Com alguns recordareu, el Barça va perdre el partit i també la Lliga. I ara us preguntareu: què collons té a veure tota aquesta història amb Can Fusté, doncs durant el segrest aquest restaurant va esdevenir el centre d’operacions policials, atès que en Quini vivia al pis de dalt. Finalment, i com sabeu, 25 dies després va ser alliberat pels seus segrestadors, per sort, sa i estalvi; però mentre va durar el segrest en Miguel Plaza, més d’un dia, li pujava el dinar a la seva dona. Després, en Quini, agraït, sempre més va ser client del restaurant. Tanmateix, l’idil·li s’ha perpetuat i pels seus menjadors han desfilat personatges com Cruyff, Kubala, Alexanco, Schuster, Pep Guardiola, Piqué, Andrés Iniesta o Carles Puyol, però també Laporta o Ter Stegen.

Amb la mort de Miquel Plaza l’any 1989, la seva filla Maria, que llavors estava estudiant Medicina, ho deixa tot i es posa al capdavant del negoci amb la seva parella Carlos Fernàndez, ara els ajuda el seu fill Carlos Jr. I la cuina és territori del xef Isaac Aragall que de jove va trepitjar, entre d’altres, la cuina del Via Veneto. En definitiva, un bon equip per celebrar els cinquanta anys de l’obertura del restaurant amb la clientela.

Per obrir l'àpat, en Carlos ens omple la copa d’un priorat fet a Porrera. L’Iroik 2022, un vi jove amb el 70% de syrah que trobo molt llaminer.

Comencem amb el bonítol de costa tallat en tataki amb soja i cuinat en zuke amb rocoto, que és un picant peruà, i brots de coriandre; està espectacular. Continuem amb les mongetes de Santa Pau saltades amb botifarra i calamar, un mar i muntanya de manual al qual li falta una mica de temperatura, tot i així, tendre i bo.

Trenquem el ritme amb el cremós de patata, ou a baixa temperatura, pa japonès fregit i tòfona d’hivern que ens ratlla el Carlos davant nostre per després barrejar-ho tot, i també el saltat amb camagrocs, rossinyols i trompetes de la mort i ou poché.

Tanquem el dinar amb un espectacular bacallà al pil-pil suau de mel amb fons de patata i sobrassada, tot fent un brindis per celebrar-ho. No podem oblidar mai els clàssics, no ens ho podem permetre. Caldrà tornar aviat per tastar el seu pernil de Guijuelo tallat a mà curat un mínim de cinc anys que acompanyen amb un pa de la fleca Balmes, l’espatlla de cabrit cuinada a l’antiga, els lletons, la tripa tradicional, el filet de vedella al cafè de París o els peixos que porten directament de la llotja de Barcelona.

En Carlos em pregunta com anem de gana i ens tirem de cap a les postres amb unes maduixes amb pebre i gelat de vainilla que són una delícia i un pastís de pera amb toffee i festucs caramel·litzats. Llàstima, però, que no jugui el Barça, perquè ja que estem a tocar, allargaríem els digestius fins a l’hora del partit.