La primera vegada que vaig trepitjar el Via Veneto va ser als anys vuitanta amb la família. D’aquella primera visita, recordo quedar-me impressionat, així que vaig travessar la porta, amb el disseny belle époque, en què no faltaven cortinatges, quadres, fustes nobles, daurats i miralls modernistes omplint les parets. Les seves taules, impecablement parades amb les seves estovalles de fil i una vaixella i una coberteria esplèndides, no deixaven ningú indiferent. També recordo el Josep Monje i l’equip d’aleshores vetllant en tot moment pel bon funcionament de la sala i per l’èxit del sopar. Del menjar, en recordo ben poca cosa, únicament que era deliciós i que vaig esperar gairebé mitja hora perquè el Soufflé al Grand Marnier sortís del forn, ja que vam cometre l’error de no demanar-lo a l’inici del sopar; tot i que l’espera va pagar la pena.
Amb els anys he tornat al Via Veneto en diferents ocasions, i de totes les visites en guardo molt bons records. Algunes eren celebracions especials, però d'altres senzillament eren per gaudir d’un bon àpat en un lloc emblemàtic que forma part indissoluble de la història de la ciutat.
El Via Veneto es va inaugurar l’any 1967. Com que la història del local queda recollida en un llibre publicat enguany per l’editorial Planeta, obviaré explicar-ne vida i miracles, només puntualitzar —per als que no n'estigueu al cas— que actualment és el Pere Monje, fill del fundador i propietari, Josep Monje, qui dirigeix el local amb gran destresa, amb el reconegut xef David Andrés de cap de cuina, liderant un equip jove i dinàmic que fa les delícies dels clients. Val a dir que el xef va estar quasi una dècada de cap de cuina al triestrellat Abac de Jordi Cruz.
Doncs bé, com deia, avui decideixo reservar taula al Via Veneto i inaugurar oficialment la temporada de caça, cansat potser de nous locals amb propostes idèntiques entre elles i, en la majoria dels casos, avorrides, per no dir insulses.
Un cop a taula —per cert, al menjador no hi cap ni una agulla—, m’omplen la copa de l’Avi Arrufí, un vi blanc fermentat en bota DO Terra Alta en màgnum, que embotellen expressament per a ells, elaborat al 100% amb la varietat de garnatxa blanca. Tot seguit, apareixen els aperitius, amb un núvol de mojito, una gelatina quadrada de musclo en escabetx, una patata bufada amb salsa brava i un tàrtar de llonganissa i tomàquet.
Com que no m’aclareixo amb la carta i la idea era tastar com més coses millor, hem decidit de comú acord amb el Pere fer mitges racions d’aquells plats que em venien més de gust, sense mirar la carta.
Així doncs, comencem amb una amanida de peix llimona curat amb gàrum de cítrics amb tomàquets semisecs de pagès i un sorbet d’alfàbrega molt fresquet, acompanyat d’un còctel Virgin Mary elaborat amb l’aigua del mateix tomàquet, que em vaig bevent mentre em menjo l’amanida.
Continuo amb el tàrtar d’escamarlans i gambes amb amanida Waldorf i sorbet d’api, mentre davant meu desossen un ànec, passant-ne els ossos per una de les sis premses que tenen al restaurant —totes massisses, i cadascuna amb les seves peculiaritats— per preparar la famosa recepta francesa de l’ànec a la sang. Aquesta premsa en concret és una de les seves preferides, em comenta el Pere; la van adquirir a un reconegut restaurant de Barcelona que va tancar fa temps. Totes són premses exclusives de les quals tenen cura i molta atenció i, per sort, les fan treballar habitualment.
Amb la pannacotta de ceba escalivada amb carxofetes del Prat, mini calçots, anguila del Delta confitada i una mica de romesco, fan un homenatge a les verdures de temporada i de proximitat. Assaboreixo el plat tot observant els quadres que hi ha penjats a la paret de davant meu. Un és del Liceu, amb perspectiva des de l’escenari cap al públic, on la soprano situada a la corbata de l’escenari rep l’ovació del públic, vestida amb una túnica fins als peus. M’imagino una funció de l’Anna Bolena del segle passat, ves a saber. A l’altre quadre, sembla que hi surt el Josep Monje al menjador del mateix Via Veneto preparant unes creps Suzette, però de lluny no m’arriba la vista i no s’aprecia exactament.
M’arriba el coulant de ceps, formatge Reixagó del Lluçanès, nous i rovell d'ou de Calaf, que és tota una explosió de sabors. A la carta, sempre hi tenen un coulant relacionat amb la temporada, aviat presentaran el de carxofa, em comenten. Canviem de vi a L’Enclòs de Peralba, un vi del Penedès fruit d’un petit projecte del Roc i el Leo Gramona.
També la perdiu vermella, una au molt apreciada en alguns indrets, però poc habitual als restaurants. En aquesta ocasió, és d’origen francès, particularment dels boscos de Chambord. Al VV la preparen guisada a la manera tradicional i acompanyada de trinxat de la Cerdanya, amb un resultat espectacular, molt gustosa i tendra.
Encaro la recta final amb un dels plats més emblemàtics del Via Veneto i una recepta clàssica de la cuina francesa del segle XVIII, la llebre a la royale amb castanyes de Viladrau i un consomé, també de llebre, servit en copa de conyac. És, sens dubte, una de les millors llebres a la royale que pots tastar a casa nostra. Per cert, la darrera vegada que la vaig tastar va ser a la gala Michelin 2024, que —com sabeu— es va celebrar a Barcelona. Per a l’ocasió, em serveixen un Gran Cruor del Priorat amb una mica més de cos, fet amb syrah i carinyena.
Per postres, em porten una merenga farcida de gelat de vainilla i cítrics i el magistral Soufflé al Grand Marnier, que en aquesta ocasió he tingut la previsió de demanar tan bon punt he arribat.
En conclusió, Via Veneto és un dels restaurants més estimats de la ciutat, gràcies a l’ambient que s’hi respira, el tracte que et dispensen el Pere Monje i tot el seu equip, i la seva cuina meravellosa —clàssica i contemporània a parts iguals— i on el xef David Andrés brilla amb llum pròpia. Val la pena recordar que pels seus salons hi han desfilat els darrers cinquanta anys tota mena de famosos, artistes, polítics, esportistes i empresaris. Imagina't, doncs, que les parets parlessin... o potser millor que no.