Continuo visitant aquells restaurants que més m’han impactat el darrer any i dels quals en guardo un molt bon record. És el cas del restaurant Gresca del xef Rafa Peña, que ben segur heu trepitjat en més d’una ocasió. Creieu-me, no té res d’estrany començar l’any amb aquells restaurants que no són notícia per res en concret, sinó que la notícia en si mateixa és la seva trajectòria que, d'altra banda, és de sobra coneguda pels seus fidels clients. En aquest sentit, no deixem si us plau que les noves obertures ens facin oblidar aquelles cases de menjars que tan bons moments ens han proporcionat.
Convé recordar que el Gresca va obrir portes de la mà del Rafa Peña i la Mireia Navarro l’any 2006, per tant, fa quasi vint anys que alegren la vida del personal amb la seva cuina sempre jove i atractiva
Dit això, surto de la redacció a misses dites i marxo corrents cap al restaurant Gresca. No m’allargaré amb la vida i miracles del Rafa Peña, que com sabeu ha passat per cuines de prestigi com la del Neichel, El Bulli o Martín Berasategui, perquè és ben coneguda, però convé recordar que va inaugurar el Gresca l’any 2006 juntament amb la Mireia Navarro. Per tant, fa quasi vint anys que alegren la vida del personal amb la seva cuina sempre jove i atractiva. Val a dir que Rafa Peña i la seva parella, Mireia, van rebre el Premi Nacional de Gastronomia 2023 de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia.
Al Gresca tenen una carta que no és llarga ni curta, en la qual predomina el producte local i de temporada, però si tens la sort d’estar assegut a la barra davant la cuina veient com surten els plats, possiblement no la necessitaràs i podràs escollir sense por d'equivocar-te.
Estar assegut a la barra davant de la cuina del Gresca és tot un espectacle de primer ordre que podríem comparar a estar asseguts a la primera fila de la platea del Liceu, des d’on veus els músics tocant al fossat d’orquestra, o estar a bambolines darrere el teló al Teatre Nacional, mentre la regidora reparteix ordres als actors i tècnics d’escenari pel bon funcionament de la representació en qüestió. Començo amb uns seitons amb vinagre d’aperitiu que em ventilo abans no descansa el plat a taula perquè no he esmorzat i em mossego els punys.
Continuo amb la col amb cansalada. Vejam, personalment porto tota la vida jugant amb foc en el sentit literal de la frase, he cuinat sobre les brases les verdures més estranyes i les bèsties més lletges, però això de la col no ho he vist a venir. En arribar al local veig una cuinera de l’equip tallant amb un ganivet de serra unes milfulles de la mida d’una safata gran, fet curiosament amb fulles de col, ajudant-se d’uns bastonets llargs perquè les capes de col i cansalada no s’ajuntin gaire i respirin, perquè a l’hora de brasejar-les passi l’aire entre elles i l’aroma de la brasa penetri totalment en aquest pastís verd que em sorprèn per la seva senzillesa. Ja us dic ara que d'ara endavant la col formarà part d’aquells aliments imprescindibles cada vegada que encengui el foc.
Apaivago la gana definitivament amb el Calamar de potera i el Bacallà al pil-pil amb tripa que és una autèntica festa per als sentits. Al llom de bacallà marcat per la brasa li afegeixen un pil-pil fet amb la gelatina de la tripa del bacallà que han bullit prèviament, incorporant-hi uns pebrots confitats complaent els paladars més exigents.
Parlant d’exquisideses, els Lletons amb bolets en són un bon exemple. Es diu que Auguste Escoffier va publicar fins a quaranta-set receptes fetes amb lletons, però nosaltres ens centrarem en els que cuinen al Gresca, que són una meravella. Els lletons cuinats a la brasa van acompanyats de trompetes de la mort que han estat també saltades. Glacegem els lletons amb una salsa feta amb una reducció de caldo de gallina i verduretes, afegint-li un raig d’oli d’oliva verge per sobre.
Concloc amb un pastís de xocolata amb gelat de vainilla que gaudeixo relaxadament a petites cullerades, mentre el ritme trepidant de la cuina amb una connexió entre els membres de l’equip estratosfèrica no cessa ni un minut, és cert, però que el local està a rebentar és igual de cert que el fet que al Gresca són únics, i ho saben.