El restaurant del Raval amb la millor cuina del barri i la més bestial

La primera vegada que vaig visitar el restaurant Suculent va ser l’any de la seva obertura, el 2012. Recordo un dinar memorable al reservat que tenien llavors, al qual hi havies d'accedir travessant la cuina, empentant una falsa paret que tenia penjats coberts antics per camuflar-la. Com dic, tinc un bon record d’aquella visita. Per raons que desconec, ara feia temps que no el visitava i, ves per on, em trobo passejant pel carrer Hospital, apropant-me al Suculent, mentre vaig veient veïns feinejant, altres passejant, i una barreja de cultures que no et deixa indiferent; potser l’altra Barcelona, en podríem dir.

El Toni Romero, xef del restaurant Suculent, és nascut a Nules (Castelló). Després d’estudiar cuina a diferents escoles, va treballar a cuines tan prestigioses com la d'El Bulli o l’Arzak abans d’obrir el seu propi restaurant al Raval. Ha estat nominat i guardonat en diferents ocasions per la prestigiosa llista Top 100 The Best Chef Mundial, ha obtingut un Sol Repsol i ha estat recomanat per la guia Michelin i la Macarfi. He de comentar que m’encanta la foto del Toni a la web del restaurant, on surt vestit de xef amb el ganivet a la mà i un somriure canalla al més pur estil Anthony Bourdain tal qual surt a la portada del seu famós llibre, Confesiones de un chef.  

Com qui no vol la cosa, em porten un còctel Adonis a base de xerès i vermut, que tasto amb els aperitius: el seitó marinat, gelée de taronja i olives amb ratlladura de cítrics; la croqueta d’ànec rostit i el cebiche de gambeta vermella que acompanyen amb aigua de blat i llima. Val a dir que no és el típic cebiche picant, tot i que personalment el trobo molt equilibrat. Per arrodonir-ho, els caps de les gambes estan passats per la brasa.

El Pedro, el cap de sala, m’explica que un dels millors plats que ofereixen actualment és la remolatxa rostida que acompanyen amb oli d’estragó, daus d’anguila fumada i caviar, que li aporta una mica de salinitat a la salsa i, per descomptat, una mica de beurre blanca per sobre.

Seguim amb un maitake o gírgola de castanya, que netegen i confiten, marquen a la brasa i banyen amb una emulsió de pinyons i soja. Per sota trobem fulles de caputxina, un polsim de pebre i d’acompanyament una pinyonada feta amb pinyons crus, formatge, romaní i farigola, com si fos una picada, vaja!

Un dels plats icònics del Suculent és sens dubte l’steak tartar tebi, servit sobre un moll de l’os a la brasa i patates suflé. El menjo amb la cullereta rascant el moll de l’os i barrejant-lo amb la carn, una delícia.
 

Apareixen a escena les murgues farcides d’ànec amb el seu suc, crema de foie a l’armanyac i la tòfona de Terol per sobre. Estan per sucar-hi pa, i ho faig amb pa del forn Sant Josep, un forn centenari on ja treballa la quarta generació.

Un dels clàssics que prepara el xef és la rajada a la mantega negra acompanyada de puré de patata, cítrics, tàperes i julivert; així com un coll de xai amb ras-alhanut, herbes aromàtiques per sobre, suc de xai amb mel i mostassa, quinoa a la menta per simular el tabule i una mica de sriracha.

Tanquem l’àpat amb uns maduixots farcits de xocolata blanca, iogurt i vainilla i un pastís de formatge brie, vainilla, gelée i una reducció de moscatell tot sobre una base de galeta salada. Fent un esforç, però ja per vici, encara tasto el flam de vainilla amb xantillí de rom, que és una meravella. M’acomiado del personal i ravalejant em perdo pels carrers del barri, mentre em pregunto per què he trigat tant temps a tornar-hi. Us animo a fer el mateix.