És curiós com el desmesurat degoteig d’inauguracions de nous restaurants de merda a la capital catalana —i quan dic restaurants de merda em refereixo als restaurants clonats en estètica i oferta, de vegades franquiciats o no— amaguen i ens impedeixen veure altres obertures més discretes i amb una oferta més nostrada i particular. També és cert que quan decideixes, sigui per feina o simplement per plaer, entrar en un restaurant, alguns barris són més amables que d'altres i pots intuir segons la zona si l’àpat et costarà un ull de la cara o podràs pagar-lo sense necessitat de demanar un microcrèdit.
Posem per cas que estàs despistat pels voltants de la concorreguda plaça Francesc Macià, tens gana i estàs fora d’hora, llavors el que et recomano és apropar-te al restaurant Clara, per sota de la Diagonal, concretament al carrer Buenos Aires amb Villarroel, relaxar-te i deixar-te portar. La seva obertura, ara fa deu mesos, em va passar desapercebuda, però un amic de la feina em va proposar que m'hi apropés, i ves per on que aquí estic.
El restaurant Clara va obrir primer a Begur de la mà de tres amics, l’Aníbal Santiveri, el cuiner Fran Llobet i el cap de sala Alex Ruiz, i ara, com dic, fa uns mesos ha obert a Barcelona. És un local ampli amb unes grans vidrieres a l’exterior on la barra en forma de L et dona la benvinguda, el local respira un estil desenfadat i alhora acollidor amb una petita terrassa que sempre està plena.
La seva proposta és un servei ininterromput des del migdia fins ben entrada la nit, on pots optar per un menú de migdia molt digne per vint euros, pa i copa de vi inclosos, o si ho prefereixes, pots gaudir de la carta amb unes propostes de platerets ben interessants en principi concebuts per a ser compartits. A la nit la cosa s’anima i compten amb un punxadiscos que fa les delícies del jovent de la zona animant els sopars i els ressopons.
Les especialitats de la carta, em comenta el Víctor, són les cuixetes de guatlla en escabetx, el mollete de peus de porc, els ous ecològics amb gambes i cansalada, el calamar amb la seva salsa de mar i muntanya amb un rajolí d’oli de cibulet, el garrí rostit al forn i el filet Rossini amb foie i reducció de porto.
Avui, per això, trio el menú, potser cansat d’afartar-me com un lladre durant les vacances de Pasqua —ves a saber—, també una ampolla d’aigua.
Començo amb una vichyssoise que trobo deliciosa. La història d’aquesta crema de porros no està clara, es disputen el seu origen França i els Estats Units, tot i que segur que trobem alguna piulada del compte d'@EtFelicitoFill on se li atribueix l’origen a Espanya.
També tasto l’estofat de vedella bourguignon, una recepta típica de la Borgonya i un dels plats que identifiquen la cuina francesa. Com a curiositat: el primer xef a publicar la recepta va ser el reconegut xef francès Auguste Escoffier a començament del segle XX.
De postres faig una peça de fruita, no sigui dit. Llàstima que no tinguessin formatges i així completar un típic àpat francès que ben bé se’l podia haver cruspit el famós comissari de ficció Jules Maigret a qualsevol dels bistrots que habitualment freqüenta a la ciutat de París, tot esprement-se el cervell per resoldre qualsevol cas d’assassinat mentre pren unes gerres de cervesa o unes copes de Beaujolais, per què no.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!