Ara que la xafogor del dia comença a minvar, aprofitem per sortir a sopar i airejar-nos una mica per la vila de Gràcia. Ens acostem a l’Hotel Casa Fuster, un 5* Gran Luxe ubicat a l’edifici modernista projectat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner el 1908, que ha estat renovat recentment. Es dona el cas que l’empresari català Mariano Fuster i Fuster va regalar aquesta casa a la seva esposa, Consol Fabra i Puig, filla del marquès d’Alella, d’aquí el nom de restaurant Aleia.
Doncs bé, situat al primer pis de l’hotel, trobem el restaurant Aleia, guardonat fa un parell d’anys amb un sol Repsol i una estrella Michelin, dirigit pel xef de Jerez Rafa Bedoya, que va estudiar a Le Cordon Bleu de París i ha passat per cuines tan prestigioses com Azumerndi, el Cenador de Amós o El Celler de Can Roca.
Ens saluda la Paula Miguel, cap de sala. Ens explica que el xef és nascut a Jerez de la Frontera i, evidentment, hi ha un nexe entre els receptaris de casa seva i casa nostra. Així, al llarg del menú degustació de deu passis, anirem tastant productes d’aquí i d’allà, i receptes d’un territori i de l'altre.
Comencem amb una ostra del delta de l’Ebre amb mignonnette de sakura, que és la fulla d’un cirerer japonès, liofilitzada amb una gelée feta amb la mateixa aigua de l’ostra i també una gamba blanca de Tarragona acompanyada d’una crema de raifort i oli de cerfull. La trobo absolutament genial. La cosa promet, i ho celebrem brindant amb una copa de Fino en Rama Fernando de Castilla d’una anyada exclusiva per al restaurant, segons ens comenta el sommelier del restaurant, l’Andrés Moreno.
S’acosta en Rafa Bedoya a saludar, ens anima a gaudir de la seva proposta en aquest lloc singular. Confessa que està molt content de la ubicació del restaurant i fa una valoració positiva dels darrers anys. Comenta que el primer any els va costar una mica més engegar la maquinària, ell arribava d’una altra ciutat i el local no està a peu de carrer, sinó a la primera planta. En aquest sentit, aconseguir l’estrella Michelin en menys d’un any els va impulsar i posicionar al panorama gastronòmic de la ciutat definitivament. El xef té el repte, però, d’aconseguir arribar una mica més als clients de Catalunya i del país. Creu que està en el bon camí. Actualment, serveixen uns vint coberts per servei, i estan molt contents. Curiosament, part dels seus clients són asiàtics, en part degut a la ressenya d’una influenciadora molt coneguda al seu continent, que va menjar al restaurant Aleia així que va obrir les portes.
El xef està molt tranquil i no pensa en la segona estrella, tot i que li agradaria, és clar. Creu que el seu objectiu primordial, ara mateix, és mantenir la primera estrella, que no és poca cosa. Per últim, reconeix una evolució en la seva cuina aquests darrers dos anys que el satisfà, l'única clau de l’èxit em manifesta que és treballar sense descans. Comenta, també, que aquí tots els restaurants gastronòmics són diferents entre ells, i que cadascun té una història diferent per explicar, no com als Països Baixos, que tenen un discurs molt semblant entre ells.
Acabem els aperitius amb un bonítol del nord amanit com fan al sud, amb piriñaca, una barreja de pebrot, ceba i tomàquet. El bonítol està fumat amb sarment per notar el regust de la brasa, acompanyat de tomàquets de penjar, cebetes confitades i un gaspatxo de pebrot. En aquest cas, el maridem amb un Cuvée Total Oriol Artigas, un vi natural rosat d’Alella, fet amb garnatxa i xarel·lo.
Comença de debò el festival, amb una vieira amb la clàssica salsa al champagne, però en aquest cas feta amb cava, per allò de fer país, i soubise feta amb ceba de Figueres. L’acidesa del cava queda contrarestada amb la soubise, que li aporta la dolçor.
Continuem amb un molt saborós tarantelo de tonyina vermella, que és la part de la tonyina que es troba entre la ventresca i el llom blanc, acompanyada de rave curat en sal i essència de l’aigua de tomàquet. Val a dir que la tonyina i el rave estan disposats en forma de rosa. És una delícia, que remullem amb un vi blanc La Farruca del celler Mario Rovira d’Alella.
Tot seguit porten el flam ibèric, rossinyols, anguila fumada i meló. Els rossinyols, que tot just comencen la temporada, estan passats per la brasa. Al conjunt li afegeixen una mica de consomé de pernil, per acabar amb un raig de mançanilla molt típic del sud. El maridem amb un D.O. Costers del Segre, el Cíclic Blanc, un vi sorprenent.
Apareixen en escena un parell de pans artesans. L'un, un mollete fet a Benaoján, un petit poble de Màlaga; l’altre, un rodó de triticum. Els acompanyen un parell d’olis verges, un de Jaén, fet amb la varietat exclusiva de nom acebuche, el Raza Aove, i l’altre, català, el Portalé, fet d’arbequina pallaresa; amb un moll de l’os rostit. Al·lucinem molt amb la intensitat de l’oli de Jaén.
Per plorar la cigala a la brasa, beurre blanc d'amontillat i aire dels seus caps i el pargo soasado, ous de salmó i gaspatxo de navalles i musclos. El primer, regat amb un vi francès —record de l’estada a França del xef— el Vendanges Manuelles, de la regió de les Côtes du Jura, i el segon, regat amb un Lumiére de la zona de Cadis, fet amb varietat palomino.
Tanquem amb una mica de carn, un filet de Rubia Gallega amb quaranta dies de maduració, patates, pebrots i enciam, que acompanyem amb una copa de vi negre de Raúl Moreno, La inflexión, fet amb pinot noir i syrah.
Les postres estan a l'altura i estan esplèndides, igual que els petits fours. Així, tasto un alvocat amb caviar Oscietra i nata, un mel i mató, formatge i moniato; i una Catània, ametlla, xocolata i trufa. Juntament amb una copa de moscatell d’Alexandria.
El restaurant Aleia fa una cuina imprescindible, tot barrejant productes i receptaris del sud amb els de casa nostra, on les influències franceses són presents a moltes de les elaboracions, i les eleven en la majoria dels casos a l’exquisidesa. És un bon lloc per fer-te un homenatge i tastar una de les millors cuines de la ciutat, en un entorn privilegiat, paraula de Gourmeter.