Arribo a Tiurana a les dues del migdia i aparco a l’entrada del poble, fa un dia meravellós amb un sol enlluernador que cal aprofitar. Tiurana és un municipi de la comarca de la Noguera amb només 74 habitants, que possiblement és el poble més jove de Catalunya, ja que el van construir l’any 2007 a causa de la inundació forçada del poble original amb motiu de la construcció del pantà de Rialb.
Les vistes des de la terrassa del restaurant Solés són impressionants, envoltat d’herba verda gràcies a les darreres pluges, veig a l’horitzó el pantà rodejat de muntanyes sobre les quals flueix un mar de boirines que li confereix un aspecte bastant sinistre.
El Carlos Viladevall, nascut a Ponts, va obrir el restaurant ara fa cinc anys i està content de l’acollida que va tenir per part dels veïns de Tiurana, però també dels pobles propers com Ponts o fins i tot Artesa de Segre des del primer moment, tot i que els caps de setmana omplen el restaurant amb gent que està de pas en direcció l’Alt Urgell o Andorra, molts dels quals repeteixen perquè els agrada el menjar, el beure i el tracte.
El Carlos em canta la carta i els plats del dia mentre m’ofereix una copa de vi blanc d’un Vinya Pubilla de la Terra Alta molt fresquet i correcte. Em comenta que el restaurant funciona també com a local social del poble.
Començo amb unes anxoves de Santoña que estan disposades sobre un llit d’un puré de tomàquet amb tàperes per sobre. Mentre es va omplint el local, comprovo que el Carlos és un màquina: tot sol balla per la sala com si fos la pista del Big Ben de Golmés, sense deixar ningú descontent; per cert, diuen que la mítica discoteca obrirà portes un altre cop a finals d’any.
Segueixo amb els llagostins arrebossats amb maionesa de wasabi, que trobo molt tendres i gustosos, i l’ensaïmada amb sobrassada ibèrica i escalivada a la brasa. Val a dir que m’han entusiasmat les cocotxes de bacallà al pil-pil.
El pastís de formatge el fan ells i, certament, és de concurs.
Al Solés tenen unes coques delicioses que us faran embogir, les fan de botifarra negra de Cal Magí de Ponts confitada amb ceba caramel·litzada, de formatge blau amb pera i unes taules de formatges i embotits del país amb les seves melmelades, però també pots tastar una bona cua de bou, un cruixent de peus de porc o un bon chuletón de vaca vella gallega a la brasa. La carta de vins no es queda enrere, fonamentalment, DOP Costers del Segre, però també d’arreu de Catalunya i d’Espanya.
Llegeixo al llibre Un alfabeto para gourmets, de la gran M. F. K. Fisher: “Els àpats solitaris, que també poden ser feliços, potser són els més difícils de posar sobre el paper, amb una gota de cianur al nas i una agulla travessant-los els budells. Són les papallones gastronòmiques més fugisseres. Tots els hem conegut. Es componen de pau, nostàlgia i bona digestió, de vegades amb un amè toc d’alcohol”. Doncs això mateix, escuro la copa i m’acomiado del Carlos, que m’anima a repetir quan vingui el bon temps i així gaudir de la terrassa a la nit, on es reuneixen veïns i amics per fer-la petar i apaivagar la calor amb unes cerveses fresquetes o unes copes d’un bon vi, que no sigui dit.