Ara que Occident i Rússia reescalfen el pollastre ranci de la Guerra Freda a Ucraïna, convé recuperar aquella gran fita de la diplomàcia que va tenir lloc, com no podia ser d'una altra manera, al voltant d'unes estovalles. D’un banquet, això sí, a 200 quilòmetres de la Terra. El 15 de juliol de 1975, la càpsula espacial soviètica Soyuz-19 i la nau estatunidenca Apollo-18 van acoblar-se, donant lloc a la primera col·laboració entre les antagòniques agències espacials, i consumant amb èxit l’anomenat programa Soyuz-Apollo. Primer de tot, a través de la passarel·la que unia tots dos vehicles, astronautes i cosmonautes van donar-se una històrica encaixada de manyoples en òrbita terrestre. Tot seguit, un cop a taula, Alexei Leonov va canviar-li a Thomas Sttaford el seu porc Strogonoff, contingut en un tub d’alumini com de pasta de dents, per un filet Wellington deshidratat. Podríem proclamar així, més d'una dècada abans de l'inici de la Perestroika i la caiguda del mur de Berlín, el principi de la fi de la Guerra Freda en aquest amistós intercanvi de menjar. Així mateix, l’episodi va donar carpetada a la cursa espacial arrencada amb la crisi de l’Spútnik, quan la Unió Soviètica llançà amb èxit el primer satèl·lit artificial, el 4 d’octubre de 1957. A només dos mesos i escaig de distància de la superpotència, un 28 de desembre del mateix any, qui ho havia de dir, a l’oest del Camp de Tarragona i a uns 10 km del mar Mediterrani, des del camp de futbol del Reus Deportiu, s’enlairà el primer Speteck de la història, un coet de cartó, amb nom i forma de la llonganissa insígnia de Vic, construït per un grupuscle de situacionistes locals. La paròdia va gaudir d’un cert ressò i, al llarg dels anys següents, aquest acte d’agitació humorística es continuà celebrant malgrat els entrebancs de les autoritats franquistes, sempre suspicaces davant la rifada popular. A la dècada dels anys seixanta, però, la facècia va deixar d’organitzar-se, fins que es recuperà l’any 2008.
D'esquerra a dreta: Martí Queixalós, Solís, Gort i Ramon Botet, ‘Els Savis de Reus’ que en temps de Franco es dedicaren a agitar social i culturalment els reusencs amb propostes surrealistes. / Foto: Viquipèdia.
Reus, París i Londres
La majoria haurà llegit o sentit la proverbial enumeració que encapçala aquest paràgraf. «Malgrat que ha estat repetida fins a la sacietat —mitificadora d’un passat més «esplendorós» i massa sovint utilitzada per un xovinisme de campanar mal entès—, la frase Reus, París i Londres, defineix, metafòricament, el que va significar l’aiguardent per al desenvolupament econòmic de Reus i per a la seva configuració en el futur.» (Marc Ferran, Emili Giralt i Montserrat Nadal a Vins i licors de Reus. L'elixir dels déus, Pragma Edicions, 2004). Equiparar la capital del Baix Camp amb el que avui en dirien ciutats globals o ciutats alpha pot semblar una barbaritat catedralícia, però, en el context del s. XVIII, quan Reus era la segona ciutat del Principat, fou també, com París i Londres, un dels centres més importants en el comerç d'aiguardent. L’exportació d’esperit de vi de Reus a terres americanes generà un capital que s’aplicà després al procés d’industrialització d’un gran ventall de productes propis, personalíssims i intransferibles que van fer d’aquest racó del món un lloc diferent. I ja coneixen la dita: on n'hi ha hagut, sempre en queda.
Josep Pla es lamentava a les pàgines d’El que hem menjat (1972) que la nostra és una cuina sense carn de bou. Però Reus is different. «A Reus, per Sant Pere, bou i arròs»
El general Prim, Elvis Presley i Kim Jong-un
Entre els productes més populars i valorats pels paladars aborígens trobem el Plim, un refresc dolç i carbonatat amb gust de banana («fantasía de frutas», segons diu l’etiqueta), que arribà a assolir, fins als anys cinquanta, un volum de vendes a Catalunya equiparable al de la Coca-Cola o la Pepsi. El Plim, a més, és un beuratge consubstancial en l’elaboració del masclet, la beguda oficial de la seva festa major; superaliments endèmics com l’avellana o el menjablanc, un plat amb arrels medievals que ha evolucionat al llarg dels segles fins a configurar unes postres dolces de consistència tova i merengada, amb el sabor característic de l'ametlla; la coca amb cireres que els natius combreguen en la festa del Corpus... I, és clar, el vermut de Reus. Considerat pels natius com una de les set meravelles del seu patrimoni cultural (i espiritual), aquest licor compta amb una èbria i ditiràmbica balada escrita i interpretada per l’Ariel Santamaria, músic i polític també conegut com «l’Elvis de Reus». Segons explica, Elvis Presley se li aparegué en somnis per encomanar-li que es dediqués a la política. Així, per designi del Rei del rock-and-roll, Santamaria ocupà el càrrec de regidor l’any 2007 com a cap de llista de la CORI, grup polític que adoptà el «juantxisme» com a doctrina política vernacular. «Juantxi», segons les seves paraules, és un apel·latiu «per a catalogar a una mena de freak passat de voltes, amb un caràcter esperpèntic, exhibicionista, borratxo fiestero i perdedor vocacional, però que no té cap sentit del ridícul i que té certes ínfules artístiques.» Sembla que l’origen del mot ve d’un intern del Pere Mata, el manicomi local, que en hores d’esbarjo es passejava pels bars de la ciutat afirmant a qui volia escoltar-lo que era un agent de la CIA encobert.
Podria ser que la capital del Baix Camp concentri la quinta essència del bloc capitalista? No n’estiguin tan segurs.
Josep Pla es lamentava a les pàgines d’El que hem menjat (1972) que la nostra és una cuina sense carn de bou. Però Reus is different. «A Reus, per Sant Pere, bou i arròs». Aquest precepte aforístic el recullen diversos folkloristes, com l’etnògraf Ramon Violant i Simorra, tanmateix dita i recepta portaven generacions oblidades fins que l’any 2008, coincidint amb la represa del llançament de l’Spetek, es recuperà aquest estofat de jarret de bou amb ceba, pastanagues, alls, en algunes ocasions tomàquet, herbes, canyella i vi ranci, que inclou l’arròs d’acompanyament. Els orígens d’aquest rostit venen de quan a la vila es mataven bous a càrrec de l’Ajuntament, seguint aquest costum tan nostrat de turmentar els animals durant les festes patronals. Avui dia, el plat fins i tot es comercialitza en llaunes, com les warholianes sopes Campbell’s, preparades per una empresa especialitzada en receptes tradicionals. Arribats a aquest punt, recopilin les dades: rodeos festamajorencs, refrescos carbonatats tipus Coca-cola, llaunes de sopa Campbell’s amb carn de bou, un Elvis Presley nadiu i agents de la CIA... Podria ser que la capital del Baix Camp concentri la quinta essència del bloc capitalista? No n’estiguin tan segurs. D’altra banda (o de l'altre bàndol) està la connexió Reus-Pyongyang, de la mà d’Alejandro Cao de Benós, oriünd de sang blava i ànima roja (algunes fonts asseveren que és fill de Tarragona. En qualsevol cas el seu deu ser l'únic origen la paternitat del qual les dues ciutats no es disputen), i nèmesi juantxi d’Ariel Santamaria. També tenim el pastís rus, un bescuit originari de la Sibèria d’Osca readaptat als ingredients de la terra (praliné d’ametlles i avellanes). I, és clar, està l’Spetek, el satèl·lit russòfil vernacular. De fet, l’idil·li de Reus amb Rússia compta fins i tot amb un hashtag a Twitter (#russianreus), promogut per la meva amiga i il·lustre reusenca Caterina Balcells, i que serveix per etiquetar tota documentació fotogràfica que doni fe de la progressiva russificació de la ciutat. Així doncs, a Reus hem de tenir-la menjant per separat. És un país No-alineat. La localitat tarragonina constitueix, per si mateixa, un tercer bloc. En conclusió, ha arribat l’hora que la capital del Baix Camp recuperi el seu antic lloc preponderant al pòdium de la Història, aquell «Reus, París i Londres», ara dins del Nou Ordre: Reus, Washington i Moscou. O Plim, bou i pastís rus. Reivindiquem aquesta ciutat, i el seu ric patrimoni gastronòmic, com un territori de pau, distensió i concòrdia on el tauler d’escacs de la geopolítica passin a ser unes estovalles a quadres, i el saler, la pebrera i el setrill d’oli de Siurana siguin les úniques peces que facin escac i mat al sistema imperialista dels maleïts senyors de la guerra. Necessitem la cuina juantxista per la distensió mundial dels esfínters, com sempre, al voltant d’una taula.
Bou i arròs, un plat de concòrdia. / Foto: mercatsdereus.cat