Et resultarà irònic, però la primera vegada a la història que es menciona el concepte de dieta mediterrània no va ser aquí, sinó a Austràlia, l’any 1827. En arribar als antípodes, el metge anglès Peter Cunningham, que acompanyava un grup de condemnats i deportats des de la metròpoli (des de finals del s. XVIII es van transportar més de 165.000 convictes), obeint a l’antiga idea de la medicina hipocràtica que la dieta ha d’adaptar-se al medi ambient, va escriure el següent: "En detriment d'una dieta anglesa a base de carn, a Austràlia caldria augmentar la quantitat de fruites, verdures, peix i llegums, i seguir un règim alimentari mediterrani". Anys més tard, als Estats Units d’Amèrica, en un context creixent dels interessos en l’alimentació, els científics s’adonaven d’una relació irrefutable: el consum d’oli d’oliva, ric en àcids grassos monoinsaturats, reduïa dràsticament les malalties coronàries, augmentava l’esperança de vida i, amb el vi i el pa, constituïa el trinomi fundacional de la dieta mediterrània. Des de llavors, el món occidental s’ha mediterraneïtzat. S’ha plantat vinya i olivera arreu on el clima ho ha permès, i s’ha reivindicat la conca del Mediterrani com a principal destí turístic del món ―un de cada tres turistes ve aquí―. Darrerament, la idealització de la vida mediterrània ha centrat l’interès de tota mena d’empreses que han vist en la seva reivindicació un reclam comercial molt efectiu (encara que pels efectes del plàstic, l’adulteració del nostre estil de vida s’ha vist reciclat en una societat compromesa amb el medi ambient). Tanmateix, entre el decorat de cartró blanc i blau que ens rodeja, l’element que sembla més postís és, curiosament, el més autèntic i genuí: l’alfàbrega. Una planta nativa de l’Iran, l’Índia i el Pakistan, però cultivada des de fa mil·lennis a la regió mediterrània i amb un enorme potencial d’identificació amb les tavernes gregues, els xiringuitos de platja o les pizzeries napolitanes; tant d’aquí, com d’Austràlia o dels Estats Units.

“L’alfàbrega estimula la memòria, combat l’insomni, alleugera els mals de cap, és digestiva, aperitiva i regula el sistema digestiu”

Alfàbrega genovesa i alfàbrega morada a l’hort de Bolets Petràs / Foto: Joan Carbó

Els tipus d’alfàbrega

Passejant per qualsevol poble o ciutat de Catalunya és quasi impossible no topar-se amb una planta d’alfàbrega. N’hi ha a les balconades i als horts urbans. A l’exterior de les floristeries i dels basars xinesos. A les taules de les pizzeries i dels restaurants familiars. A les botigues de barri, als mercats i supermercats, on també la venen en manats apinyats o envasats. I fins i tot als velers dels navegants solitaris del Port Olímpic. A grans trets, existeixen dues espècies d’alfàbrega, anomenada també aufàbrega, alfabaguera, alfàbega o aufàbiga: la de fulla petita (Ocimum minimum), ornamental i àmpliament utilitzada com a repel·lent de mosquits; i la de fulla gran (Ocimum basilicum), comestible i emprada per múltiples gastronomies del planeta. El problema, però, és el ventall de subespècies, varietats i cultivars que presenta l’alfàbrega de fulla gran, les quals se solen agrupar erròniament pels seus colors i formes, encara que cadascuna emani unes aromes úniques i característiques. Així per exemple, hi ha l’alfàbrega morada (O. basilicum var. purpurascens), de color violeta i lleugerament picant; l’alfàbrega tailandesa (O. basilicum var. thyrsiflora), anisada, dolça i de tiges morades; l’alfàbrega genovesa (Ocimum basilicum var. Genovese), arrodonida i mentolada ―l’autèntica de la salsa pesto―; o l’alfàbrega llimonera (Ocimum × citriodorum), cítrica i floral. Qui sap si pels efectes de la immigració, a Catalunya ja és possible trobar totes aquestes varietats en sobres de llavors, plantes germinades o manats llestos per cuinar. Si l’alfàbrega no forma part de la teva cuina setmanal, tingues també en compte que estimula la memòria, combat l’insomni, alleugera els mals de cap, és digestiva, aperitiva i regula el sistema digestiu.

Alfàbrega de fulla petita a l’hort de Bolets Petràs / Foto: Joan Carbó

El cultiu de l’alfàbrega

Per norma general, el cultiu de l’alfàbrega és fàcil i elemental, sempre que se segueixin quatre pautes molt bàsiques. Com a planta tropical que és, l’alfàbrega prefereix sòls rics en matèria orgànica, i esclata de verdor amb preparats enriquits amb turba, adob i compost. Quan es cultiva en testos, cal que no se sobreescalfin o s’acabarien assecant les arrels. Demana sol directe o llum atenuada, i una temperatura ambiental el més constant possible. Necessita aigua fresca i abundant cada dia, millor durant les hores de sol. Es planta a la primavera per mitjà de llavors, i es cull a partir de l’estiu; o bé arrencant les fulles a mesura que són menester, o bé tallant les plantes quasi per complet per deixar que tornin a brotar. Amb l’arribada del fred, es mor; encara que en climes temperats resisteixen l’hivern (de fet, a l’Àsia tropical és una planta perenne i no anual). Quan comença a espigar, cal esquilar amb els dits els seus primordis superiors; d’aquesta manera evitarem l’aparició prematura de llavors i allargarem la collita de fulles. Amb relació a les plagues i malalties, només un parell de comentaris: l’alfàbrega és sensible al pugó, als trips i a les aranyes, uns insectes encara més sensibles al sabó potàssic (un preparat ecològic disponible en qualsevol jardineria). I quan apareixen uns caminets blancs i sinuosos sobre l’epidermis de les fulles, només cal retirar-les; són minadors.

“Els hindús vaixnaves celebren en l’àmbit domèstic el Tulsi Vivah; el matrimoni entre una alfàbrega sagrada, el Tusli (Ocimum tenuiflorum), i les divinitats Shaligram o Vishnu”

Adoració hindú de l’alfàbrega / Foto: Sujay Govindaraj

Rituals amb alfàbrega

Existeixen múltiples creences i rituals al voltant de l’alfàbrega. Així per exemple, els cristians grecs ortodoxos creuen que l’alfàbrega va germinar sota la creu allà on va caure la sang de Jesús, i per això, durant la Setmana Santa purifiquen l’aigua sagrada amb fulles d’alfàbrega (casualitat o no, tenen una varietat autòctona de fulla petita, anomenada alfàbrega grega). I els hindús vaixnaves celebren en l’àmbit domèstic el Tulsi Vivah; el matrimoni entre una alfàbrega sagrada, el Tusli (Ocimum tenuiflorum), i les divinitats Shaligram o Vishnu. Però entre tots els rituals relacionats amb alfàbrega, n’hi ha un que destaca sobre la resta: quan et sentis sol o sola posa una planta d’alfàbrega a la teva vida; els seus olis essencials són rics en substàncies antidepressives i les seves aromes ajuden a revitalitzar les il·lusions. I quan t’hagis cansat de mirar-la, convida a algú i prepara-li uns macarrons amb pesto, o uns molls ofegats amb alfàbrega, o qualsevol recepta amb alfàbrega que tinguis a la mà. Ja veuràs que amb una planta d’alfàbrega no et sentiràs mai sol o sola.