Fa milions d’anys, a l’era secundària, on ara emergeix la dissortada península Ibèrica hi havia una mar salada, la de Tetys. Quan es va assecar, va deixar una muntera de sediments: guixos, argiles… i sal. Quan la placa Ibèrica va col·lidir amb l’Eurasiàtica, per crear el Pirineu, fa vuitanta milions d’anys —lustre amunt, lustre avall— aquests sediments antics van quedar comprimits, masegats, desplaçats, esclafats, remenats: totes aquestes maniobres violentes amb què la geologia puteja els estrats i els geòlegs. De tant en tant, a les muntanyes hi ha surgències d’aquests dipòsits de sal, que pot prendre la forma de roca —com a Cardona i a Súria— o bé, pel pas d’un corrent d’aigua que la dissol, com a font salada. És el cas de Gerri, el de Vilanova de la Sal i el del Salí de Cambrils, al municipi d’Odèn, al nord silvestre i prepirinenc del Solsonès, a una alçada de 1100 metres, entre roques calcàries i conglomerats montserratins. No s’ha de confondre aquest Cambrils amb l’altre de la costa, com ha passat sovint des que la gent anem pel món com a xaiets obeint les instruccions del GPS.
Com que els humans necessitem la sal per a un munt de funcions bàsiques (per al bon funcionament del òrgans, per conservar aliments, per complementar l’alimentació del bestiar…) des d’allò que en diuen la nit dels temps qui tenia una font d’aigua salada tenia un tresor. Quan hi havia una font salada s’obtenia la sal per evaporació, que sembla un procediment senzill, però que té el seu entrellat. Els centres productors de sal eren centres de poder: que ho preguntin sinó als ducs de Cardona i als abats de Santa Maria de Gerri.
Els afloraments més modestos i amb poca producció servien sobretot per a l’abastament local, fins que els borbons i la Nova Planta van posar tota la sal hispànica a l’estanc: és a dir, que la seva producció i comercialització estava controlada per l’estat i pobre de tu que gosessis fer sal sense permís. A Cambrils hi van enviar cinc funcionaris —els sinistres «guardias del resguardo»– per evitar que els cambrilencs fessin el que havien fet tota la vida. Naturalment, se les van empescar per endur-se aigua de la font i fer sal d’amagatotis, i de pas fer una mica de contraban per importunar el ministeri d’Hisenda. Aquesta situació es va acabar el 1869, i a partir d’aquest moment tothom que va poder es va posar a fer de saliner.
La font salina de Cambrils és una ganga. Té una densitat salina elevadíssima, de tres-cents grams per litre, que puntua només una mica per sota de la del Mar Mort, molt més salada que, per exemple, la de Gerri, que només en té vuitanta. I és pràcticament pura: clorur de sodi i res més, el cèlebre ClNa que sortia als llibres de química. Després d’uns anys d’abandó i d'una reconstrucció modèlica, ara l’aigua salada baixa per unes canalitzacions de fusta de pi cap a les eres, uns espais enrajolats, on l’escalfor del sol se’n cuida d’evaporar-la —tres dits, n’hi posen, a cada tongada— i produir uns dos-cents vuitanta quilos de sal immaculada a cada sessió. Total, que és molt recomanable la visita guiada per la Sílvia, que ho fa molt bé, i en acabat provar de submergir-nos (cosa impossible) a la piscina d’aigua de la font Salada. En sortirem amb la pell tan suau que, si fóssim una mica més matussers, ara hi posaríem alguna comparació grollera, segurament relacionada amb novícies o nadons.
De la sal que se n’obté —i que es pot comprar allà mateix, en formats diferents (flor de sal, sal gruixuda, sal fina, sals aromatitzades)— se n’abasteixen diversos artesans. Cal Senzill de Bellpuig, que fan conserves; dues formatgeries: el Músic de Navàs i la formatgeria del Miracle, i la carnisseria de cal Monegal del Pi de Sant Just, a més d’alguns restaurants del moviment Slow Food. Tot impulsat per la joventut i la iniciativa de Sergi Casals i Marta Martin, pastissers de formació, que porten des del 2020 amb il·lusió i eficàcia la complexa gestió de les salines, la piscina marmòrtica i el Gastrobar la Teuleria, un espai perfecte per, un cop ens haguem esbandit de la sal que ens ha transformat la pell en una altra cosa que no reconeixíem, recuperar forces i confiança en el futur dels llocs petits i amb caràcter.