Quan el peix català paga plats trencats: l’altra cara del salmó de piscifactoria

El passat dos de setembre vaig rebre una carta el president del Gremi de Peixaters de Catalunya, l'Àlex Goñi, informant-me que el meu article "la bombolla del preu del peix" havia causat entre impotència i indignació al gremial i que "en algun dels casos inclús es volia que féssim una denúncia per insults, etc., i en altres que directament li demanéssim una rectificació pública". I, donat que al final de la carta l'Àlex em convidava a passar pel gremi per conèixer-nos i fer un cafè, només uns dies després allà em vaig trobar, a la seu d'aquesta institució històrica situada carrer Muntaner de Barcelona, amb la tranquil·litat que anés com anés d'aquesta trobada en sortiria un altre article.

A mesura que m'explicaven les seves iniciatives, m'entregaven una còpia dels catàlegs, pòsters, calendaris o revistes que han creat i difós arreu del territori

El president i el seu equip em van rebre amb una gentilesa inesperada. D'alguna manera jo ja m'havia mentalitzat perquè em crucifiquessin al calvari dels peixaters. Però el cert és que fins i tot el cafè de màquina tenia un aroma delicat. Després de les presentacions, de disculpar-me per haver ferit la sensibilitat de qualsevol dels seus associats i reivindicar també, encara que tímidament, un periodisme gastronòmic més aviat burxeta, la conversa va migrar cap a l'apassionant i desconegut món del peix (del qual els amfitrions en són formidables especialistes) i el seguici d'accions que desconeixia i que des de fa anys el Gremi du a terme per a evitar justament allò del que em queixava al meu article. I per fer-ho encara més il·lustratiu, a mesura que m'explicaven les seves iniciatives, m'entregaven una còpia dels catàlegs, pòsters, calendaris o revistes que han creat i difós arreu del territori.

Però dissenyar díptics i repartir-los per les escoles i peixateries no és l'única missió del Gremi. Tal com me n'assabento, s'ha iniciat una càtedra a la Universitat de Girona que porta el nom d'Oceans i Salut Humana; s'han activat taules de diàleg amb la Direcció General de Pesca, els Majoristes del Mercat del Peix i la Federació de Confraries de Catalunya per a la generació de polítiques públiques; o s'ha creat una mena de Bíblia que porta el títol de Llibre Blanc del Peix, la qual ha esdevingut una eina puntera per la transformació del sector i que mereixeria una assignatura pròpia als instituts. Aleshores, davant d'una institució compromesa amb cos i ànima amb aquest tema i que treballa perquè cada peixateria sigui una ambaixada de salut, sabor, honestedat i cultura, per què continuo tenint la sensació que alguna cosa no funciona?

Actualment, Catalunya viu un procés d'aculturització alimentària i davant d'això alguns culpen a l'Estat Espanyol de tots els nostres mals

En primer lloc, perquè no totes les peixateries de Catalunya estan inscrites al Gremi de Peixaters de Catalunya, la qual cosa significa que fora de la seva àrea d'influència, cada peixateria fot una mica el que li rota (nota: per assegurar-vos que formen part d'aquesta associació sense ànim de lucre només heu de buscar el seu logotip a la porta de la vostra peixateria). I, després; pel mateix motiu que Vázquez Montalban ja va escriure a L'Art del Menjar a Catalunya (Edicions 62, 1977): "Al barceloní que vulgui menjar peix no li queda altre recurs que anar fora de Barcelona"; en el seu cas a menjar peix del dia als restaurants, però el mateix s'aplica també a les peixateries. Vull dir, que en un moment on els lloguers a Barcelona o l'energia per a fabricar el gel o mantenir les càmeres frigorífiques en marxa estan assolint preus impossibles, resulta comprensible que el peix pagui els plats trencats.

Actualment, Catalunya viu un procés d'aculturització alimentària i davant d'això alguns culpen a l'Estat Espanyol de tots els nostres mals. Però el cert és que aquest fenomen de canvi cultural es deu o bé per contacte o bé imposició d'una altra cultura. I em temo que aquí, més que imposar-nos les miques manxegues o el gaspatxo, el que estem fent és abraçar una cuina simple i esquemàtica de dilluns a divendres, i propostes més aviat foranes com pizza napolitana, els tacos o el sushi els caps de setmana; fins al punt que ja no sabem diferenciar un seitó d'una sardina ni tenim ni punyetera idea sobre com cuinar una escórpora o un bonítol. I, mentrestant, el salmó de piscifactoria -sense espines- es consolida a la nostra nevera.

Per altra banda, aquells o aquelles amb ganes de culpar (novament) a algú altre de la nostra condició “trans”,  com ara a la globalització, els diré que tenen raó, però també els animaré a passejar-se per Grècia o Mèxic i descobrir de què s'alimenta el personal per aquelles latituds. Sense ànim d'entrar en detalls, us asseguro que fa patxoca veure com, més enllà de l'equivalent a les nostres croquetes o mandonguilles amb sípia dels diumenges, a cada cantonada també s'hi preparen diàriament l'equivalent als nostres pops amb ceba, xanguet fregit, rajada amb cava, molls amb fonoll, tripes de bacallà, tonyina amb tàperes, verats farcits amb fulles de llimoner, lluç amb anxoves, pataco, congre amb panses i múltiples adaptacions del receptari popular. I com ja us podeu imaginar, allà, on les peixateries viuen plenes de gom a gom, en entrar la gent pregunta: qui és l’últim? I, mentre esperen, contemplen incrèdules el miracle d’aquest escampall de bèsties marines, aquí amenaçades de mort.