No us importa un rave, però jo us ho explico. Durant les vacances nado una hora cada dia. Qualsevol que em veiés pensaria, amb tota lògica, que m’agrada molt. A veure, no em desagrada pas, no seria tan enze de fer-ho cada dia, però les motivacions que em fan perseverant en la rutina no es redueixen al gust de tirar-me a la piscina – fins i tot els dies ennuvolats que amenacen tempesta – i estar-me una hora anant i tornant mentre miro insistentment una línia blanca. Les motivacions per mantenir la disciplina són diverses, però la que pesa més és que tinc una excusa irrefutable per gaudir sense interrupcions dels meus pòdcasts preferits.
Aleatòriament, vaig anar a petar a un pòdcast sobre l’alimentació del futur. Sé que ara sí que us interessa perquè tots volem saber què ens esdevindrà en un moment tan caòtic com ara que podem omplir el cistell amb productes de tot el món, que tenim informació de totes les cultures culinàries, que tenim les cuines farcides de ginys (per estrenar) que ens faciliten les coccions i que podem alimentar-nos de manera ben variada i nutritiva sense haver encès un fogó en la nostra vida. Però lluny de facilitar-nos la vida, tantes possibilitats ens atabalen i acaben cercant eines digitals i gurús que ens guiïn en la nostra tria alimentària.
Els que tenim l’oportunitat d’escriure, de parlar i de tenir públic hem de fer servir els altaveus per alertar i per promoure el consum d’aliments que tinguin poc impacte mediambiental
Per moltes elucubracions que facin els entrevistats al citat pòdcast és prou difícil esbrinar com menjaran les futures generacions, però el que sí que sabem és que vivim en un present que precisa un canvi d’hàbits si volem continuar veient com surt el sol cada dia. I d’això van tots els projectes alimentaris innovadors presentats al pòdcast.
Canvis d’impacte mediambiental
Patim un context d’emergència climàtica i el cabàs n’és un dels causants. De manera que tant els que tenim l’oportunitat d’escriure, de parlar i de tenir públic hem de fer servir els altaveus per alertar i per promoure el consum d’aliments que tinguin poc impacte mediambiental. El tema és complex de pebrots, però hi ha una manera efectiva de simplificar-ho: proximitat + reducció de proteïna animal (i jo hi afegeixo: recuperar el patrimoni culinari). El producte de proximitat ha de ser la nostra constant. És evident que un producte poc viatjat porta una motxilla lleugera de gasos contaminants, és un producte coherent amb el paisatge i amb el patrimoni culinari, però, a més, és un producte que té un impacte econòmic positiu a l’entorn, fixant la població al territori, explotant i tenint cura dels boscos i, en conseqüència, del paisatge.
L’alimentació del futur busca productes vegetals que substitueixin l’abús de proteïna animal de la nostra dieta, però sense prescindir del gust ni de la textura. L’objectiu és lloable, però el mitjà és deplorable, no hem d’imitar la carn ni el peix per tenir un plat saborós i complet perquè mai no trencarem la dinàmica. És ben cert que costa perquè el prestigi de la carn és ancestral, ja la veneraven al Plistocè i el seu consum sempre ha estat un barem de l’estatus econòmic. Costarà prescindir-ne, sobretot si en tenim tanta a l’abast. De fet, prescindir-ne no és una bona mesura ni ajuda a pal·liar el desori mediambiental. N’hem de continuar consumint però ajustant-ho a la capacitat de la producció extensiva i la pesca sostenible. Ens hi pot ajudar la recuperació del patrimoni culinari. Però no caiguem en el parany de buscar en els receptaris antics que, precisament, plasmen la cuina de l’excepcionalitat, la cuina de celebrar i, en conseqüència, la carn i el peix són el principal ingredient. Cerquem en la tradició oral o en el record i hi trobarem sobretot pasta, patates, llegums i verdures sempre, complementades amb bocins de carn o peix.
La indústria alimentària és un sector propici per incloure tots els perfils i adaptar les tasques a totes les capacitats
Impacte social
No hi ha futur sense inclusió. Tots som vàlids, tots som aquí per aportar i per sentir que formem part d’un tot, també d’un sistema, encara que estigui podrit. La indústria alimentària és un sector propici per incloure tots els perfils i adaptar les tasques a totes les capacitats. Totes les iniciatives empresarials, les noves i les de sempre, han de revisar els seus processos executius per buscar en quins punts del procés poden donar feines a persones amb realitats diverses i els consumidors (que ho som tots) hem de prioritzar els projectes responsables socialment.
Un parell de passes enrere per agafar embranzida
Paradoxalment, les empreses que miren enrere, no en els processos sinó en el producte, tenen un bon futur. Productes elaborats amb la fórmula de sempre i respectant els ingredients tradicionals són valorats per un consumidor sobreestimulat de novetats i que malfia de la gran indústria. Ara bé, aquests projectes empresarials s’han d’explicar i el relat és un dels seus puntals. Han de treballar molt bé la història i saber-la transmetre a un públic àvid de confiança.
Surto de la piscina amb els músculs tonificats i m’estiro a la gandula amb la tranquil·litat que, en qualsevol cas, la paella del futur no serà de pastilletes de colors.