Escric aquest article a l'edat de 8.070 dies de vida o, cosa que és el mateix, amb 22 anys i escaig. Aquest és el temps que porto sense prendre ni un cafè. Exacte, porto tota la vida sense ingerir la 'droga' més cobdiciada i respectada per la societat i pels governs. Sobreviure o resistir. Un pecat? Podria ser. Una estupidesa? Qui sap. Un encert? Aquí sí que impera una resposta que s'inclina cap al costat afirmatiu. No em penedeixo en absolut de no haver viscut el privilegi de tastar una tassa de cafè. Per què me n'hauria de saber greu?
Pren-te un cafè si no t'estimes
Que quedi clar des d'un principi que aquest no és un article per ofendre ningú. I si et sap greu és el teu problema. Se me'n fot si et prens un cafè al dia o un cada hora. Bé, això últim esdevindria per a un nou article i, possiblement, en una trucada urgent al teu cardiòleg de menys confiança. Reprenc el fil de l'article que me'n vaig per les branques. Hi ha una filosofia de vida, la meva concretament, en la qual es pot sobreviure sense cafetera ni càpsules de cafè a casa. Jo la porto practicant a semiconsciència des que vaig néixer i, vull pensar, que no està sortint malament.
Realment, desconec el motiu o creença interior per la qual vaig decidir amb 16 anys no prendre un cafè. De fet, per això l'article es titula 'més de 6 anys...', i no 'més de 22 anys'. Perquè quan fem la primera exhalació d'aire en aquest món no estem ansiosos de cafè. Vaja, de moment no és així, ja veurem en un futur nens i nenes a l'escola bramant accelerats "avui he portat un expresso". Nosaltres intercanviàvem cromos i entrepans; les criatures del futur bescanviaran cafès. Però en el meu cas, la primera vegada que em van oferir cafè i, per conseqüència va arribar la primera declinació de les mil i una que porto ja, va venir a l'edat de 16 anys quan començava el batxillerat.
Hi ha una filosofia de vida, la meva concretament, en la qual es pot sobreviure sense cafetera ni càpsules de cafè a casa. Jo el porto practicant a semiconsciència des que vaig néixer i, vull pensar, que no està sortint malament.
D'ençà que sempre he rebutjat qualsevol oferiment de cafè, de qualsevol mena. Que, honestament, desconec quants n'existeixen. "Però no has pres mai cap cafè? Ni descafeïnat ni res?". És una pregunta que he respost fins a l'avorriment i amb el cap ben alt sempre he dit que no. Bé, sempre, sempre, no. Admeto sense embuts que fa cosa d'un any i escaig em vaig embravir i vaig fer una cullerada a un cafè amb llet (prèviament hi vaig posar tres cullerades de sucre). No me'l vaig acabar. Uns mesos després, la passada nit de Cap d'Any, vaig fer un darrer intent que tampoc va prosperar. Jo, naturalment, ben satisfet.
6 anys exigents contestant: "No, de res"
Dos anys de batxillerat i quatre més d'universitat amb uns horaris per tornar-se boig (així funcionada l'estimada UPF) i uns últims mesos combinant classes i feina. Tot plegat sense prendre cap cafè. Quan explicava tot el que feia i els horaris de mitja jornada a Grècia (aquí, explotació vital) que vivia, tothom em deia el mateix: "Et deus prendre molts cafès". "No, de fet, no en prenc", contestava jo. I quan me n'oferien un jo responia amablement "no, de res". Noti's la ironia i un subtil favor a l'interrogador.
De debò que no comprenc en el fons la sorpresa de la meva contestació. Per què necessites cafè? Qui t'ha fet creure que n'has de beure per sobreviure? Hi ha altres remeis, que són naturals i obvis, més eficaços i infinitament més saludables. Anar a dormir d'hora, portar una rutina més còmoda, estudiar a les tardes i/o vespres i no a altes hores de la matinada. Alimentar-se i hidratar-se bé també és una bona opció i prioritzar-se la salut i el descans abans de fer altres plans potser més atractius, però també més dependents del cafè. En resum, i em repeteixo, beveu tant cafè com vulgueu, però si dubtàveu de l'opció de sobreviure i resistir sense cafè que sapigueu que sí que es pot. Feliç Dia Mundial del Cafè que se celebra aquest diumenge 1 d'octubre.