És l’aniversari del meu fill, per celebrar-ho cuinaré un peix de campionat, una peça gran, de les que fan festa. El faré al forn. En una safata hi posaré unes patates laminades, unes rodelles de tomàquet, ceba filetejada, un bon raig de vi blanc, sal i oli del bo sense mesura, que un dia és un dia. Ho enfornaré durant uns 30 minuts a 180 °C, remenant-ho lleugerament de tant en tant. I els darrers vint minuts de cocció, hi posaré el llobarro de quilo i mig que avui hauré de comprar al supermercat perquè la Consol, la meva peixatera del barri, de tota la vida, ha tancat la botiga.
Tanquen les peixateries de barri, ho alerta el Gremi de Peixaters de Catalunya. Però no és exclusiu d’aquest sector. Al meu barri també han tancat la carnisseria i la polleria. Fleques amb degustació han ocupat els locals buits. Ara no és el moment d’endinsar-me en el debat de si calen tantes fleques que, deixa-m'ho dir de pas, no n’hi ha ni una que es pugui anomenar fleca perquè no n’hi ha ni una que tingui obrador i totes compren el producte a la mateixa fàbrica de pa i brioixeria. Ara no en parlaré perquè vull dedicar l’article al tancament de la peixateria de la Consol i de totes les altres botigues de barri de la ciutat.
Les raons del tancament són senzilles. El nombre de clients havia baixat estrepitosament els darrers anys fent insostenible econòmicament el negoci i cap dels fills volia continuar amb la botiga. De fet, una causa és conseqüència de l’altra
És l’aniversari del meu fill. Avui en fa 28 i, tot i que cada any la nostàlgia d’aquell menut que va ser augmenta exponencialment, convindrem que el que és natural, el que tots desitgem és que aquelles criatures indefenses quan van arribar al món, creixin i evolucionin, malgrat els pèls, els grans i les parelles. De la mateixa manera que les criatures, les ciutats també creixen i evolucionen i sentir nostàlgia dels temps passats és natural malgrat que és impossible deturar el canvi. Si ens encaparréssim a quedar-nos on érem, continuaríem llençant els pixats per la finestra a un carrer sense clavegueram. El que desitjo és que el fill es faci gran, evolucioni, però sense perdre la seva noblesa, la seva humanitat i el lligam al seu entorn. De la mateixa manera que desitjo que el model de comerç local evolucioni mantenint els seus valors.
Quan el fill era tan petit que ni caminava, la Consol sempre li donava un tall de moixama, aquell embotit sec de tonyina. El nano va fer les dents rosegant la moixama i creant vincle amb la peixatera, que era persona de referència. I jo també en vaig treure benefici. La Consol no només em va fer descobrir un producte del qual gairebé no en sabia res, sinó que em va il·lustrar de com tractar-lo, conservar-lo i cuinar-lo. L’ofici de peixater inclou, sense saber-ho, un diploma de professor, no dels que senten càtedra, sinó dels pedagògics, transformant la humil botiga en una veritable Universitat del Peix, un indubtable espai de transmissió de coneixement pràctic i concret.
Encara no superava el metre d’alçada quan el vaig deixar anar tot sol pel carrer amb el pretext d’anar a comprar mig quilo de musclos. La distància no era més de cent metres, però quan, des del balcó, el vaig perdre de vista en girar la cantonada, vaig estar amb el cor encongit fins que, de puntetes, va pitjar l’intèrfon de casa. Va trigar una eternitat a tornar, perquè davant seu hi havia la Milagros, una senyora gairebé centenària que viu tota sola a l’edifici del costat. La pobre té fills i nets vivint al Canadà, la solitud l’aclapara i amb l’excusa de comprar un tall de lluç, la peixateria és el seu club social. Si la tens per davant a la cua, envia un missatge, que faràs tard. Però què hi vols fer! Pensa que la xerradeta diària de quinze minuts és, per a la Milagros, la píndola de salut més efectiva de les vint que pren al dia.
Quan faig compra grossa, la Consol sempre em pregunta si em cal tant de peix. Si li dic que compro “per si de cas” o per estalviar haver de tornar-hi, ella em renya i m’adverteix que l’acabaré llençant i això ens surt molt car a tots. "El malbaratament alimentari és una de les causes del canvi climàtic", m’alliçona. M’entendreix com aquesta dona vetlla per la meva butxaca, per una banda, i, per l’altra, estima tant el seu producte que no pot suportar de pensar que acabarà a les escombraries.
Durant els estius de finals de l’ESO i el Batxillerat, el nano va estalviar per fer l’Interraïl amb tres amics gràcies a la feina de mosso “de fer el que calgui” a la peixateria. Fer el viatge per Europa amb els amics va ser un bon aprenentatge, però la llavor per l’emprenedoria la va plantar la Consol, mostrant-li tots els secrets i racons del seu petit negoci.
Els temps canvien, el comerç evoluciona, però no siguem necis llençant per la borda un model que ha perdurat segles. Adaptem-lo al ritme de vida del consumidor actual, conservant tots els valors que ens aporten i ens són vàlids. He agafat llapis i paper i els he llistat. Me n’han sortit onze: ofereixen un tracte personalitzat i un assessorament professional, generen riquesa local, animen i donen vida als carrers generant tràfic de vianants, fan que el barri sigui més segur, fomenten l’emprenedoria, la curta distància de casa evita haver d’emprar el vehicle fent la compra més sostenible.
Que tanquin les peixateries i els comerços de proximitat ens empobreix econòmicament, però també empobreix el barri i el paisatge
Que tanquin les peixateries i els comerços de proximitat ens empobreix econòmicament, però també empobreix el barri i el paisatge. Els barris eren diversos, amb una miscel·lània d’establiments que ens feia autosuficients, sense necessitar desplaçar-nos i atraient veïns d’altres zones de la ciutat. Ara tenim les mateixes fleques, franquícies de cadena, que trobem a tots els racons de la ciutat i del país. Ja ho diu el refrany: pa amb, menjar de ximples. Som els consumidors els qui tenim la paella pel mànec, els qui tenim el poder del mercat. Omplim el cistell amb aliments que tinguin un impacte positiu: econòmicament, socialment i mediambientalment.