Jovent és el que manca a la vall, diu la gent gran de la vall de la Vansa. He sentit la cançoneta mantes vegades des que era un marrec, i tenen més raó que un sant, tenint en compte que fa cent anys a les escoles de Sorribes —ara tancades i reconvertides en taverna de muntanya— hi tenien gairebé cent alumnes dels pobles del voltant.
Dit això, a la vall estem d’enhorabona, d'aquí a uns mesos farà un any que la Mar i el Jordi, veïns de Tona, van decidir fer un canvi radical deixant la ciutat per traslladar-se al mig de les muntanyes de l’Alt Urgell i oferir la seva cuina honesta feta amb amor a l’Espai la Vansa, ara Taverna de Muntanya.
L’Espai la Vansa, en principi, va ser concebut com a centre d’informació de la vall, on, a més a més, els veïns i les veïnes poguessin reunir-se per fer un beure i picar alguna cosa tot gaudint d’alguna activitat cultural, com ara una presentació de llibres, tallers, espectacles musicals i altres activitats que animessin els veïns a sortir de casa. Així i tot, el cert és que durant aquests anys, per l’Espai, han desfilat tota mena de personatges, alguns dels quals van portar el local amb destresa, acontentant veïns i passavolants, però d’altres no van adaptar-se al clima i la vida de muntanya. Doncs bé, aquest parell, la Mar i el Jordi, han passat l’hivern estupendament i amb un somriure als llavis. Per sort, a més a més, l'Ajuntament, després de tants anys, ha decidit dotar la cuina de tot el necessari, atès que tot just comptava amb una planxa i un fogó elèctric.
El meu veí Rafa, que és del morro fi, ja em va alertar a finals d’estiu: "Víctor, ves-hi, que cuinen com els àngels". Així, avui, aprofitant que ens visiten la Mari Àngels i el Jordi, hem reservat taula per dinar i comprovar-ho personalment. La taverna —tal com m’havien avançat per telèfon— està a petar, per això ens han donat dit de venir a última hora. Veig el Vinyals amb uns amics a la primera taula, cruspint-se un plat de vedella, i al fons del local el Domingo, recolzat a la barra fent una cervesa. Tot en ordre.
Asseguts amb unes bones vistes a la vall, després de les cervesetes de rigor, ens enceten una ampolla de Loidana, un vi del Priorat elaborat pel celler de Marco Abella, fet amb garnatxa, carinyera i cabernet sauvignon.
Comencem amb uns entrants per compartir, que inclouen una torradeta de cremós d’ànec i porc amb compota de poma i oli de tòfona, unes braves que n'hi ha per sucar-hi pa, perquè les trumfes són del país i la salsa està molt ben trobada, i unes croquetes de rostit.
Demanem una altra ampolla de Priorat mentre esperem els plats principals. Com que coincideix que el pare del Jordi és el Jordi Verdaguer —cuiner i propietari amb la seva dona, Montse González, del restaurant Torre Simón, a Tona, recomanat per la Guia Michelin—, li pregunto a la Mar si el Jordi pare ha tastat els plats que cuina el Jordi fill. M'ho confirma tot rient. Sembla que ja ha visitat la taverna en diferents ocasions i, és clar, hi ha dit la seva.
Si visiteu la vall de la Vansa, l'Espai la Vansa és sens dubte un bon lloc per fer-hi cap i menjar el seu menú de cuina de muntanya; no us en penedireu
Decidim compatir també els plats principals, no sigui dit. Així, omplim la taula amb una tripa de vedella, un carpaccio de bacallà i la vedella rostida amb salsa de bolets. La vedella, que es desfà a la boca, està guisada, desossada i muntada en timbal, amb la salsa de bolets per sobre.
Tanquem l’àpat amb una visió personal del pa amb xocolata i un milfulls farcit de crema de llimona amb fruits del bosc, totes dues postres fetes a casa. Ens acomiadem de la parròquia fins a la pròxima vegada i marxem contents i ben tips.
Si visiteu la vall de la Vansa, aquest és sens dubte un bon lloc per fer-hi cap i menjar el seu menú de cuina de muntanya al preu imbatible de vint-i-dos euros, a banda d’una carta molt sucosa, és clar. No us en penedireu.