La Ruta del Cister recorre les comarques de l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Urgell; de fet, cadascuna d’aquestes comarques té un monestir cistercenc, el monestir de Santes Creus, el monestir de Poblet i el monestir de Vallbona de les Monges, d’aquí el nom de la ruta. Entre els tres monestirs existeix un petit poble, Solivella, a la Conca de Barberà, un lloc de pas entre Andorra i l’Alt Urgell i la Costa Daurada, però també per als visitants de la Ruta del Cister.
Un restaurant familiar que anys enrere va ser un antic cafè on els avis del poble jugaven a la botifarra
Doncs bé, enmig de tanta austeritat, trobem Cal Travé, un restaurant familiar que anys enrere va ser un antic cafè on els avis del poble jugaven a la botifarra i prenien el seu cigaló tot rosegant un caliquenyo, i també era una fonda on els viatgers cansats paraven a recuperar forces. Solivella és terra rica en oli, vi i cava, fruita dolça, fruits secs, safrà i tòfona.
Cal Travé
Vet aquí que arribàvem a Solivella amb la colla, assedegats i afamats, perquè vam estar tot el matí al monestir de Poblet i, esclar, al final se t’enganxa això de la sobrietat i l’austeritat, i encara et fa venir més gana. Entrem al local, l’Antoni ens rep i ens acompanya a la taula que ja tenen preparada. L’olor de pa ens agafa desprevinguts. A Cal Travé tenen la sensibilitat, la formació i les ganes de fer pa. En aquest cas, el Josep Maria va aprendre de la seva àvia a pastar-lo, fermentar-lo i fornejar-lo fent servir fins fa poc un forn de llenya que han hagut de canviar per un de convecció per motius estratègics.
La brasa està comandada pel Joan Carles, versió cistercenca del Bittor Arginzoniz
El local no és petit, l’entrada la presideix una gran foto familiar, la barra va de punta a punta del local, les parets estan plenes d’instruments musicals, rellotges i eines antigues per treballar la terra. La llar de foc, plena de brases d’alzina, olivera o ametller, està comandada pel Joan Carles, versió cistercenca del Bittor Arginzoniz, el domador de les brases. En Josep Maria i la seva parella, la Maria Rosa, porten la cuina juntament amb la Montse, ells són i han estat els artífexs de la cuina actual de Cal Travé, molt creativa i amb tocs de modernitat però sense perdre el nord i els orígens.
Tota la família rema en la mateixa direcció
Desprenen passió pel que fan i la contagien així a la seva clientela. L’Antonio ens aconsella vins i caves de la seva bodega familiar, el Celler Sanstravé, amb DO Conca de Barberà. El poeta i arquitecte Joan Margarit té una gran amistat amb els Sans i una intensa relació amb els seus vins: va exercir d'arquitecte en la construcció del celler i de la casa rural que regenten (Cal Gasset), i totes les ampolles dels seus vins incorporen un dels seus poemes a la contraetiqueta.
Comença el festival
Així doncs, comencem amb unes ampolles d’Agraïment syrah 2011, criança de 18 mesos en bota de roure francès, color robí, un vi amb caràcter i persistència, tanins molt fins. Comença el festival. Tastem el caneló cruixent de camembert, superb; els ous de corral amb foie, patates i tòfona, extraordinaris, i la coca amb ceba caramel·litzada, formatge, poma i semicuit. Les coques estan elaborades pel Josep Maria; massa mare, bona farina i mans destres.
Peus de porc de Cal Travé
Ens porten unes safates de cargols a la llauna, dels millors que hem tastat. Continuem amb l’arròs sec de gamba a la llauna al forn. Hem de parar per plorar de felicitat, ens eixuguem les llàgrimes i fem uns brindis, aquest cop de Llum de vi blanc, medalla d’or al millor vi blanc jove del 30è Concurs de vins de la DO Conca de Barberà. Són temps per celebrar-ho tot.
Tastem un platet de peus de porc a la cassola amb naps i pastanaga, no sigui dit, tot sucant pa del bo; que, per cert, no ens el cobren al final del dinar, no com l’altre dia al Restaurant Bilbao de Barcelona, on ens van engaltar 11 euros per persona pel pa amb tomàquet. Érem cinc, per tant, 55 euros de pa; tenint en compte que el pa artesà i ecològic costa 1,10 euros la barra, i aquest us asseguro que no ho era, podíem haver comprat 50 barres pel mateix preu, quina pena.
I arriba el gran moment: el bacallà a la brasa, fabulós i deliciós. El bacallà, tot i ser un dels productes més ancestrals i mítics dels fogons bascos, cuinat a la brasa ha estat fins fa poc l’etern oblidat de la cuina basca. Ells el preparaven de moltes altres maneres, al pil-pil, a la biscaïna, en salsa verda, la famosa truita de bacallà, com a farcit de pebrots, fregit amb pebrots... La llista és interminable. Diuen que els bascos tenen una recepta de bacallà diferent per cada dia de l’any... o eren els portuguesos? Tant li fa, en els darrers anys, per fi s’ha implantat fer-lo a la brasa. A Cal Travé l’emboliquen en paper d’estrassa i el foten al mig de les brases el temps exacte, el Joan Carles hi té la mà trencada. L’emplata nu amb un raig d’oli verge i un polsim de pebre del bo, acompanyat d’un tomàquet també a la brasa; una autèntica salvatjada.
De postres, i per omplir una mica, demanem els bunyols de xocolata i el milfulls de crema de la padrina, excel·lents.
Fem cafès i digestius i ens acomiadem agraïts i molt contents de la família Sans Travé, carregats com bojos amb unes caixes d’Agraïment.