Darrere de l'Hospital Clínic, concretament al carrer de Casanova, trobem la taverna Maitea, un clàssic de la cuina basca a casa nostra que va obrir portes l’any 1998 de la mà de la Maite, nascuda a Sant Sebastià, i el seu marit, Carles. Ara, però, és el seu fill Nico qui, juntament amb la seva parella, Belén, porta el negoci. El Nico no para, és a tot arreu, tant fora com dins la cuina. És el cas d’avui, que és a la cuina perquè el Gabriel, el cap de cuina, està de vacances, mentre la Belén mana a la sala, creant un binomi perfecte.
Assegut a taula, penso que Maitea fa olor de taverna, és a dir, de vi i menjars casolans. Enmig d’aquest mar d’aromes que flueixen de la cuina, m’omplen la copa d’un Vi de Fang fet a la Conca de Barberà. Trobo que qualsevol moment és bo per apaivagar la set.
En Nico intenta respectar el calendari estacional a l’hora d’escollir els productes que passen per la cuina i ofereix als seus clients. Part d'aquests productes provenen del País Basc, com el bacallà o les “piparras”, però altres els aconsegueix allà on troba la qualitat que busca. És el cas de les “pochas”, que venen de Navarra, de la carn, que la porten de Lleó, o de la botifarra negra artesana de la Casa Olano de Beasain, reconeguda mundialment pel seu sabor únic. Però molts altres són fets a casa nostra, com el porc, que li compra al Jordi de Cal Rovira.
Em comenta que la pandèmia els va obligar a retirar la barra de pintxos, que posteriorment van recuperar sense èxit, atès que la clientela s’havia tornat molt primmirada, i que finalment van decidir retirar. Ara els pintxos van directament de la cuina a la taula, amb la qual cosa s’ha perdut el tema pintoresc, però aquests mantenen la mateixa qualitat de sempre, i en dono fe.
Després d’un pintxo de bacallà amb mussolina d’alls i una gilda, m’arriben a taula les “pochas” a la basca, una de les especialitats de la casa, que com he dit porten de Navarra, i que serveixen en una cassoleta de fang acompanyades d’unes “piparras”. Les “pochas” són una varietat de mongeta blanca que es consumeix abans de madurar. Ara bé, a l’hivern cuinen les vermelles, i en aquest cas les porten de Tolosa. Deixeu-me que us digui que no tastava unes mongetes tan delicioses des de la darrera visita al Taktika Berri, fa uns mesos. Són d’un sabor i una suavitat inconfusibles.
Continuo amb un lluç de palangre a la donostiarra. Val a dir que, per la forma de captura, el lluç més preuat és el lluç de palangre, i aquest prové de la llotja de Barcelona. El trobo d’una qualitat excepcional, a part d’estar magistralment cuinat.
Montserrat Roig escrivia al seu llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida que “el desig de pecar és, de vegades, un desig molt dolç”. Així mateix acabo l'àpat, pecant dolçament amb uns milfulls de crema i figues coll de dama que estan per llepar-se'n els dits.
Amics i amigues, faríem bé de deixar-nos estar de romanços i “cunyadisme” gastronòmic i visitar sempre que puguem les cases de menjar de tota la vida, potser comprovarem que ser feliç és més fàcil del que sembla.