Una tarda del cinc de maig de 2016, Donald Trump piulava un “happy cinco de mayo”, i ho rematava dient que els taco bowls de la torre Trump eren els millors del món. Pocs dies després, anunciava als seus fidels que no havien de patir per la seva seguretat: el republicà es comprometia a deportar tots els mexicans il·legals, acusant-los de prostitutes, traficants de drogues i mala gent, també a construir la paret més gran del món entre Mèxic i els EUA, per si els quedaven ganes de tornar. Un malson, o un acudit sense gens de gràcia, o potser fake news, com ell diria.
El cinco de mayo és una festivitat mexicana que commemora la retirada de les tropes franceses durant la batalla de Puebla de 1862, deixant un regust de victòria i orgull mexicà, que aconsegueix traspassar la paret d’en Trump, s'instal·la al país veí, on sovint es malinterpreta, i es confon amb la independència de Mèxic.
El cinc de maig, els carrers dels EUA es van tornar de color verd, vermell i blanc. Durant la happy hour es van acabar les existències nacionals de tacos hard shell, les xips de tortilla amb quantitats inhumanes de formatge cheddar desfet, els didalets de José Cuervo i les Corones. Una diada que es pot arribar a percebre com un homenatge inofensiu a la cultura mexicana.
Més sovint que menys, l'escena festiva aconsegueix ofendre la comunitat mexicana en lloc d’honorar-la; bars de barri a petar de gent disfressada amb sombreros i bigotis que se saluden amb un espanyol d’accent forçat i un cartell a tocar l’altre anunciant, menús tex-mex especials del dia… L’objectiu: menjar i beure.
Assumir que la cuina mexicana és allò que les cadenes nacionals de tex-mex ofereixen és tenir els nivells de curiositat sota mínims.
Assumir que la cuina mexicana és allò que les cadenes nacionals de tex-mex ofereixen és tenir els nivells de curiositat sota mínims
El Texas Mexican, la fusió de cuina mexicana i americana nascuda a Texas, tampoc té res a veure amb el Tex Mex. L’híbrid és la cuina indígena del sud de Texas des de molt abans que aquest estat esdevingués americà, i que el Rio Grande no fes de frontera. Els seus habitants s’ofenen, i molt, davant de la creença popular que la cuina mexicana és l’invent comercial Tex Mex que neix a principis del 1900 inspirat amb l’autèntic Texas Mexican Food. Aviat s’escampa arreu del país amagant descaradament l’autenticitat dels seus orígens.
Nois: que parlem d’una cuina que és patrimoni immaterial de la humanitat, d’una riquesa incalculable de productes i receptes heretades de les tribus indígenes locals, producte de fusió cultural, de la integració de races, amb picada d’ullet a les cuines internacionals, europees i veïnes. Una gastronomia sofisticada que s’expressa a través de la de diversitat de climes, paisatges, cultures, tradicions, història, i de la seva gent; tot plegat, símbol d’identitat d’un país que la preserva amb intenció i orgull des de fa més de 12.000 anys.
El Nord del país, Centreamèrica, és terra de grans extensions de terreny àrid i d’explotacions ramaderes, poca varietat de producte (comparat amb el sud), però és única per les menges típiques de carn, sobretot vedella, cabrit i porc; la machaca, el bistec, la barbacoa, el chilorio, en són exemples típics. L’estat del nord de Chihuahua, té una gran varietat de formatges també característics de l’estat del nord. Les tortillas són predominantment de farina i no de blat de moro com al sud. El repertori del nord, també inclou plats heretats de la cuina tradicional, amb notes indígenes locals dels seus avantpassats i flaires internacionals, sobretot francesos i àrabs: els tamales, les enchiladas, els chiles farcits, la carne asada, majoritàriament servits amb arròs i frijoles refregits amb cansalada i cervesa, anomenats borrachos.
Nois: que parlem d’una cuina que és patrimoni immaterial de la humanitat
Al sud-est del país hi trobem una cuina molt influenciada per l’espanyola, maia i criolla. Begudes de cacau, de blat de moro. És típic l’adobat de les carns amb taronja agra, pols de llavor d’arxiota, que dona un color i gust característic, i els famosos recaudos, infinitat de barreges diferents d’espècies que serveixen també per adobar les carns, barreges anomenades kuux pels maies. Un adobat de porc a la brasa que fa salivar només de pensar-hi és el poc chuc d’herència maia, a la regió de Yucatan. Curiosament, es fa una barreja d’herbes i all al molcajete, molt semblant a la picada catalana, tot i que aquest no té la funció de la picada, serveix per adobar la carn del porc, amb suc de taronja agra, que s’acaba a la brasa. Es menja amb ceba vermella tallada prima i marinada, tomàquet, raves, coriandre i rodanxes de taronja agra. Sabors complexos que parlen de la terra del Iucatan, del seu paisatge i de la seva gent. A l’estat de Tabasco s'accentua la tradició nacional de menjar tamales, i n’és típic el puchero tabasqueño d’influència Española. La xocolata, les torrejas de iuca, i el chongo tabasqueño són només tres dolços d’un ventall ampli de postres d’aquest estat del sud. Les tortillas d’aquesta zona són predominantment de blat de moro.
A la zona costa mexicana del Pacífic, s’obre un altre ventall de cuines que comparteixen el peix com a element comú, els pozoles de porc, la birria i les tortas ahogadas.
A la zona centre del país, zones turístiques amb encant; Guanajuato, San Miguel d’Allende, Aguascalientes, Querétaro… La cuina té regust d’herència minera colonial autòctona: enchiladas, plats amb xoriço, mixiotes, chileatole i els famosos escamoles.
Jo també m’ofendria si els francesos o italians, un dia a l’any, ens escarnissin imitant el nostre accent, es posessin una barretina, unes espardenyes de set vetes, beguessin ratafia fins a no saber el seu nom, tot menjant un succedani de fuet i cantant el virolai.
Jo també m’ofendria si els francesos, un dia a l’any, ens escarnissin imitant el nostre accent
Treiem els ulls de les xarxes una estona i llegim, despertem la curiositat que tenim adormida i assabentem-nos de què es menja al món abans d’assumir per desídia, que el Tex Mex és cuina mexicana, no fotem!