La copa de benvinguda consta d'un còctel anomenat "Sincericidi". Durant anys, el menú per dinar el dia d'Any Nou va ser la cosa que menys m'importava del planeta. Mentre la meva àvia o després mon pare es passaven mig matí a la cuina, un servidor només pensava en com asseure's a taula sense tenir ganes de vomitar o en com superar aquell maldecap que podia mesurar-se segons l'escala de Richter. Per culpa d'això, inevitablement tinc una mena d'al·lèrgia a la meravellosa Marxa Radetzy de Johan Strauss, ja que és com una magdalena proustiana però en versió gore: automàticament em porta a la ressaca. Si tu també t'has llevat algun primer de gener més perjudicat que un soldat austrohongarès ferit a la Batalla de Solferino, suposo que em comprendràs i aquest menú que et proposo avui t'agradarà.
Aperitiu: canapès d'embriaguesa amb assortiment d'egocentrisme
Els excessos sempre acaben sent perjudicials, siguin amb l'alcohol o amb qualsevol altra cosa. El meu cosí, enguany, va patir ressaca de torrons Vicens de dònut. Una amiga meva, l'any passat i després del 8 de març, va tenir ressaca de versos de Maria Mercè Marçal. En el meu cas, més que agrair-li, a l'atzar li recrimino tres dons: haver nascut home tradicional, de mirada poètica i de fetge dèbil. L'hi recrimino perquè m'agrada el vi, m'agraden els costums i m'agrada dotar-los de sentit, per això quan vaig complir trenta anys vaig decidir que la nit de Cap d'Any beuria sense fer-me mal i que l'endemà substituiria tota l'embriaguesa que em provoca l'alcohol dosificant-me un altre tipus d'embriaguesa: anant al cine. Per això avui et vull parlar de The menu, la nova pel·lícula de Mark Mylor protagonitzada per Ralph Fiennes i Anya Taylor-Joy en el paper d'un reputadíssim xef de mil estrelles Michelin que viu en una ressaca permanent d'ell mateix i una noia humil que, sense saber ben bé com, acaba sopant a un restaurant de luxe on cap plat li sembla autènticament menjar.
Primer plat: amanida de frivolitat amb oli de conceptualització
És lògic pagar per un sopar el mateix preu que el sou mínim professional? Té algun sentit oferir com a plat un assortiment de foies amb pa invisible? Servir un entrecot de vedella desconstruït i que es basa només en el moll de l'os és una broma o una genialitat? Sobre aquestes qüestions i moltes altres relatives al món de l'alta cuina tracta The menu, un film que gairebé podria ser una obra de teatre perquè transcorre en un únic espai: el luxós restaurant Hawthorn, ubicat en una exclusiva illa privada i regentat pel perfeccionista i tirànic Julian Slowik, un cuiner a mig camí entre Hanníbal Lecter i Benito Mussolini a qui tots els treballadors i comensals anomenen "Chef" de manera imperativa. El detall no és senzill, ja que la pel·li va una mica d'això: de la deshumanització d'un home que diu ser cuiner però que, en realitat, ha perdut el sentit de la seva vida perquè és ja només el personatge d'un cuiner que té com a única obsessió transcendir el que és la mateixa gastronomia. En certa forma, el mateix que vam pensar molts quan fa un parell d'anys Ferran Adrià va explicar-nos en un vídeo com fer un "Dúo de frutos de mar con mejillones escabechados, mezcla de vinagres, agua de lluvia y magia" i després va resultar que l'únic que feia era obrir una llauna de musclos en conserva del Bonpreu, escorre'n la meitat del suc sobre uns altres musclos sense escabetx, esperar, servir amb unes pinces els que ja estaven escabetxats, enplatar, mirar a càmera i dir "màgia", ja que com sap tothom, els trucs són propis dels mags, els farsants i els il·lusionistes, però els cuiners, en essència, es dediquen a una cosa molt més real i tangencial: omplir l'estómac de la gent.
Segon plat: carpaccio de creativitat amb salsa de passió invisible
La millor manera de cuinar pop, a part de congelar i descongelar-lo prèviament abans de bullir, és escoltant Tosca de Puccini, especialment l'ària E lucevan le stelle. El consell me'l va donar no fa gaire Víctor Antich, coordinador de La Gourmeteria, forner i gastrònom de referència per a mi. De debò escoltar òpera era tan important si volia fer-me un pop a la gallega a casa? "Sí, perquè per cuinar bé és crucial passar-s'ho bé, i a mi l'òpera m'ajuda a gaudir encara més d'allò que faig", recordo que em va dir. Tenia raó i vaig pensar-ho veient The menu, ja que és una de les claus del film. El personatge de Fiennes s'ha allunyat tant dels seus orígens, dels seus somnis, que ha esdevingut en un monstre a càrrec d'un exèrcit de cuiners, cambrers i sommeliers que construeixen en cada menú una obra d'art conceptual, sí, però buida, ja que ni té ànima ni és divertida de fer. Igual que no es pot escriure sense passar-s'ho bé, no es pot cuiner sense xalar davant els fogons, ja que a part de la tècnica, el coneixement i el talent, l'actitud és clau per crear bé, i la creativitat, en essència, és un joc. És una il·lusió. És un repte. És tornar a ser nens i adonar-se que fer-se gran ja no és divertir-se jugant a pilota al carrer, potser, però sí que pot ser-ho fent la teva feina amb la mateixa felicitat de quan aprenies a pedalejar amb una bici de rodins. Per això, una vegada, el poeta Pere Rovira, va dir-me que havia decidit tornar a escriure sonets després de tres dècades avesat al vers lliure: per passar-s'ho bé, per tornar als orígens, per fer-ne de la poesia, de nou, una aventura.
Postres: macedònia d'avarícia amb sorbet de realisme tràgic
Un servidor no és massa habitual als restaurants estrellats, però és evident que en tots els menús degustació existeix també un joc. Un component quasi lúdic. Una experiència, que ara se'n diu fins que deixi de tenir valor de tant com malgastem la paraula. El sorprenent menú que Chef prepara als comensals de The menu, però, és un joc pervers i maquiavèl·lic, ja que és més una revenja contra el món que un servei a qui li paga: s'ha passat tant de frenada, s'ha emborratxat tant d'ell mateix i de les seves creacions, que viu permanentment en una ressaca de la seva pròpia obra, per això aspira a un gran truc final que tanqui, per fi, una existència sense felicitat, ni passió, ni sentit. En patirà les conseqüències, també, la clientela: gent adinerada, famosos de Hollywood, crítics gastronòmics o criptobros fanfarrons que no van al restaurant per menjar, sinó per explicar que han anat a menjar allà. En aquesta bacanal de farsants, l'únic moment del film on Chef recobra la felicitat és quan cuina una hamburguesa amb formatge per l'única comensal del menú que no és una farsant: l'única que li diu, sense por, que s'està morint de gana perquè allò no és un restaurant, sinó un parc temàtic de la gastronomia.
Ressopó: bombó d'autenticitat amb licor d'ànima pura
Un text sense veritat és un text sense ànima, i el mateix passa en totes les disciplines artístiques. Picasso mai hauria creat les pintures blaves sense el dolor per la mort de Casagemas, Strauss mai hauria fet la Marxa Radetzky sense l'alegria per la victòria a la Batalla de Novara i l'alta cuina no seria alta ni seria cuina sense la memòria de les petites cuines gens sofisticades de qualsevol bar o qualsevol restaurant on tots els grans xefs han començat. Per això l'hamburguesa que Chef prepara a Margot (Anya Taylir-Joy) és important i alliberadora, perquè la seva primera feina, allà on va somiar ser algun dia algú, havia estat preparant cheeseburguers a una cadena de menjar ràpid. D'això va, potser, The menu. De recordar que mai no es poden oblidar els orígens, ja que són els orígens els que ens han fet ser com som, per això jo vaig cada primer d'any al cinema: perquè de petit volia ser escriptor i pretenia començar el gener, sempre, escrivint i creant mons imaginaris el primer d'un any real, però a mesura que vaig fer-me gran la ressaca m'ho va impedir i vaig decidir passar la mona l'endemà de Cap d'Any omplint l'espai narratiu mirant una pel·lícula. Perquè la creació, sigui cinematogràfica, literària o gastronòmica, va d'això: d'una correspondència entre qui crea i qui consumeix. D'un intercanvi d'impressions, estats d'ànims i idees. D'un comunicar-se mútuament a partir d'un missatge, vaja, ja que si l'emissor no pensa en el receptor i el receptor no humanitza l'emissor, allò no emociona. No omple. No nodreix. I la vida, amb gana i a desgana, és pitjor que un 1 de gener amb ressaca.