Fa dies que estic apocalíptica. Deu ser el fred o allò del blue monday (que no deixa de ser una collonada) o, això sí, que falten tres mesos per a les properes vacances. Sigui com sigui, em temo que tot ho veig tirant a negre o (no siguem dramàtics) a gris fosc. 

Només em faltava topar contínuament amb aquest tema, que ens han venut com la llum del futur, ideat per un il·luminat i que és dels més tenebrosos: em refereixo a la Intel·ligència Artificial. 

No soc cap experta en qüestions de tecnologies. De fet, encara no he entès la màgia que s’amaga en els fils dels telèfons o en l’interruptor de la llum. Però puc aportar els meus temors, que deuen ser els de molts. I, al mateix temps, em rebel·la pensar que podria ser com els que rebutjaven la impremta perquè era obra del dimoni o com els luddites anglesos del XIX, que es carregaven els nous telers i les màquines de filar perquè temien pel futur dels artesans en els inicis de la Revolució Industrial. 

Tinc dubtes entre la por a una tecnologia que, d’entrada, espanta, i la percepció que els avenços de la Humanitat poden acabar essent beneficiosos. Entre la conservació i el progrés. Potser perquè, aquesta vegada, la IA és una autèntica revolució disruptiva, és a dir, que arrabassa amb el que hi ha i ens enfronta a un dilema definitiu. ¿Fins a quin punt la IA serà una eina útil o ens enfrontarà a un futur deshumanitzat? 

La IA és una autèntica revolució disruptiva, és a dir, que arrabassa amb el que hi ha i ens enfronta a un dilema definitiu. ¿Fins a quin punt la IA serà una eina útil o ens enfrontarà a un futur deshumanitzat? 

Els humans som mandrosos per naturalesa, però, al mateix temps, hem avançat, de grat o per força, perquè hem estat capaços, des del primer moment, de sortir de la cova, necessitats i espaordits, per caçar i alimentar-nos. Estem programats per jeure, per estalviar el màxim d’energia, però, alhora (si fem cas a la maledicció bíblica) per guanyar-nos el pa amb la suor del front. Enyorem, atàvicament, el paradís (allà on no cal  fer res per tenir-ho tot a l’abast), però també sabem que cada dia hem de lluitar per aconseguir petites parcel·les de benestar. 

Vam externalitzar la feina de les nostres cames als cavalls i als animals de tir, que ens transportaven i erolaven. Segles més tard, tractors i automòbils, van fer inútils els cavalls i els bous. Vam externalitzar la feina de les nostres mans, amb màquines que repliquen els nostres moviments. I ara externalitzem la feina del cervell, que és el que ens va fer humans. I és aquí on rauen els dubtes. ¿Progrés o una nova era distòpica amb màquines que no acumulen traumes ni alegries, que no tenen son ni mandra, que no s’emocionen ni s’enamoren, que no obliden, que només aprenen i acumulen coneixement? 

La Intel·ligència Artificial acumula informació, l’analitza, la relaciona, l’argumenta i la redacta, al nostre servei, per treure’ns feina. ¿I si també aconsegueix, com ja passa en determinats sectors, que prescindeix dels humans, dels treballadors, que no són sinó rèmores d’un passat: poc eficients, poc complidors i poc productius?  

I, més enllà, el temor que expressava al començament. ¿Arribarà un dia que la màquina no ens necessitarà, que cercarà la seva pròpia personalitat (potser la seva “ànima”, com ja passava en les novel·les d’Asimov), que interactuarà amb les altres, que “pensarà”? ¿Serem aleshores, tots, uns inútils prescindibles, sotmesos als designis d’un nou amo? 

La cuina s’ha basat sempre en l’artesania i és una intel·ligència natural que ens hauria de servir de contrapès als artificis que ens amenacen

A mesura que he anat escrivint m’he adonat que estic divagant sobre la incertesa. Sense tenir-ne consciència, jo mateixa, com a persona i com a professional de la cuina, en la meva vida quotidiana, uso la IA, ja la tinc incorporada. ¿No tinc robots a la cuina? ¿No m’arriben cançons que m’agraden gràcies als algoritmes que coneixen els meus gustos? ¿No dono ordres a un artefacte que m’avisa del temps de cocció? ¿No hi ha artefactes basats en la IA que salven vides, que fan operacions quirúrgiques tan complicades que només una màquina pot resoldre? I, doncs, ¿per què em fa por el que pugui venir? 

En tot cas, com a mètode de defensa pròpia, m’he apuntat a un curs d’horticultura. Tornar a la terra. Potser és una sortida plausible (la immediatesa de les mans, el contacte amb l’humus, la paciència de contemplar com el temps transcorre i com creixen albergínies o patates), per fer front als temors. La cuina s’ha basat sempre en l’artesania, en el prodigi de la transformació, en la construcció d’una entitat nova a partir d’ingredients dispersos. Una intel·ligència natural que, si més no, ens hauria de servir de contrapès als artificis que ens amenacen.