Aquest article serà un remember when en tota regla. És el que s’escau en aquestes dates assenyalades, que són propícies per a la melangia més o menys reglamentada. No sé si aquí ha estat dit alguna vegada que l’Albert té l’ofici de pastisser, per herència familiar. Bé, és possible que aquesta afirmació sigui un pèl exagerada, però en aquestes qüestions (com en d’altres) és millor no trencar-li la girada. Ell està convençut que ara mateix podria començar a treballar com a pastisser en qualsevol obrador i la realitat —imaginem— ha de ser molt més complexa.
Però sí que és veritat que des de la seva més tendra infantesa i fins als anys 90 va treballar caps de setmana i totes les vacances al negoci familiar, que era la celebèrrima pastisseria Cadí, de la Seu d’Urgell. Encara avui, quan ja fa més de trenta anys que la van traspassar (i encara continua en actiu), l’Albert té els ritmes biològics condicionats per l’exigent calendari pastisser. Per Pasqua la feina era infernal, i l’Albert es cuidava en exclusiva de la producció del pa de pessic que es convertia en tanta quanta mona com sortia de l’obrador. Això suposava un ritme frenètic, gairebé industrial, una cadena que començava a girar el Dilluns Sant i no s’acabava fins a l’hora de les caramelles del Diumenge de Glòria.
Per la Festa Major de la Seu —que s’escau l’últim diumenge d’agost—, la cosa encara era pitjor perquè no hi havia un producte principal, sinó que era un campi qui pugui: alguns volien pasta seca, d’altres pasta de full, els de més enllà dolços i flamets, braços de gitano, sopes de la reina (especialitat de la casa) o aquell pastís amb nom de tenor que li deien Massini. Si a això hi afegim que la feina a l’obrador va enxampar l’Albert en plena adolescència i primera joventut, i que les expansions pròpies de l’edat eren del tot incompatibles amb els règims horaris de la pastisseria, hem de concloure que no ho va tenir fàcil. Vist amb la deguda perspectiva, que és com s’han de veure les coses, ara recorda sense cap negativitat aquelles nits passades en blanc, mentre s’adormia al costat del forn per on sortirien els primers croissants del dia, la cosa més deliciosa que mai ha tastat.
Durant les dates de Nadal era una època de feina intensa, però sense els pics obsessius de la resta de moments. Per Cap d'Any feien el pastís del sopar de l’hotel el Castell i en general la feina estava controlada fins que arribava la voràgine dels tortells de Reis. L’Albert era l’encarregat de preparar, tallar i distribuir la fruita confitada, que arribava via un majorista de Tàrrega en llaunes de cinc quilos, que després reconvertia posant-hi un paper d’estrassa i una goma tensora per fer-ne els tambors d’una bateria improvisada. Hi havia quatre ingredients: taronges, cireres, pera i una cosa verda i allargassada que asseguraven que era meló, però ni el gust ni el color acabaven de corroborar-ho. La resta era relativament senzilla: una massa bona de brioix amb ous i farina de força, i un massapà que molíem amb ametlla marcona i sucre baixat d’Andorra de contraban.
No hi havia més misteris. Bé, només un: l’emplaçament exacte del rei i de la fava. El pare de l’Albert es vantava de saber en quin segment del tortell es trobaria cada cosa, segons els plecs i etcètera. L’Albert creu que ha heretat aquesta habilitat (però no és cert: no l’endevina mai). També és veritat que si bé la corona de cartó daurat que acompanya el tortell és col·locada amb tota solemnitat al cap de qui hagi ensopegat amb el rei, en un acte d’estranya filiació monàrquica, mai no s’ha vist que qui hagi mossegat la fava hagi pagat el tortell, però vivim tots instal·lats en aquesta ficció.
Hi havia quatre ingredients: taronges, cireres, pera i una cosa verda i allargassada que asseguraven que era meló, però ni el gust ni el color acabaven de corroborar-ho. La resta era relativament senzilla: una massa bona de brioix amb ous i farina de força, i un massapà que molíem amb ametlla marcona i sucre baixat d’Andorra de contraban
Avui els tortells de Reis encara aguanten molt bé l’envestida dels temps moderns. És veritat que els panettones han fet forat en l’imaginari pastisser nadalenc, però no han guanyat la batalla. Sí que en els tortells s’ha posat de moda la biodiversitat i ens trobem farcits de crema, de nata, de trufa… Són necessàries concessions a la modernitat. Però encara podem trobar arreu tortells que s’havien fet, com tota la vida. Els nostres amics de Ca la Xata d’Estamariu ens han permès recuperar, ni que sigui per un moment, aquelles remotes memòries, perquè els fan com s’havien fet tota la vida, amb aquesta barreja de memòria, il·lusió i gust per la feina ben feta. Continuem sense resoldre, això sí, el misteri de la veritable natura del producte que s’amaga sota l’etiqueta de meló confitat. La veritat, com deien aquell parell, és allà fora.