Anar a fer un cafè a una cafeteria de tota la vida s'ha convertit en missió impossible a Barcelona. Trobar una terrassa, un local o un racó on gaudir d'una pasta i un bon cafè, en un lloc que no sigui un 365, un Vivari o un Granier, és com buscar una agulla en un paller. L'augment incessant de cafeteries franquícia a la capital catalana – però també a la resta del país – és un problema del qual poca gent parla, però que si no afrontem aviat, acabarà sentenciant a mort els cafès, fleques, pastisseries i granges de tota la vida.
Ofegar el comerç local
Les pastisseries - cafeteria cada vegada estan més de moda a Catalunya. Híbrids entre dos models de negoci – vendre pa i servir cafè – que competeixen de manera deslleial amb els obradors reals de barri que es deixen la pell per tirar endavant el seu negoci. Però no només ensorren cafeteries històriques, sinó que també s’enduen clientela dels forns de pa tradicionals. Són armes de doble tall que colpegen sense escrúpols el sector de la restauració del país. Imperis del menjar barat, abanderats d’una falsa política de qualitat i proximitat, que els últims anys han crescut de manera descontrolada per inundar la ciutat de locals impersonals. És més fàcil trobar un 365 al centre de Barcelona que trobar un local on t’atenguin en català.
Una concentració de locals desmesurada, que en aquest cas només il·lustra els de la cadena 365. Però també hi ha Vivaris, Graniers, Santaglories i Fornets a cada cantonada de la ciutat. Tal i com apunta el periodista Josep Catà en un article a El País, “al xamfrà dels carrers Girona i Consell de Cent, hi ha, en un radi de tres illes de cases, un 365, dos Fornet, un Vivari i un Espan’s, aquest últim porta amb porta amb l’antiga fleca”. Cinc cafeteries franquícies en tres carrers. Potser ens ho hem de fer mirar.
És més fàcil trobar un 365 al centre de Barcelona que trobar un local on t’atenguin en català
La guerra bruta dels preus
“Oh, és que al Vivari un cafè amb llet i un croissant em costen 3,50 €, i a la fleca del barri pel mateix preu només em puc comprar el croissant”. Sí, però quin tros de croissant. La brioixeria de qualitat no és cap luxe, és el resultat de llevar-se cada dia a les 4 h del matí per tenir el pa acabat de fer quan et llevis a primera hora. Tenir un obrador centralitzat que reparteix menjar prefabricat no és fer un producte de qualitat i proximitat; un model de què algunes d’aquestes cafeteries en fan bandera. Com tampoc ho és tenir un forn on escalfar les napolitanes congelades que emmagatzemen al rebost.
“És que no em puc permetre comprar un croissant a aquest preu cada dia”. És igual d’on sigui el croissant. El que és insostenible és comprar-ne cada dia. Per tant, si ho fas, millor que sigui en un obrador de qualitat. El que per a tu són uns cèntims més un dijous per berenar, per a la pastisseria del teu barri suposa haver de tancar el negoci familiar de tota la vida. Decidir on comprem té un impacte gegant en el desenvolupament sostenible, o no, del model de ciutat que volem. Un model que té, indiscutiblement, la gastronomia com a base de tot. Bars, restaurants, cafeteries, fruiteries, fleques, xarcuteries i mercats de barri. Cuidem allò que és nostre, perquè si no ho fem nosaltres, no ens quedarà més remei que acomiadar-nos, a contracor, de negocis històrics regentats per veïns de tota la vida.