Catalunya és un dels països més populars a l'hora de consumir tapes a bars i restaurants, juntament amb Espanya. Un plat o entrant clàssic que, de vegades, es pot convertir en tota una aventura gastronòmica amb què gaudir i tastar alguns dels productes més exquisits. Fa uns dies es va celebrar el Dia Mundial de la Tapa i qui sap si és la darrera ocasió en què celebrem aquesta data gastronòmica assenyalada al nostre territori. O potser resulta que l'estem celebrant erròniament. Una festivitat que lloa la tapa, però que cada vegada és més a prop de desaparèixer dels establiments, tal com es va idear en uns inicis.
Adeu a les tapes gratis
I és que avui dia és molt i molt difícil trobar un bar o un restaurant que quan et serveix una canya, te l'acompanyi amb unes olives o unes patates o una mica de fruits secs. Allò que era la normalitat, la tradició i el més freqüent ha esdevingut en quelcom invisible i defenestrat. De fet, ara salta la sorpresa, i fins i tot la llagrimeta, quan et trobes amb aquell bon jan que t'ofereix unes patates gratuïtes a l'hora de demanar el beure. Un 'marca de la casa' desterrat del nostre país i que ha comportat que el significat de la tapa quedi totalment obsolet, per renéixer sota el mateix nom de 'tapa', però amb una accepció nova i, per què no dir-ho, insultant.
Allò que era la normalitat, la tradició i el més freqüent ha esdevingut en quelcom invisible i defenestrat
Explica la llegenda que el rei Alfons X El Savi va disposar que no se servís a les fondes castellanes cap beguda que no fos acompanyada d'algun mos de menjar, per evitar que l'alcohol pugés al cap de manera ràpida. Aleshores les tapes solien consistir en un tall de pernil o formatge que es posava sobre el got i que no només servia per menjar-lo, sinó que també complia una altra important missió. I era que els insectes voladors no entressin al líquid. D'aquesta manera, el menjar servia també com a tapadora de la tassa, i per això es va quedar amb el nom de tapa. D'això, però, ja no en queda res.
Tinc la sensació que ens han extirpat allò que formava part de l'ADN de la gastronomia nacional. Allò que caracteritzava els bars dels pobles, aquell restaurant de carretera que el coneixes com si fos teu o fins i tot el restaurant de més classe et servia fa uns anys aquell platet petit blanc que unia fidelment el beure i el teu paladar. Però d'això, amics, ja no en queda res. O quasi res. I és una llàstima que ara la concepció que tinguem de la paraula 'tapa' sigui un alvocat a la brasa o un carpaccio de vedella.
Un 'marca de la casa' desterrat del nostre país i que ha comportat que el significat de la tapa quedi totalment obsolet per renéixer sota una nova accepció insultant
Això és el que han aconseguit una barbaritat de restaurants que han pujat al carro d'estalviar què, una mica d'euros, per arrencar-nos una essència culinària que no hem defensat prou. No hem aixecat prou la veu. Ara, tots aquests monstres de la restauració s'omplen la boca (i la carta) de tapes que, honestament, no ho són: flors de carxofes amb salsa romesco, burrata amb encenalls de pernil, carpaccios i un llarg etcètera amb el qual topes a cada cantonada de Barcelona. Quina desgràcia. Mentrestant, protegim de l'onada d'expats i visionaris gurmets que s'han carregat tot això, com aquest local de Cornellà que vaig visitar fa un any i que mantenia fidelment la tradició de la beguda i la tapa gratis, com abans vèiem a tot arreu. D.E.P., Tapa.