De dimarts a dissabte, de cinc de la tarda a dues de la matinada, al centre de Barcelona, hi ha un lloc on el temps és pura destil·lació i no s'hi pot anar amb presses: «la prisa nunca fue elegante», hi posa en una biga. Un racó insòlit i hospitalari construït com si fos l'interior d'un vaixell: petitó, de fusta, amb timó, ull de bou i llum indirecta. No hi ha cobertura perquè les parets, de pedra, fan un metre de gruix: pertanyen a una masia del segle XVI que hi havia fora muralles on s'hi guardava el gra —per això avui el carrer es diu Sitges. Parlo del Caribbean Club, una de les cocteleries amb més solera de la ciutat.
El Juanjo González va començar a l'hostaleria d'adolescent a la cuina del Kansas del passeig de Gràcia i el dia que s'anuncia que Barcelona serà la seu olímpica el foten al carrer. Aquella mateixa nit al Bágoa de plaça Letamendi els companys li troben feina i l'endemà ja treballa al bar cocteleria de la Pedrera, l'Amarcord, un lloc modern amb esperit clàssic: «això sempre ha triomfat, a Barcelona, i aquesta combinació és la que acabarà sent una constant a la meva carrera», diu el Juanjo.
La cocteleria el fascina, en fa un curs amb José Maria Gotarda del bar Ideal i el 1992 l'agafen al temple: el Boadas de les Rambles. «Allà tractaven a tothom igual, fossis qui fossis i vinguessis d'on vinguessis, no com a altres cocteleries més classistes». Un cop consagrat en l'ofici el 2004, el Javier Cejas del Benidorm li proposa obrir el Negroni al carrer Joaquín Costa, un local de disseny minimalista que aixequen plegats i es converteix en referència pels noctàmbuls. Cul inquiet, quan el busquen perquè s'encarregui d'un nou local i en dirigeixi l'equip, en Juanjo no s'ho pensa dues vegades: així neix el Milano el 2007. Si us hi fixeu, la carrera del Juanjo és un recorregut per les cocteleries amb més gràcia i menys fums de la ciutat.
Quin esglaó més podia pujar el Juanjo? Tenir un local propi. I l'oportunitat se li va presentar el 2012, quan els seus col·legues del Boadas li ofereixen la llicència d'un local que havien agafat el 1974, quan la casa gran anava tan bé que en van obrir un segon a tocar amb el nom del rom que importaven, el Caribbean Club. El Juanjo el coneixia perfectament perquè algun cop hi havia fet alguna substitució i li va semblar fenomenal. I ara us he de parlar d'una altra persona important per la història del Caribbean: la Nu Miret.
L'any 2005 aquesta lleidatana que fa caure de cul a terra, aquesta lletraferida i pintora intrèpida de veuarra mítica, la Núria Miret, treballava de paleta fent la reforma de l'(H)original del carrer Ferlandina, primera seu dels dimecres poètics de la ciutat durant més de vint anys. Un bon dia baixava un tauló pel carrer Joaquín Costa amb el Manel, el propietari, quan li va dir que entressin a fer un got a un bar que acabaven d'obrir. Era el Negroni, a la barra hi havia el Juanjo i la Nu queda rendida. Encara haurien de passar uns quants anys perquè es convertissin en la parella que avui en dia fa que el Caribbean sigui la cocteleria més entranyable de la ciutat, però tot va començar amb un tauló deixat de qualsevol manera al mig del carrer i una set que no trigaria a encomanar-se.
«Com que és molt petit, s'ha de cuidar l'ambient», em comenta el Juanjo. És veritat, al Caribbean hi ha alguna raconada on arrambar-s'hi, però és molt fàcil que les converses es creuin, com per exemple el dia que es troben el cardiòleg del Sisa amb el seu pacient, i el cantant li pregunta a la Nu d'on és—té un accent fort i preciós— i ella li respon que d'un poble de Lleida, no el coneixeràs, i ell insisteix, i ella li diu que del Poal, i el Sisa que diu que sap perfectament quin poble és, que de jovenet hi va anar a collir pomes i allà va acabar d'escriure la cançó "Qualsevol nit pot sortir el sol".
A les parets del Caribbean hi ha una col·lecció de cocteleres, records i llibres de Cuba i l'Havana i unes maraques signades d'Antonio Machín, assidu del local. Al Caribbean fan un daiquiri boníssim, «és el Dry Martini del Carib», em diu el Juanjo. Amb el còctel Presidente, adaptació caribenya del Manhattan amb vermut francès, van guanyar el Premi Time Out 2024. L'ofici i simpatia del Juanjo i de la Nu fan del Caribbean un dels llocs més especials de la ciutat, un bressol que costa abandonar i sempre se'n surt barrinant una nova excusa per tornar-hi.