El passat 18 juliol el món va llevar-se amb una notícia palpitant: després de tres mesos a la deriva, l'australià Timothy Lyndsay Shaddock i la seva gossa Bella van ser rescatats per un vaixell de la tonyinera Tuny en ple oceà Pacífic.
Tal com han informat diversos mitjans de comunicació, el seu petit catamarà de nom Aloha Toa va partir de Baixa Califòrnia, Mèxic, el passat mes d'abril en direcció a la Polinèsia Francesa. I, segons relata a El País el senyor Antonio Suárez Gutiérrez, el president d'origen espanyol de Grupomar, propietari de l'empresa Tuny -entre altres marques de tonyina en llauna-, una forta tempesta va provocar "dues casualitats nefastes": per una banda, l'embarcació es va quedar sense vela ni motor. I, per l'altra, també va perdre els equips electrònics.
En aquesta situació, imagino que provar de construir quelcom semblant a una vela i una pala de timó amb algun dels objectes tirats a coberta i de plantejar-se avançar cap a terra ferma guiant-se amb un sextant o simplement apuntat cap a l'est, es va presentar com a una quimera. I, en aquest sentit, qualsevol comparació amb l'expedició Kon Tiki, on el 1947 sis tripulants van travessar el Pacífic sobre un rai fabricat amb nou troncs lligats amb lianes -sense claus- i una vela de cotó, resultaria inadequada. En tot cas, el que m'ha cridat l'atenció sobre el susdit nàufrag és la resposta del president mencionat anteriorment a una pregunta del susdit diari: "Per què creieu que aquest naufragi s'ha fet tan famós?". La seva resposta: "Per la modernitat".
La modernitat. Quin gran concepte per explicar que una notícia com aquesta hagi impactat gratuïtament en l'univers de milions de persones. Imagino que l'argument del Sr. Tuny té a veure amb la tecnologia d'última generació que utilitzen els seus vaixells per localitzar bancs de tonyines, que no nàufrags. O pels algoritmes digitals que saben que qualsevol informació relativa a un nàufrag ens genera una sort d'excitació mental que fa que cliquem sense dubtar-ho a la notícia.
Aquesta empresa produeix un milió de llaunes de tonyina groga al dia i abasteix en un 35% el mercat intern mexicà, on s'empra bàsicament per a la preparació de les torrades de tonyina
No obstant això, se m'acudeixen altres teories, fins i tot alguna de conspirativa, sobre aquest tsunami mediàtic: l'oportunitat d'una rentada d'imatge de l'empresa Tuny així com de la reputació del seu propietari, després que els últims anys hagin aparegut diverses acusacions amb relació a l'addició no declarada de soja a les seves llaunes -encara que una porció poc significativa en comparació a altres empreses del sector-, o a una sèrie de misterioses desgràcies, com per exemple, l'incendi durant l'última dècada de quatre de les seves embarcacions milionàries, amb centenars de milers de litres de dièsel i altres productes químics vessats directament al mar.
"Vaig provar de trobar la felicitat dins meu, i en vaig trobar molta, sol al mar"
Davant d'aquest escenari, algú podria imaginar i seria del tot comprensible que ho fes, que tot plegat ha sigut fruit d'un muntatge; o dit altrament, d'una campanya de màrqueting al servei d'un home poderós amb tentacles a banda i banda de l'Atlàntic (ha estat condecorat amb l'Ordre de l'Àguila Asteca pel president mexicà Ernesto Zedillo, i és jurat dels Premis Princesa d'Astúries, entre altres distincions importants). Amb relació a aquesta perspectiva desbaratada, val a dir que les declaracions sobre la felicitat d'en Tim Shaddock just després de ser rescatat, amb la gorra de Tuny posada són, senzillament, commovedores: "Vaig provar de trobar la felicitat dins meu, i en vaig trobar molta, sol al mar".
I, per acabar-ho d'adobar, el fet que un membre de la tripulació del Maria Delia, el vaixell protagonista del rescat, adoptés la gossa Bella (que no podia acompanyar al seu amo de retorn a Austràlia per ser petanera), provoca que tot plegat adopti una èpica cinematogràfica; però a diferència del final tràgic de la pilota Wilson, la qual es perd en la immensitat de l'oceà, en aquesta ocasió la mascota sobreviu i retorna feliçment al seu país. En qualsevol cas, cada cop que el rescat d'un nàufrag ha aparegut en escena, les males llengües sempre han trobat lectures recaragolades sobre aquests "miracles". En aquest sentit, el cas més extremat fou el rescat de tres pescadors de taurons mexicans que l'any 2006 van sobreviure fins a nou mesos a l'oceà Pacífic, i, un cop a terra, van haver d'afrontar les preguntes d'una munió de periodistes que els acusaven tàcitament de narcotraficants, de caníbals, i d'irrompre casualment en un moment transcendental de crisi postelectoral.
Quant al nostre nàufrag del dia; és presumible que Tuny i el senyor Antonio Suárez Gutiérrez en surtin beneficiats d'aquesta peripècia; si avui en dia l'empresa produeix un milió de llaunes de tonyina groga al dia -de tonyina clara- i abasteix en un 35% el mercat intern mexicà, on s'empra bàsicament per a la preparació de les torrades de tonyina, intueixo que d'aquí poc aquestes xifres s'hauran engreixat sobradament. Sigui com sigui, a la llum d'aquesta notícia em pregunto què passaria si una empresa com Balfegó, que captura tonyina vermella en aigües de la Mediterrània i les arrossega posteriorment a les seves granges d'engreix situades a l'Ametlla de Mar, rescatés una embarcació de nàufrags; posem pel cas, una pastera d'africans. Qui sap si la cosa no acabaria amb un boicot.