'Soy un truhan, soy un tragón'

Malgrat allò que té de senyorial el barri de Sant Gervasi, i les aspiracions del nom del bar, entre la parròquia d’El Yate es compten, així a simple vista, més truans que senyors. Es tracta d'un dels locals més sorprenents de la zona, pel seu paisanatge, la seva decoració nàutica, la simpatia trinxeraire dels seus cambrers i l'aguerrit de les seves especialitats culinàries i combinats etílics. I en aquesta reserva espiritual de l'occident barceloní, conservadora de les seves essències més preolímpiques, he citat a l'inefable Hans Laguna, filòsof i doctor en Sociologia, al mateix temps que foguejat músic i productor de discos de l'escena musical independent, amb quatre àlbums en solitari en el seu haver, i acompanyant del cantautor Nacho Vegas com a instrumentista en les seves gires. A aquest rutilant currículum cal afegir la recent publicació de Hey! (Contra, 2022), una lúcida i molt amena dissecció, profusament documentada, de la figura de Julio Iglesias com a conqueridor pop de les Amèriques, més enllà del personatge del paper cuixé, del hiperbronzejat baladista que enlluernà a les mares, del copulador en sèrie i de la caricatura en la qual avui s'ha convertit per la via del mem.

Fa uns anys es va viralitzar una imatge d’en Julio, presa l’any 1986, en la qual apareix assegut a estovalles en el seu avió privat amb samarreta de tirants i ulleres de sol, mentre se serveix una copa de Château Lafite. La llum es cola per l'ull de bou de l'aeronau i il·lumina la mise en scène culinària que acompanyarà al caríssim vi: una espanyolíssima truita de patates i un cubell del Kentucky Fried Chicken. Després d'assistir a la presentació del seu llibre a la Finestres, la llibreria on treballo, vaig proposar-li al Hans —amb qui mantinc bona relació des que el vaig conèixer ara fa uns anys— recrear la fotografia, a falta de jet privat, en una taula d’El Yate, a fi de treure-li el suc gastronòmic al seu flamant llibre, mentre mengem i bevem com en Julito. «Oliver, la idea em sembla perfecta. I a més succeeix que El Yate és un bar que conec molt bé. De fet, volia gravar allí un videoclip. Em fascina la seva estètica setantera. Queden pocs bars d'aquest tipus a Barcelona, i en aquesta zona encara menys. Està sempre obert, a més, i m'ha fet sortir d’un mal pas en més d'una ocasió. El lloc em sembla brutal, i a més em queda prop de casa.» Acabo de transcriure'ls l'efusiva resposta d'en Hans, dictada mitjançant nota de veu de WhatsApp, a la meva invitació. Quan ens personem en el restaurant, Víctor, l'ínclit i faceciós cambrer, té llista la taula segons allò que hem convingut: una sucosa truita i unes estovalles blanques sobre les quals diposito el pollastre fregit que he comprat en la cadena del Coronel Sanders. Això sí, ens ho empassarem tot amb el vi negre de la casa. El pressupost de la premsa digital no dona per a més.

La foto és una espècie de resum visual d’en Julio Iglesias i del lloc que ocupa en l'imaginari públic —sobretot masculí—, com a imatge de l'èxit: un paio que fa el que li dona la gana, «el puto amo»

— El pollastre fred i la truita de patates em recorden a les excursions de nen amb els meus pares a la platja.

—Això enllaça meravellosament amb la meva primera pregunta. La teva obsessió amb la figura de Julio Iglesias va començar a partir de l'encàrrec d’en Nacho Vegas de realitzar una versió en directe de «Manuela». Al teu llibre expliques com en començar a escoltar la cançó original a internet, «amb una nitidesa extraordinària», et vas veure a tu mateix a la casa de Zarautz on vas passar els estius de la teva infantesa. «Proust podia viatjar al passat amb una magdalena», però tu vas poder «fer-ho amb tres notes: Ma-nue-laaa.» Parlem d'aquest superpoder de reculada espaciotemporal que comparteixen la música i el menjar. Quins menjars recordes d'aquells estius infantils?

—Jo vaig néixer a Donostia, però de seguida ens en vam anar a viure a altres llocs. Poc després de néixer, a La Corunya, i més tard, amb deu anys, a Barcelona. Però tan aviat com tenia alguns dies de vacances, me n’anava cap a Zarautz. La meva àvia Margari era la típica amona basca que cuinava increïble. A part, el meu oncle era pescador i menjàvem un lluç que poques hores abans nedava al mar. Hi havia dos plats que particularment em flipaven: les mongetes de Tolosa, que es menjaven fins i tot a l'estiu, i els calamarsons amb la seva tinta i arròs blanc. Això em tornava bogíssim. El nivell de menjar que es manejava en aquella casa era demencial. Per a començar, sempre una xistorreta per a fer boca, després un primer plat contundent, a continuació carn o peix, i per a rematar unes bones postres. Per a berenar, la meva àvia ens feia pernil dolç fregit. Un altre berenar que em molava molt era la llet fresca que es comprava d'un caseriu, i que havia de bullir-se prèviament. D'aquesta llet se separava una nata espessa i saborosa que berenàvem untada amb sucre en torrades. Amb la cançó vaig descobrir que a Julio Iglesias el tenia enterrat a la memòria, i em remet a aquella casa en la qual hi havia el vinil Un hombre solo, i on a l'hora de la migdiada es veia una telenovel·la argentina que obria amb una cançó seva. Et serveixo vi? Joder! La truita està boníssima.

—Per favor. La referència a la magdalena proustiana tampoc resulta ser fútil, ja que la carrera d'Iglesias suposadament va començar quan el seu infermer personal, l’Eladio Magdaleno, va regalar-li una guitarra quan ell estava paralític a causa d'un greu accident de cotxe, truncada la seva prometedora carrera esportiva com a porter del Reial Madrid.

—Quin link! Al llibre intento descobrir què hi ha de veritat en tot aquest relat. M'interessa destacar com JI va manipular una mica la realitat per a construir un relat biogràfic que el presenta com un heroi, pensat per a despertar una sèrie de reaccions empàtiques en el lector: un nen de bona família, que era porter de futbol, es lesiona greument en un accident de cotxe i el seu infermer li regala una guitarra de membre d'una estudiantina, i ell, al llit i amb un llibret d’acords, descobreix que té facilitat i quan es recupera es presenta al festival de Benidorm i el guanya. Quan mires amb lupa aquest relat, veus que està ple d’enganyifes. Estic segur que ell mateix l’ha repetit tantes vegades que acaba per creure-s’ho. I el més fort és que ho posa en circulació, a través d'una pel·lícula [La vida sigue igual (Eugenio Martín, 1969)] que el presenta en societat alhora que treu el seu primer disc. L’storytelling, en termes de màrqueting actual, va ser tot un èxit.

—Aquest èxit es retrata a la foto que estem recreant. Vols un altre tros de pollastre?

—És una mena de resum visual de JI i del lloc que ocupa a l'imaginari públic —sobretot masculí—, com a imatge de l'èxit: un paio que fa el que li dona la gana, «el puto amo». Viatja en el seu jet privat, està bronzejat, va en samarreta de tirants, està fit, porta les seves icòniques ulleres de sol, té menjar del seu país: una esplèndida truita de patates —la imatge està presa durant una gira pels EUA l’any 1986—, beu un vi caríssim, que val milers de dòlars, i a sobre pot permetre's beure-s'ho amb una cosa tan vulgar com les aletes de pollastre fregit del KFC. Un munt d'elements propis d'un hedonista que està al cim i fa el que li dona la gana. Però convé no oblidar que està al mig d’una gira maratoniana i esgotadora. La truita, per cert, possiblement la va fer la seva mare, que vivia amb ell a Miami, i quan tornava de gravar en l'estudi sempre li’n tenia una de preparada.

El vi és el gran tema d’en Julio. El paio és un obsés i un col·leccionista de vins des dels anys setanta. Abans no li agradava especialment, ho prenia amb gasosa, i de sobte va tenir una epifania quan va tastar, amb Roman Polansky, un Château Lafite durant una festa celebrada a casa dels Rothschild

»Jo estic lluitant des de fa uns anys pel vegetarianisme —continua Hans Laguna mentre rosega una cuixeta de pollastre arrebossat—. Vaig viatjar a l'Índia, hi vaig viure allà alguns mesos, i em vaig sentir molt bé menjant verdures. Però aquí, i sobretot de gira, és molt complicat. I precisament, una de les poques coses vegetarianes que pot menjar-se fàcilment de gira és la truita de patates. La trobes als camerinos, als bufets dels hotels… S'ha convertit en la base de la meva alimentació. Escolta, no puc parar de menjar, eh?

—Fot-li canya. Néstor Luján es referia a la truita de patates com «l'as d'ors de la gastronomia espanyola», «un aliment que tots somiem en tornar a travessar les fronteres», i explica en els seus llibres com la patata va ser imposada per les altes instàncies, en alguns països fins i tot obligades a plantar i consumir manu militari, a partir del segle XVIII, dos-cents anys després de la seva arribada a Europa. Avui és el més democràtic dels aliments, un ingredient interclassista.

—Part de la potència de la foto radica en el fet que sigui un milionari menjant una cosa tan comuna com la truita de patates, i tan de classe baixa com el KFC, però tot en un entorn (el del jet privat) i regat amb un vi de milionari.

—Podria ser el menú d’en Yung Beef. En canvi, la passió per la truita l’uneix amb un altre personatge molt més concorde al seu aspecte i classe social: l’Adolfo Suárez, «el Kennedy espanyol». ¿Sabies que l'expresident menjava molt poc i s'alimentava gairebé exclusivament de truita, cafè i tabac negre? Suárez tenia un problema de genives i no gaudia del menjar, i un dels gestos més característics de Julio Iglesias, com dius en el teu llibre, és «emportar-se la mà a l'abdomen com si tingués molèsties intestinals». Potser tampoc li agrada massa menjar. Al marge de la foto (en la qual, d'altra banda, el banquet està intacte) hi ha molt poca informació a internet sobre què menja JI. Només he trobat un article on diu agradar-li un plat tan anodí com l'amanida de tomàquet amb formatge fresc…

—Si voleu que us la faci us la faig, eh? —Víctor, el cambrer estrella, irromp per a oferir-nos ni més ni menys que l'amanida favorita d’en Julio. A veure si després parlareu malament del servei…

—El servei és impecable!

Víctor ens explica que un parroquià té fitxat a Hans perquè viu prop de la seva casa, i l'altre dia el va reconèixer parlant del seu llibre en un programa de la tele.

—Jo em pensava que això sortiria per TV3… M’ha venut la moto aquest cabrón —diu assenyalant-me i fent l'ullet abans de desaparèixer a la cuina. Hans intenta reprendre el fil:

—Sí que menjava, de seguida t’ho explico… A veure, això d'Adolfo Suárez —és que, collons, fas uns links molt bojos!, i m’està començant a pujar el vi— era el protegit de Fernando Herrero Tejedor, que va ser un capitost del règim, i després, per mediació d'ell, van ficar-lo de director de Televisión Española. El doctor Iglesias, el pare d’en Julio, era molt amic d'Herrero Tejedor, estiuejaven plegats a Peníscola i tal, i pel que sembla, va moure fils perquè el seu fill participés en el Festival d'Eurovisió, que estava controlada per TVE. Ficant-me una mica en aquesta època he vist tots els tripijocs i tràfic d'influències. Julio Iglesias era algú perfecte per al règim: jove, atractiu, cantava cançons d'amor inofensives, tenia carisma, era un producte que podia triomfar més enllà d'Espanya, i el seu pare estava molt ben connectat. Tant a Adolfo Suárez com a JI sempre se'ls hi ha destacat el seu «carisma». Homes de mitjana edat, elegants, polits i amb encant: masculinitats suavitzades que tenen alguna cosa de l'home perfecte. El mànager de JI durant els seus primers quinze anys de carrera, l’Alfredo Fraile, una figura clau per a entendre el seu ascens, van contractar-lo després com a cap de campanya d’en Suárez perquè apliqués els trucs que havien funcionat amb el cantant. Per exemple, allò de llençar l'americana al públic als mítings polítics, va copiar-ho de Julio Iglesias als seus concerts.

»Pel que fa al menjar, sembla que des de la lesió que JI va tenir de jove, el seu pare, que era mèdic, li deia que havia de menjar moltes llenties. I continua menjant-les, és un obsés de les llenties. I després també em consta que el paio sempre ha tingut a la seva nevera i als camerinos salmó, caviar, xampany i vi (el seu fetitxe.) En "Truhan o señor" el llibre que va publicar Antonio del Valle, s'explica que als concerts havia de portar sempre una planxa portàtil per a fer-li una mica de carn volta i volta. També, per la seva relació amb Galícia, s'ha posat les botes de marisc, i se’l feia portar d'allà cap a Miami. La legislació dels EUA era molt restrictiva pel que fa a la importació d'aliments, però hi havia un buit legal amb el marisc. No estava ni contemplat que es pogués portar transoceànicament, i en Julio va aprofitar-se d’això per a fer-se portar carregaments de marisc fresc a Miami. Però és cert que, encara que en altres aspectes, com el sexe, ha portat una vida d'excessos, la seva imatge és sempre d'autocontrol.

—És clar, a més del marisc, en Julito està boig pel peix. Especialment, aquell que es pesca entre les cames com El bacalao.

—Horrible! D'aquest tram de la seva carrera musical no me n’ocupo gens al llibre. Tota aquesta part, a partir dels noranta, de latineo d'home gran a Cuba, amb camises de lli… Em fa angúnia, em sembla zero interessant això dels dobles sentits… Fins i tot té una cançó, Mi amigo, amb Romeo Santos, a la qual li fa una oda al seu penis: «Ha sido mi aliado. Me acompaña confidente en mis hazañas. Es mi amigo fiel…». Bé, sense comentaris.

—També està aquest mem de Julio de «¿Tienes hambre? ¡Aquí hay fiambre!»

—Ha, ha, ha! Has buscat al llibre totes les referències a menjar com sigui… M'acabo la truita, eh?

—Tornant a les relacions d'Iglesias amb la política, va ser l'estrella convidada per a amenitzar la llarga espera del recompte de vots durant l'especial de Televisión Española a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura. Per a tan històrica ocasió, va estrenar «Soy un truhán, soy un señor», cançó amb la qual inaugurava oficialment el seu paper de faldiller i vividor. «Me gustan las mujeres, me gusta el vino», va cantar durant la nit electoral. El ja exmarit d'Isabel Preysler s'havia convertit en un expert en maridatge. Puc imaginar-lo baixant al seu celler en batí de ras a triar un Romanée Conti del 61, per a després tornar a l'habitació a destapar a una senyora de la mateixa anyada.

—El vi és el gran tema d’en Julio. El paio és un obsés i un col·leccionista de vins des dels anys setanta. Abans no li agradava especialment, ho prenia amb gasosa, i de sobte va tenir una epifania quan va tastar, amb Roman Polansky, un Château Lafite durant una festa celebrada a casa dels Rothschild. A partir de llavors va tornar-se un col·leccionista i ha acabat sent un gran entès. Per cert, una copeta més? No està pas malament aquest vi…

Montaigne va ser un dels primers a pensar que era rellevant explicar el que menjava i com cagava. Nietzsche va fer un pas més enllà en considerar com aquestes activitats afecten el pensament

 

—Al fil de la cosa dionisíaca, abans d'escriure sobre Julio Iglesias et dedicaves a escriure llibres sobre Friedrich Nietzsche. D'on ve aquesta fixació pels Übermenschen?

—És només una coincidència, l'altre va ser un encàrrec i aquest és el primer que escric per iniciativa pròpia. Encara que amb el temps l'estic analitzant i… algun paral·lelisme hi ha.

—D'antuvi, Nietzsche és dels pocs filòsofs que va donar-li importància a la dieta, com en Julio.

—Total! Perquè ell era una persona molt malaltissa. Hi ha testimonis que diuen que només menjava ous durs i cervesa. Bevia birra com a sedant per a dormir i per als seus maldecaps. Encara que malgrat la seva apologia del dionisíac, era un tipus molt estricte i mesurat, amb la seva dieta, les seves caminades, molt frugal tot. Va ser un personatge amb moltes contradiccions entre el que escrivia i el que practicava al seu dia a dia. Tota aquesta magarrufa als seus textos, i després sembla que en persona era un gatet. Però el que sí que és interessant és que com a filòsof s'ocupés d'assumptes de la vida quotidiana com el menjar. En la tradició de Montaigne, que va ser dels primers a pensar que era rellevant explicar el que menjava i com cagava. Nietzsche va fer un pas més enllà en considerar com aquestes activitats afecten el pensament. La gastronomia entra dins d'aquesta visió materialista… Començo a anar pet! —diu escurant l'ampolla, tot omplint les dues copes.

—L’aleta de pollastre fregida aquesta de la vergonya cal menjar-la.

—Uf! Estic tip…

—Parlem de fritanga.

—Ep! A veure ara com la relaciones amb en Julito…

—A Ramoncín li deien «El rei del pollastre fregit» per haver escrit en primera persona una cançó dedicada a un peix gros de la indústria discogràfica. A JI el van sobrenomenar, en un article d'una revista heavy, «El rei de la melassa» per allò d’embafador de les seves cançons. Abans hem comentat aquesta cosa tant de músic proleta que aconsegueix l'èxit, especialment entre les files del rap, de maridar menjar porqueria amb vi car o xampany. El que no em quadra és un pijo de manual com en JI fotent-li a la fregitel·la del KFC.

—La paradoxa és que JI té aquest aire elitista i aristocràtic, però aspira a ser una icona popular al nivell, per exemple, de la Coca-Cola, (per alguna cosa va ser l'ambaixador de la marca, alhora que Michael Jackson era el de Pepsi), que s'associa, també, com una cosa transversal, democràtica i popular. Tenim aquí una tensió molt estranya: un producte de masses, però high-class. És la seva aposta de marca per raons comercials. Com McDonald’s, intenta fer un producte que triomfi a tot el món, tanmateix amb una certa flexibilitat per a adaptar-se localment. Aquí el Happy Meal inclou gaspatxo, a un altre lloc amanida grega… Amb els seus discos, JI feia el mateix: canviar d'idioma, d'arranjaments, de portada, etc. Va ser un pioner de la glocalització.

—Per al que t'agrada menjar, pel que veig, en la teva pròpia discografia no he trobat cap referència al menjar…

—Has de mirar el videoclip de «Mis días». En ell faig de turista a Barcelona, a la meva pròpia ciutat. I surto menjant tota l'estona!

—Falta alguna cosa? —El sol·lícit Víctor ha tornat per a recollir les escasses restes del festí.

—Fes-nos un Hulk perquè ho tasti en Hans!

—Un Hulk! D’acord, però posa'l al reportatge, eh?

Un «Hulk» és el xopet amb el qual en Víctor va guanyar les olimpíades dels xopets celebrades al 92 (real). Es tracta d'una combinació de, atenció, vodka, whisky, licor de peppermint i Baileys. El resultat és un beuratge color verd nuclear i tan vigorós com La Massa que, no obstant això, passa fi. Després d'exercitar-nos una estona en la pràctica de l'aixecament de vidre en barra fixa, Hans i jo els hi agraïm al Víctor i al Capità del vaixell la truita, l’amabilitat i l'atent servei, i abandonem El Yate amb el mateix mareig que si el restaurant hagués solcat l'ampla mar dels Sargassos que separa Barcelona de Miami. El músic i assagista m'acompanya a la parada de l'autobús, ens acomiadem i la seva figura espigolada s'allunya amb pas vacil·lant, creuant temeràriament entre el trànsit del carrer Muntaner. Jo arribo derrapant al treball, on recomanaré a la gent que comprin el gran llibre que ha escrit en Hans, perquè el devoraran encantats. «La vida sigue igual», que cantaria en Julito. I espero que El Yate no canviï mai.