Hi ha vegades que els articles se't descontrolen, se t'escapen de les mans i acaben apoderant-se de tot, inesperadament. És el cas d'aquesta crònica que acabes de començar a llegir i que va néixer amb la voluntat de ser un reportatge històric, ràpidament va voler convertir-se en una crítica gastronòmica, de sobte va esdevenir una crònica de successos i de retruc, resulta que va virar cap a un article cultural. Tot va començar fa pocs dies, quan un humil servidor va sortir de casa amb l'únic objectiu d'anar al Grill Room Bar Thonet del carrer Escudellers, al Gòtic, per tastar la famosa croqueta de pularda amb tòfona, acompanyar-la d'unes mandonguilles amb sípia i fer quatre fotos al que una vegada va ser el petit Torino, la primera vermuteria de la península Ibèrica. Tenia el reportatge claríssim fins i tot abans d'arribar al restaurant, només em faltava descobrir si la proposta gastronòmica d'Albert Ventura era realment tan recomanable com havia llegit, però de cop i volta tot va canviar. Va ser entrar al restaurant, travessar la porta d'entrada i caure a una altra dimensió. Concretament, a l'agost de 1925. Allà va començar, en realitat, aquest article.
El primer gran temple del vermut a Barcelona
Comencem pel principi. A finals del segle XIX un italià anomenat Flaminio Mezzalama arriba a Barcelona amb l'objectiu d'implantar-hi el producte estrella de l'empresa per la qual treballa: el vermut Martini&Rossi. Poc temps després, Don Flaminio decideix obrir un local a tocar de la Rambla en el qual només se serveixi vermut i el bateja com a Torino. El bar es troba al carrer Escudellers 8, en una zona curulla de gent pintoresca, de passavolants i de menestralia autòctona, però també lleugerament a prop de les zones més sòrdides del Cinquè Districte. Mezzalama no escatima en res i encarrega al decorador modesnista Ricard de Capmany el disseny de la taberna: arcs de fusta, vitralls, pintures murals, llums ornamentats, tapissos i tota mena de detalls que, per sort, encara avui es conserven de bona manera. El Torino va tenir tan èxit que ràpidament, poc després, l'italià va decidir obrir un segon Torino al Passeig de Gràcia, encara més senyorial i amb homes com Puig i Cadafalch o Gaudí participant en el disseny del nou local.
El Torino original, el del Gòtic, va passar a anomenar-se popularment "Petit Torino" fins que l'any 1916, amb Mezzalama ja mort, va comprar el bar un tal Pierre Porta, francès, que va intuir ràpidament que la modernitat parlava anglès i va rebatejar-lo com a Grill-Room. L'any 1925 Porta va traspassar el negoci a Jaume Gibert, que va decidir mantenir Jack Urban al capdavant del local. Aquest tal Urban era un austrohongarès conegut com a Mr.Jack i que havia aconseguit el propòsit inicial del Torino: convertir el bar en l'epicentre de la nit barcelonina. És a dir, en el rovell de l'ou d'aquella Barcelona plena d'espies i refugiats de la Gran Guerra, de mariners atracats al Port, de fills dels burgesos que s'han fet d'or fent negoci mentre Europa es dessagnava a les trinxeres, dels sicaris de la patronal que persegueixen sindicalistes i, també, dels militars i funcionaris espanyols que des del 1923 reprimeixen, desarticulen i sufoquen tota l'obra cultural i política que la Mancomunitat havia iniciat. D'aquella Barcelona, també, plena de cabarets al Paral·lel i cases de barrets al Barri Xino i el Gòtic on noies humils fan senyors. Una d'elles es diu Dolors Bernabéu, és filla de valencians i la nit del 21 d'agost de 1925 està fent unes copes al Grill-Room precisament amb barcelonins de casa bona a qui la dictadura de Primo de Rivera, ni de bon tros, els ha esguerrat la vida. Aquella nit, però, Lolita, que és com li diuen els amics, beurà la seva última copa de xampany.
Un Crims avant la lettre
Per casualitat o no, també jo vaig demanar-me una copa d'escumós quan vaig asseure'm al Grill Room Bar Thonet, potser per això va semblar-me veure de sobte a Dolors Bernabéu. En teoria havia demanat un Mas Candí, de qui a més conec l'elaborador, però quan vaig posar-me la copa als llavis em vaig adonar que allò no era Corpinnat, o que en cas de ser-ho, encara no es deia així. Estava bevent xampany i la noia que acabava de sortir per la porta era la Lolita, segur. També el cambrer que m'havia acabat de servir la croqueta no era el mateix de mig minut abans, ja que ara duia esmòquing, un bigoti refilat i parlava amb accent de l'est. Era Jack Urban i li estava dient al pianista que tornés a tocar aquella última cançó de jazz que havia alegrat la clientela. De cop i volta, el restaurant s'havia omplert d'homes amb boina, armilla i pantalons de pinça amb pinta d'haver assistit algun cop a un míting de Salvador Seguí. També de pescadors que saben què és guardar fusta al moll, mariners estrangers de pas per la ciutat, noies que semblaven tretes de Moulin Rouge de Baz Luhrmann i castellans amb cara d'haver-li encaixat la mà al Capità general de Catalunya.
Enmig d'aquest ambient, m'adono que ja no tinc croqueta i veig com Mr.Jack demana que s'aturi la música del Grill-Room perquè una dona que prenia la fresca al passatge Escudellers acaba de cridar. El seu crit té una tràgica raó de ser: una noia acaba de caure daltabaix de l'edifici on viu. Tots els parroquians de la taverna s'apropen a la porta i observen un cos immòbil i ensangonat damunt el paviment. No hi ha dubte: és el de Dolors Bernabéu, que no fa ni mitja hora estava bevent en el mateix bar. Un militar porta el cos a la casa de socors del carrer Marquès de Barberà, ben a la vora de la redacció de La Publicitat, i un periodista del diari veu entrar el cadàver, fa quatre preguntes i decideix venir fins a Escudellers per conèixer els detalls del succés. Abans de mitjanit el veig entrar al bar, però no el sé reconèixer. És un redactor anònim, per bé que deu ser conegut de Josep Pla, J.V. Foix, Sagarra, Carles Soldevila, Lluís Nicolau d'Olwer, Vilà i Misa o Rovira i Virgili, per això en veure'l penso que vull assistir al sopar de Nadal d'empresa amb ell perquè els seus companys de diari són alguns dels escriptors més importants de la meva vida. Això, però, ell no ho sap. Tampoc no sap que quan aquella nit publiqui la notícia de la misteriosa mort de Dolors Bernabéu, donarà l'exclusiva d'un dels casos de la crònica negra més famosos de la història de Catalunya.
Una mort de novel·la
Així doncs, recapitulem. Tenim que jo volia descobrir la cuina d'Albert Ventura a l'antic Torino i amb una copeta de xampany vaig acabar preguntant-me què li va passar a Lolita Bernabéu. Clarament, l'àpat se m'havia descontrolat igual que aquest article, potser perquè a Josep Sala Cullell (Girona, 1978) també se li va descontrolar inesperadament el que havia de ser una simple cerca d'articles de Josep Pla a La Publicitat. Un dia vas a l'hemeroteca per buscar l'enèsim article perdut de Pla i acabes escrivint una novel·la sobre el cas criminal més famós de la Catalunya dels anys vint. Així ho explica Sala Cullell al pròleg de La misteriosa mort de Dolors Bernabéu, el llibre que acaba de publicar aquest professor i articulista a Pòrtic. Va suïcidar-se? Va morir assassinada? Per què la versió oficial va dir que s'havia pres la vida però, en canvi, el seu cadàver tenia una ferida de bala a l'esquena? I la nota manuscrita que havia deixat a la seva habitació, l'havia escrita ella? Era una nota de comiat? Per què el seu xicot estava tancat a la Model? I els homes amb qui havia fet el ressopó al Grill-Room, qui eren?
Si Woody Allen va permetre'ns a tots viatjar al París dels anys vint amb la fabulosa Midnight in Paris, Josep Sala Cullell ha intentat reconstruir tots els interrogants sobre la mort de Dolors Bernabéu d'una forma tan cinematogràfica, documentada i viva que llegir el llibre és com posar un peu a 1925 i sentir-se part d'aquell moment, potser per això, acabar-ne l'últim capítol va ser com el dia que vaig sortir del Grill Room Bar Thonet i vaig continuar-me topant amb tios amb boina i estrangers parlant anglès, però ja no eren sindicalistes de la CNT ni mariners, sinó guiris i hipsters dels que campen pel Gòtic cada dia. El cas Lolita Bernabéu, després de setmanes copant portades a la premsa, va caure en l'oblit i la justícia mai no va aclarir com havia mort Dolors Bernabéu, però per sort Sala Cullell posa llum a la foscor un segle més tard i reconstrueix la veritat oculta que el sistema, és a dir, la dictadura de Primo de Rivera, va voler amagar.
Per això, en part, quan vaig acabar de llegir el llibre vaig decidir tornar al vell Grill-Room, aquest cop sense demanar-me cap copa de xampany que em transportés a una altra dimensió i amb la voluntat que l'article no se'm descontrolés més. Vaig fer-hi un menú de migdia de 15€ la mar de meravellós, amb uns calamars farcits especialment deliciosos, i vaig adonar-me d'una cosa que no era fruit de la ficció, malgrat que ho semblés: el restaurant no només oferia una carta amb tapes i plats tradicionals d'aquí, sinó que era ple de barcelonins parlant català, cosa desgraciadament anacrònica al centre de la capital catalana l'any 2023. També era real l'interior del local, encara amb el disseny de Ricard de Capmany, cosa que em va fer creure que l'essència del modernisme funcional encara perdura a casa nostra. La certesa de qui havia matat Dolors Bernabéu, a més, també era real, per això vaig adonar-me que fa cent anys ja ens mataven els mateixos que ara ens matarien si no fos perquè no poden. En resum, vaig tornar per segona vegada al petit Torino i vaig entendre que Francesc Pujols, un altre assidu al Grill-Room d'ara fa cent anys, tenia tota la raó del món: un dia vas al carrer Escudellers a menjar mandonguilles amb sípia i acabes adonant-te que el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.