Si això no fos una pàgina en blanc, m'agenollaria com en un confessionari per explicar a un mossèn que la majoria dels marrecs de la meva edat, als anys noranta, volien fer la Primera comunió per tenir regals com l'Action Man paracaigudista o la Barbie perruquera, però que en el meu cas confesso que vaig voler fer-la per un únic motiu: poder beure vi. Però això és una pàgina blanca més blanca que el santíssim sagrament i des de fa anys l'única confessió que practico és l'ofici d'escriure, ja m'apassiona transformar la meva penitència en un intent, qui sap si fallit, de literatura memorialista que pa sucat amb oli. O més ben dit, de pa sucat amb vi.

Un mossèn omplint-se la copa abans de fer un sant Hilari sagrat.

És fàcil argumentar el meu etílic desig infantil, em penso. Per a un infant, no hi ha res més fascinant que la curiositat davant el que és misteriós. Sens dubte, a vuit anys no hi ha res més enigmàtic que veure cada setmana com un mossèn s'omple una copassa de color plata, hi aboca un líquid sagrat que diu ser la sang de Crist i després, com qui suca una galeta Birba al Nesquik, insereix una hòstia consagrada dins el calze i se la fot eucarísticament. Impossible no voler-ne, segurament per això un dels primers vins que qualsevol català nascut abans del segle XXI ha begut a la vida de ben segur tenia, directament o indirectament, una estreta relació amb Déu.

Ser catòlic no vol dir agafar una mona a cada missa

No sabem si el vi és un producte diví, però sabem que a la divinitat li agrada el vi, per això el vi té més presència a la Bíblia que a la pissarra del 90% dels bars catalans. "Preneu i beveu-ne tots, que aquest és el calze de la meva sang", ens explicaven a Catequesi que Jesús havia dit durant el sant sopar, per això tothom sap que a les parròquies cristianes hi ha un moment de l'eucaristia en el qual el vi apareix en escena. El que no sap tanta gent és que aquell beuratge curiós s'elabora principalment a Catalunya, ja que el 90% del líquid que omple els calzes de totes les esglésies del món prové de la DO Tarragona i la DO Terra Alta. El seu nom és tant descriptiu com universal: Vi de Missa Dolç Superior, en el cas del celler De Muller, o Eucharisticon, un altre grandíssim vi d'aquesta mena fet pel celler Menescal i que ho peta als cultes de mitja Amèrica Llatina.

Des de fa més d'un segle i mig, doncs, resulta que a la vora de Reus hi ha hagut una casa que s'ha especialitzat en l'elaboració d'aquesta mena de vins: De Muller, que malgrat semblar el cognom d'un davanter del Bayern de Munich, el capellà del meu poble sempre pronunciava a la catalana manera, dient 'da mullé'. Va ser ell, el pare Eduard, qui me'l va va descobrir quan jo havia acabat de fer la comunió: m'agradava tant anar a combregar que li vaig demanar a la meva àvia que li preguntés al mossèn on podíem comprar aquell vi per tenir-lo a casa, a l'armari dels licors, i així poder-ne beure un didalet a l'hora de les postres amb uns quants carquinyolis o catànies.

Són les sagristies les primeres barres cocteleres del món? Obrim línies. 

Aquell vi era apte per a un marrec com jo per un motiu: el vi de missa té pocs graus i no puja, ja que està pensat perquè els capellans en puguin beure un bon glop, a sant Hilari, sense que això signifiqui acabar la missa més desbocats i borratxos que Pau Riba al Canet Rock del 75. El que no sabia aleshores és que aquell vi tant fascinant s'obtenia segons les normes eclesiàstiques. Què vol dir, això? Que la seva elaboració s'inspira en un versicle de Lluc 22, 18 sobre l'anunci del Regne de Déu: cal que els seus raïms provinguin de vitis vinisfera, és a dir, no de vinyes salvatges, i cal que no estiguin barrejats, tal com detalla la Instrucció General del Missal Romà, 322. A més, tots els vins de missa cal que s'acompanyin sempre amb el seu corresponent Certificat Eclesiàstic que els arquebisbes de Tarragona, en el cas de De Muller, concedeixen al celler des de 1883.

Quan el Papa de Roma bevia vi de Reus

La fama d'aquest vi DO Tarragona és mundial perquè durant dècades De Muller va ser proveïdor en exclusiva del vi de missa del Vaticà. Aquest títol va ser concedit per tots els pontificis des de Pius X fins a Joan XXIII, en total cinc papats diversos, just abans que el Vaticà abolís aquest tipus de guardons a finals dels anys setanta del segle XX. Malgrat que el Sant Pare ja no en sigui el client estrella, actualment cada any encara s'exporten 800.000 litres d'aquest vi elaborat amb garnatxa blanca i macabeu als cinc continents per beure'l a missa. A Catalunya, però, ens agrada tant que des de sempre hem decidit beure'l també més enllà del culte: és una meravellosa opció com a vi de sobretaula, ja que és un vi dolç amb tocs de fruita seca com l'avellana o els pinyons i que marida perfectament amb unes postres de músic.

Una representació de Jesucrist, amb la copa a la mà, abans d'engatar el personal al sant sopar.

Com que temo que Francesc I això no ho sap i veig que darrerament no acaba d'estar catòlic -que és com la meva àvia parlava de la gent que no es troba bé-, no voldria acabar aquest article sense adreçar-me a algun remot representant del Vaticà per fer-li un suggeriment: eminències, torneu a confiar en el vi de missa català, feu-me cas. Els romans ja van descobrir que el camp de Tarragona té alguna cosa especial, els reis de la Corona d'Aragó van veure clar que a Poblet és on s'havien de fer enterrar per viure-hi eternament i el millor creador català que ha provat de connectar amb Déu mitjançant l'art, Antoni Gaudí, era de Reus.

Potser ara, doncs, torna a ser hora de recosir el que Joan Pau I va tallar, reprendre allò que al 1978 es va aturar i que una furgoneta amb la 'T' de Tarragona a la matrícula torni a aturar-se amb els quatre intermitents a la plaça de Sant Pere per tal que un transportista de Riudoms o Botarell, amb un escuradents a la boca i una foto de Neeskens a la cartera, descarregui de nou capses de vi de missa al Vaticà. Ni que això no sigui cap assegurança per enfortir la salut del Papa. Ni que ara ja no hi hagi tants nens, com jo, que senten fascinació pel vi de l'eucaristia. Ni que això només es pregui, sí, en un article sobre vins escrit en l'única cosa davant la qual confesso agenollar-me: una pàgina en blanc.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!