Una vegada vaig fracassar en l'intent de descriure un paisatge bucòlic. Era la tarda d'un 30 d'agost, dia de Sant Fèlix, i un servidor tornava cap a Vilafranca del Penedès amb tren després de treballar tot el dia a Barcelona i haver-se perdut el primer 3 de 10 descarregat en la història dels Verds. Qui tampoc no l'havia vist era el passatger que tenia assegut al costat, ja que no havia pogut veure'l ni tan sols per la televisió, com jo: era cec. "Escriure text", recordo que va dir aferrant-se al telèfon mòbil. "Ja sóc al tren coma arribo a Vilafranca a les nou trenta punt recull-me a l'andana coma per favor coma fins ara", va dir transcrivint. "Enviar", va dir imperativament a l'aparell. Vaig avisar-lo que el tren arribaria a un quart de deu, no a dos quarts, i a partir d'aquí vam encetar una agradable conversa en la qual em va confessar que treballava de telefonista a no sé quin departament de l'ONCE i que estava enamorat de la ràdio, ja que era "la televisió dels invidents".
Mentre xerràvem, la llum del capvespre va començar a espurnejar rere els vidres del tren i just abans de la parada de Lavern-Subirats, allà on el Penedès més toscaneja, se'm va escapar dir "buah, quina meravella de cel". Per sort, el meu company de seient no va ofendre's. Al contrari, va dir-me que ell mai no havia vist cap posta de sol i va demanar-me que li descrivís la d'aquell capvespre. Nerviós, vaig parlar-li dels núvols de foc precipitant-se sobre les muntanyes d'Ordal, del cel color albercoc difuminant-se entre les masies de Subirats i de l'incendi de llum al fons, esclatant i crepuscular. Fins i tot vaig dir-li alguna cursilada tipus "avui a Monet li ha quedat bé el quadre", i ell, rient, va dir-me que tenia veu de ràdio o d'audioguia de museu. En arribar a Vilafranca, vaig esperar amb ell a l'andana fins que els seus amics van arribar, però quan vam dir-nos adéu vaig quedar-me amb l'estranya certesa que el paisatge que jo havia vist no era el que ell havia sentit.
La vinya més bonica de Subirats
Fa anys que aquell record em ve al cap cada vegada que visc una posta de sol, ja que sempre he defensat que els paisatges no es veuen, sinó que es viuen, el que passa és que l'altre dia vaig tenir l'oportunitat també de beure-me'n un. No un paisatge qualsevol, a més, sinó el mateix paisatge que aquell dia de fa quasi deu anys vaig provar de descriure al meu company de tren: el de les vinyes de Subirats. Una d'elles, situada a una alçada considerable i anomenada "El Fanio", és la més antiga del celler Albet i Noya i possiblement una de les més observades pel pocs conductors que diàriament passen per la BV-2428 que connecta Sant Pau d'Ordal amb Sant Sadurní d'Anoia. Ubicada al capdamunt de la finca Can Milà de la Roca i a mig metre de la roca calcària mare, és una vinya que des de la via del tren es veu com un pessic previ a l'horitzó d'Ordal i que des del cotxe, la moto, la bicicleta o a peu, quan es ve de Sant Pau i en direcció Lavern, es veu com l'estampa preliminar a la gran panoràmica de la plana del Penedès amb Montserrat de fons.
A part d'una vinya idíl·lica i preciosa, "El Fanio" és també és una mena d'anunci previ a la gran pel·lícula, ja que si la vista de Montserrat des del sud de la serralada és una petita obra mestra de l'escultura divina -per molt que la bona gent del Bages s'entesti a negar-ho-, "El Fanio" és una petita obra mestra de l'arquitectura humana, ja que tothom sap que els pagesos són, també, aparelladors del paisatge. Una vinya així d'especial, de sòl calcari, argilós i amb còdols megalítics, doncs, és normal que pareixi un vi tan especial com El Fanio, un monovarietal de Xarel·lo cremós, untuós, envellit amb ous de ciment i bótes d'acàcia. Floraleja força en nas, sí, però té un no sé què de codonyat en boca que el fa singular.
Un vi de bosc
Si vaig beure'm el paisatge que porta tota la vida fent-me embadalir quan torno cap a casa meva, al Pla del Penedès, és gràcies al fet que un dia vaig dir-li a la Núria Martí que Sant Pau d'Ordal és l'únic poble del Penedès on seria capaç de mudar-me, ja que és l'únic que té paisatges igual de bonics que El Pla. Com que ella viu a Sant Sadurní d'Anoia, que no seria precisament la ciutat més bonica del planeta, va riure en sentir-ho i va prometre'm ensenyar-me totes les vinyes d'Albet i Noya, que és on treballa. "Les que es veuen des de la carretera i les que no coneix ningú", recordo que em va dir. Evidentment vaig dir-li que les volia conèixer, per això la setmana passada, el dia abans de Reis, vaig pujar a un 4x4 amb ella de conductora, com els participants del Dakar, però amb l'únic objectiu de fer un ral·li per les vinyes més remotes de les muntanyes d'Ordal, un territori inhòspit per algú d'un poble ubicat enmig d'un mar de vinyes i que si es diu El Pla és, precisament, perquè de boscos i de muntanyes n'hem vist ben pocs a la vida.
Si el "Bosc Negre" ja em va semblar una finca estranya, les seves vinyes amb terrasses que fan forma de bumerang em van deixar de pasta de moniato. O de pedra seca, més ben dit, ja que al cim de la finca hi ha un monument dedicat l’art de pedra seca, obra de Víctor Mata i el Centre d’Estudis de Subirats. El Bosc Negre -el vi, no la finca- és fill d'aquell paisatge inexplorat, inesperat i inadequadament penedesenc, ja que montsaneja i costersdelsegreja com els millors paisatges de la viticultura de muntanya, però amb la diferència que es troba a 35 minuts de Barcelona. Tot és tan inesperat que fins i tot el vi, un Xarel·lo brisat que fa la criança amb les seves pells, és un vi blanc tan voluminós i llarg, amb tanta presència de tanins, que es beu com si fos un negre.
El llegat de quaranta anys de passió
El que fa especial un paisatge és que dia rere dia muta en un paisatge diferent, a poc a poc. A diferència de nosaltres, que envellim més lentament però només naixem i morim una vegada, les vinyes moren cada any per tornar a néixer pocs mesos després, vivint en escassos dotze mesos un fotimer de vides, de colors i de fesomies. Fins i tot en un sol dia viuen vides diferents, tal com passa al "Corral cremat", una finca recòndita i amb forma d'amfiteatre natural que per culpa de la seva orientació sud té molt poques hores de llum solar. Això permet maduracions lentes i d'elevada acidesa, per aquest motiu d'aquestes parcel·les operístiques en surt El Corral Cremat 2012, un escumós Clàssic Penedès que és una mena de testament vital de Josep M. Albet, propietari del celler. Un 100% Xarel·lo escandalosament especial, amb més de deu anys d'envelliment, voluminós en boca, amb una bombolla fina elegant com la brisa de primavera i un postgust d'herba fresca tan tel·lúric com la finca d'on prové.
Albet i Noya ha esperat quaranta anys a fer un dels millors vins escumosos que poden beure's avui al nostre país, i personalment diria que el millor en relació qualitat-preu, però sobretot ha esperat quaranta anys perquè sap que els vins no són només vins, sinó paisatges dipositats dins una ampolla, macerats i criats amb el vent, la pluja, el sol, la calor, la rosada dels gèlids matins d'hivern i el caliu dels ataronjats crepuscles d'estiu. Un altre Josep, en aquest cas Josep Pla, va confessar que ell també havia necessitat quaranta anys per mirar d'escriure quin era el color de Roma, és a dir, per mirar de trobar l'adjectiu precís per definir en una paraula el paisatge urbà de la capital del món. A diferència de Josep M. Albet i Noya o de Josep Pla, un tercer Josep, en aquest cas jo mateix, encara no he aconseguit definir el paisatge de Sant Pau d'Ordal que es veu des de Lavern-Subirats i que un capvespre de Sant Fèlix vaig provar de descriure a una persona cega.
Per sort, tinc més de trenta anys encara per continuar-ho intentant. Mentrestant, sé que aquell amable company de trajecte no llegirà mai aquest article, ja que ElNacional.cat encara no té l'opció de transcriure els articles amb àudio per a invidents, però si algú que el coneix vol llegir-li aquestes línies en veu alta, digueu-li de part meva que enceti una ampolla d'El Fanio, el Bosc Negre o El Corral Cremat 2012 i sentirà -de sentir, no d'escoltar- el panorama bucòlic que aquell vespre vaig provar de dibuixar-li amb les paraules, ja que una copa de vi, en definitiva, és l'escriptura braille d'un minúscul territori. Per això, fins i tot amb els ulls tancats, tots podem viure, veure i beure el batec d'un paisatge amb un sol glop.