El vi rosat no és una beguda, sinó un concepte. Passa el mateix amb estiuejar, de fet: més que un verb, és sobretot una actitud. Defenso això des de fa temps, potser perquè des de jovenet he associat el vi que no és ni blanc ni negre amb l'estiu, però sempre des d'una òptica gens hedonista. A casa, quan arribava el bon temps, mon avi sempre tenia un porró de rosat a la nevera, en fresc, d'un to més violaci que rosa per tal de beure'l a galet a taula, amb gasosa. Ell en deia 'graciosa', és clar, com graciós era anys més tard pels pagesos vells amb qui anava a collir raïm dir que el rosat havia de ser fosc, gairebé vermell cirera, ja que sinó es tractava de vi "rosé, mariconé". Eren veremadors cavernaris que també es passaven el dia dient que "el vi blanc és pel peix i el negre, pels homes", deixant clar immediatament, això sí, que 'feien broma'.
La veritat és que la seva rialla, tan paleolítica com ells, em ve a la memòria cada vegada que bec un rosat clar i pàl·lid, ja que potser per no assemblar-me a aquells homes que no sabien fer-se ni un ou ferrat, sempre he preferit els vins amb color de pell de ceba que no pas els de to gairebé carmesí. Així doncs, confesso que mai no bec rosats d'aquells que dins la copa tenen una aparença cardenalícia, fent una obligada excepció amb el Pardas Sumoll rosat de Pardas Celler, amb el qual seria capaç de banyar-me en cas que n'omplissin una piscina olímpica sencera. A part d'exercitar el bany, però, la meva altra activitat preferida tal bon punt els termòmetres s'enfilen i les sandàlies s'apoderen dels carrers és beure una copa de rosé a qualsevol terrassa de bar, ja que beure'l és sinònim d'estiu i tinc comprovat que de Corpus a la Diada, beure vi rosat fa més agradable la vida pels qui, com jo, som amants del fred, la bufanda al coll i els abrics botonats.
El color de la felicitat
Històricament, molts han pensat que els rosats clarets són cosa de dones pel mateix motiu que encara avui les Barbies porten samarreta rosa i els Action Man, en canvi, jerseiet blau. El que no deuen saber, però, és que fins no fa gaires dècades, el color femení per excel·lència avui dia era un color associat a la masculinitat. Per tant, el tòpic que el blau és pels homes i el rosa és per les dones no és res més que un invent modern: tant les capes dels emperadors romans com les túniques dels cardenals eren d'un roig clar, per exemple, mentre que les verges, en la història de l'art, són representades vestint de blau. Tot comença a canviar al segle XVIII, quan a l'època del rococó la burgesia s'aferra al rosa i estèticament es comença a comprendre com un color elegant, símbol de delicadesa. Després, la vestimenta militar bèl·lica amb colors foscos masculinitza el blau. I més endavant, la publicitat i el màrqueting posterior a la II Guerra Mundial acaben de rematar allò que havia encetat Maria Antonieta segles enrere.
Si el tòpic femení del color rosa és més fals que una ampolla de Reserva de la Tierra amb un distintiu DOQ Priorat, el tòpic que es tracta d'un color que apropa a la felicitat és una mica més cert, per bé que veure les coses de color rosa no tingui res a veure amb anar pel carrer cantant La vie en rose com si fóssim Edith Piaf. Més enllà de la cançó, "la vie en rose" és una expressió francesa que remet a un concepte positiu: allò que passa quan tots els desitjos que s'anhelen es van complint d'acord amb els cànons previstos. Els anglesos, d'aquesta arenga vers l'esperança i confiança cega en el futur, en diuen "think pink", però el concepte només pren sentit quan hi ha un pla per executar allò que un vol; rifar el futur a la sort del que pugui dir una frase de Mr.Wonderful no és pensar en rosa, sinó ser pàmfil. No confondre's. És cert, doncs, que al nostre cervell el color rosa actua com un sinònim d'optimisme? Segurament sí, per això el vi rosat és un vi optimista, ja que fa realitat allò que sembla propi de les coses només idealistes: reuneix les bones qualitats dels vins blancs i els vins negres, però no pas els inconvenients.
Rosé o rosat?
Parlar del color rosa és parlar de les il·lusions del rosa, també. És parlar, doncs, dels camps de lavanda del sud de França, amb aquell rosa lilós imponent que mossega horitzons. També és parlar de pobles pintorescos de la vall del Roine amb façanes ataronjades que es disfressen de color salmó quan cau el vespre, com passa a Roussilhon. I, sobretot, és parlar dels vins rosés provençals, fins i delicats com un poema d'amor cortès d'algun trobador nascut entre Besiers i Niça a finals del segle XII. Un servidor no li fa mai un lleig a qualsevol rosé de garnatxa que tingui el distintiu AOC Côtes de Provença, faltaria més, però sens dubte el meu preferit en la matèria és l'Eleonore Cuvée de Château de Jasson, ja que és un clar exemple de per què la Provença és la meca dels vins rosats: un rosé de manual, pàl·lid als ulls, sec, salí, mínimament afruitat al nas i complex a la boca. Té l'elegància dels vins que han passat temps dins una bóta de roure i la categoria d'un vi de vint-i-pocs euros amb un preu que espanta però una personalitat que enamora.
Si hi ha una cosa millor que els capvespres plàcids de la Provença són els capvespres encesos, en aquells dies que el cel sembla esclatar en un remolí de passió roent. Això són els escumosos rosats, que són igual o més estimulants pel benestar emocional de les persones que els rosés sense bombolla. Fins fa ben poc un servidor era fidel als escumosos de trepat, no només perquè la Conca de Barberà m'enamori més que els paisatges de la Camarga, sinó perquè el Tresor Rosé de Pere Ventura o el Rosat Brut de Portell, per dir-ne dos exemples, tenen tot allò que m'agrada d'un rosat però afegint-hi vibració, i per menys de quinze euros. No fa pas massa, això sí, vaig descobrir una altra dimensió de rosat amb bombolles, lleugerament més propera als rosés francesos que als trepats tarragonins, que va captivar-me inesperadament: l'Aus pet-nat rosé del Celler de les Aus, d'Alta Alella, un escumós ancestral que és com l'MDMA però amb la sort que ni està ple de químics ni cal comprar-lo al mercat negre: obrir-lo significa estar disposat a deixar-se endur per la seva suggestió, però també tenir la certesa que la pròxima hora i mitja de temps valdrà la pena i serà un viatge rosa del qual no es desitja final.
Pel teu amor, rosat
Diuen que la metamfetamina és la droga de l'amor, però l'autèntica droga amorosa és el vi rosat, per molt que cal guionista de Cites Barcelona se n'hagi adonat encara. La millor manera d'encarrilar com cal una cita Tinder, si es produeix entre Corpus i la Diada, és demanant una copa de rosé, especialment si es tracta de La Rosa de Can Sumoi o el Dido Solució Rosa de Venus La Universal, possiblement els dos rosats més recomanables de Catalunya. Si els catalans venerem les roses i les associem a l'amor, els proselitistes del vi rosat venerem Pel teu amor, Rosó, la mítica obra mestra de la cançó catalana, escrita per Miquel Poal-Aregall i composta per Josep Ribas l'any 1922. En un capvespre estival, es fa difícil no morir d'amor i cantar, ni que sigui per dins, "llum de la meva vida, no desfacis ma il·lusió" quan tens una copa de rosé a la mà i la mirada de qui et torna boig a l'altra punta de la taula. Per això venerem també a Rousseau, el filòsof: perquè ell va ser un dels màxims exponents del sensualisme, l'opció epistemològica contrària al realisme i segons la qual el coneixement es recolza necessàriament en les sensacions.
Sabem que Pel teu amor, Rosó és un himne perquè sabem que les sensacions de cantar-lo bevent vi rosat ens apropen al coneixement de la disbauxa i la passió. Sense una copa de vi, L'alegria que passa no és més que una obra teatral de Rusiñol que parla d'un circ, però amb una copa de vi rosat al davant, l'alegria que passa és allò que un sent per dins després de beure'n una glopada. Aquí rau la màgia d'aquest tipus de vi digne del món de color rosa: no fa optimista l'acte de viure, sinó que el fa millor, ja que destapar una ampolla de rosat és posar el rellotge en pausa. És entrar a una dimensió de cotó fluix ideal però real, onírica però desperta, fantasiosa però terrenal. I és, sobretot, tenir clar que més enllà dels tòpics, el vi rosat no és diferent, sinó igual d'especial que els altres tipus de vi: una beguda que no es beu per calmar la set, sinó per avivar la set de viure.