Ens agrada menjar. És un fet cultural, i va molt més enllà de les necessitats nutricionals, que són qüestió de pura supervivència i podríem resoldre sense complicar-nos gaire la vida. Tampoc no ens agrada menjar sols. Aquest és un altre fet contrastat, i només ens hi conformem si no hi ha més remei (excepte als posseïdors d’un esperit melancòlic i misantrop, que prou que n’hi ha). I, sobretot, també ens agrada que ens convidin, que no haguem de pagar pel que mengem. Gratis total. Res no ens fa més feliços que endrapar de franc.
Calderes hivernals i comunitàries
Doncs ara, en ple mes de gener, tenim l’oportunitat de no menjar sols, sinó en comunitat (en molta comunitat!), i recordar, de pas, que vivim en una societat de gormands, golafres i gurmets. El gener és el mes de les calderes hivernals i comunitàries. La distribució d’aquestes escudelles populars és irregular, amb un cert predomini de la zona muntanyenca, qui sap si afavorides per un clima més propici a la ingesta calòrica. A Andorra se’n fan a totes les parròquies (excepte, no se sap per què, a Ordino), per Sant Antoni i Sant Sebastià.
A la Seu se’n diu la Calderada, i els oficiants són la Confraria de Sant Antoni, integrada pels pagesos de l’Urgellet. Per Sant Sebastià es fa també al Pont de Suert, i aquestes demostracions s’allarguen encara fins més tard, i el dimarts de Carnaval s’elabora el famosíssim Ranxo de Ponts. I a més llocs: a Albons, Castellterçol, Capmany, el Soler, Gelida, Isona, Montmaneu, Rialp, Talarn, Verges, Vidreres… És aquest punt d’equilibri entre el fet que no és excepcional, però sí característic.
Al gener tenim l’oportunitat de no menjar sols, sinó en comunitat, i recordar, de pas, que vivim en una societat de gormands, golafres i gurmets
Aquesta mena d’escudelles populars, cadascuna amb les particularitats locals que els hi donen caràcter, són un fòssil de les famoses pitances medievals (de ‘pietança’): aquells àpats comunitaris, finançats amb llegats devots o amb deixes testamentàries, amb l’objectiu de beneficiar l’ànima dels dotadors afavorint —apaivagant, més ben dit— la gana del poble. Amb el pas del temps, les confraries assistencials i gremis d’oficis van començar a encarregar-se de transformar aquesta tradició pietosa, i aquest és encara el model que predomina avui: els pagesos que s’organitzen per Sant Antoni del Porquet, les confraries que van sorgir al segle XIX per agrair a Sant Sebastià la intercessió contra el còlera morbo, la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella —que organitzen el Consell del Bull. I etcètera.
Tradicions llunyanes i passades de moda?
Avui, aquesta manera d’organitzar-se ens pot semblar molt llunyana, passada de moda. És molt d’antic règim: cerimònies extremadament ritualitzades, embolicades en una malla atapeïda de costums i tradicions complementàries (els Tres Tombs, els panets beneïts contra el mal de coll, la desfilada de banderers, la presència cerimonial de les forces vives i el senyor rector intentant aigualir l’escudella amb uns asperges).
Totes les xifres que es remenen en aquesta mena d’àpats són increïbles. Com passava a la coberta d’Astèrix i Cleòpatra, l’enumeració dels ingredients és una pura exageració, una demostració de munificència, de no estalviar en res. Es comença d’hora, de matinada. Cal escalfar centenars de litres d’aigua, perquè les racions que s'hi reparteixen entre la població són milers, literalment. A partir d’aquí, cada lloc té la seva recepta particular, personal i —generalment— intransferible, encara que no sigui considerada com un secret d’estat i es modifiqui en funció del gust del director d’orquestra.
El que compta és la perpetuació del ritual, el respecte escrupolós i fidelíssim a la tradició. Si això es manté, l’escudella serà immillorable
Tants (molts) quilos d’arròs, de cansalada, de cigrons, de patates, de botifarra negra, de bulls, de fideus, de sal. Coure, tallar, colar, remenar. En el fons, la fórmula exacta tant és: el que compta és la perpetuació del ritual, el respecte escrupolós i fidelíssim a la tradició. Si això es manté, l’escudella —o la vianda, o la calderada, o el ranxo— serà immillorable, tot i que ens temem que cada vegada hi haurà més pressió per substituir-les per insípides olles de ramen amb tofu. I fins a l’any vinent si Déu vol.